El dret és un dels millors instruments per a conèixer a fons una societat. En el cas de l’alta edat mitjana, tenim una obra cabdal que recull els textos legals que estructuren les institucions i la vida política catalana: Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica, segles IX-XI (Barcelona, Parlament de Catalunya i Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 2018). N’hem parlat amb el seu director, Josep M. Salrach, i amb Jaume de Puig, que forma part del comitè tècnic de l’edició de la col·lecció «Textos Jurídics Catalans».

 

Professor Salrach, l’obra recull 557 escriptures d’entre els segles IX i XI. En la introducció de l’obra, llegim:

 «[…] els escrits relatius a l’administració de justícia i la resolució de conflictes no es troben en uns arxius determinats, agrupats en unes seccions o en unes carpetes, o copiats en manuscrits, sinó barrejats en muntanyes de documentació diversa».

 Tenint en compte aquesta circumstància, la recerca deu haver estat una tasca ingent. Quin ha estat el mètode de treball i les fonts consultades?

Josep M. Salrach (JMS): Hem partit sobretot dels documents que tenim editats, que a Catalunya són milers. Hem triat els que tracten de l’administració de la justícia i de la resolució de conflictes, que normalment es troben en fons patrimonials barrejats amb compravendes, testaments, préstecs, etc. També hi ha documents el contingut dels quals planteja el problema de saber si hi ha hagut un conflicte i si aquell document és la solució final, perquè no sempre és evident. Els segles IX i X han estat més fàcils d’estudiar, perquè partíem de la col·lecció «Catalunya Carolíngia». La tasca es va complicar quan vam abordar el segle XI, perquè vam haver de comprovar milers de documents i, sovint, revisar també l’original o la còpia més antiga per problemes de transcripció. És un repte continuat que va començar fa quinze anys.

 

En la introducció també llegim:

«[…] el conjunt documental que oferim aquí és ja tan ampli i complet que les anàlisis i conclusions dels estudiosos segurament ja no seran modificades pels documents ara desconeguts que en el futur puguin aparèixer».

Podem dir, per tant, que estem davant una obra clau?

JMS: Crec que és una obra fonamental pel que fa als segles IX i X. És difícil que surtin documents que no estiguin ja publicats a la col·lecció «Catalunya Carolíngia», el projecte de Ramon d’Abadal que ara justament ha acabat. Del segle XI poden aparèixer més textos, però la mostra que tenim és tan important que és pràcticament impossible que noves recerques aportin una informació que canviï el diagnòstic que els historiadors puguin fer a partir dels nostres documents.

 

Estan treballant en el segon volum de l’obra, Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica, segle XII. En quin punt es troba aquesta feina?

JMS: L’equip de recerca ha fet la recollida de documents, que ara servo al meu arxiu. La meva missió des de fa un any és llegir-los i adaptar els regestos a aquesta col·lecció diplomàtica, que posa l’accent en la resolució de conflictes. Ho estic acabant. Serà un conjunt diplomàtic format per un miler de documents. Esperem que es pugui editar l’any vinent.

 

 

La lectura d’aquest conjunt de documents ens permet fer-nos una idea de l’ètica i la moral d’aquella societat?

Jaume de Puig (JdP): Sí, sempre que sapiguem posar els documents en el seu context històric. En la historiografia general, la vigència de textos legals és molt clara, però en l’estudi atent dels documents particulars es veu si la llei s’aplicava o si es buscaven solucions alternatives. Per exemple, en el segle X, en el territori que serà Catalunya, els carolingis respectaven la Lex Visigothorum; hi havia un codi, però feia molts anys que estava escrit i, a vegades, optaven per superar els conflictes sense tenir en compte el que dictava la llei. La manera d’abordar els problemes dona, efectivament, una idea de l’evolució de les formes morals d’aquesta societat, que era molt viva: hi havia molta gent que pensava i eren creatius.

JMS: En l’època carolíngia hi havia justícia d’Estat, hereva de la romanitat, que va arribar també a través de la cristianització. Era una societat que confiava en el dret escrit. Hi havia un sistema judicial amb jutges designats pels governants, és a dir, comtes, bisbes i abats, que aplicaven el codi jurídic vigent, la Lex Visigothorum, que citava Jaume de Puig.

Un cas que ens pot servir d’exemple el tenim en una comunitat de pagesos del terme de Vilamacolum, al comtat d’Empúries, que no pagaven impostos. En un moment determinat, l’autoritat els ho reclama a través de la justícia. Els pagesos saben quin és el seu dret: la llei visigoda de tradició romana, que diu que qui posseeix un bé trenta anys ja el pot considerar seu. Com que feia més de trenta anys que estaven en aquella situació, els pagesos van guanyar el plet. Això és justícia d’Estat, herència romana. En aquesta documentació també es nota molt la fe religiosa. El comte de Besalú Miró Bonfill diu en un dels seus escrits: «Déu és la justícia». Quan entrem en el segle XI, es va fent dominant una altra manera de resoldre els conflictes: la consensuada a través de mediadors. En la documentació dels segles XI i XII, apareix constantment la paraula pau. És com si s’hagués anat estenent la idea que la pau té un valor en si mateix que és tan gran que es pot sobreposar a la justícia. Això es nota en alguns judicis en què les dues parts creuen tenir raó i apel·len a una solució arbitral o encomanen a un grup d’amics que els ajudi a solucionar el conflicte mitjançant negociacions. Moltes vegades és una justícia compensatòria que, més que donar la raó a uns i prendre-la als altres, la reparteix. Per exemple, quan dos es barallen per una terra, sovint un la rep i l’altre es conforma a rebre del guanyador alguns diners.

JdP: En el segle XI, el gran invent és el concepte de Pau i Treva de Déu, un moviment social impulsat per l’Església i probablement alguns caps de la pagesia per a pal·liar la violència dels nobles feudals. Aquestes assemblees es poden considerar l’origen de les Corts Catalanes: van entendre que sense pau no hi havia economia. És un fenomen de tot el món europeu. El seu desenvolupament, ja al segle XII, dona peu a les ciutats com a centres de producció de manufactures. El rei veu el que passa i s’apodera de la ciutat per a dominar el país: la ciutat és rica i dinàmica; al camp, s’hi queden els feudals, amb costums propis.

JMS: Aquests documents també són un baròmetre que ens apropa al clima de violència i exigència de pau de l’època. Tenim, per exemple, les queixes, greuges o querimònies, un tipus de documents que recullen els actes violents que ha perpetrat un malfactor sobre una comunitat pagesa o un noble sobre un altre. Aquests inventaris de greuges no porten data, però es presentaven als tribunals quan es buscava una solució, s’inventariava el mal que es patia i es posava per escrit en català: els greuges o querimònies formen part dels primers escrits en llengua catalana, perquè, és clar, es tractava de mals o greuges que potser en època romana —la del llatí clàssic— no existien.

 

De quina manera pot ser útil per al present tenir ordenada i documentada la tradició jurídica del país?

JdP: La història és necessària per a no repetir els errors comesos. El dret escrit és interessant mentre és viu; si no, no és un dret que obri perspectives, sinó que les tanca. La societat canvia. Els mateixos Usatges van anar sent transformats. Estudiar l’evolució jurídica com es fa en aquests volums dona una perspectiva cultural sobre la manera de produir el dret per a governar bé una societat. Poden ser una font inestimable a l’hora de pensar, per exemple, en les formes i els ritmes de l’harmonització gradual de les lleis europees.

JMS: Aquest tipus de documentació ajuda a saber com hem arribat fins aquí i per què som com som. Els documents jurídics evidencien que en l’alta edat mitjana es comença a gestar la democràcia actual, en el sentit d’una respiració, un anhel profund, que hi empeny: l’arrel està en les comunitats pageses altmedievals que quan tenen, per exemple, un conflicte per les terres amb les autoritats, actuen col·lectivament per buscar una solució i, si poden, negocien i pacten acords. Ho saben fer i ho fan.

 

Senyor De Puig, vostè forma part del comitè tècnic de l’edició de la col·lecció «Textos Jurídics Catalans». Quina és la funció d’aquest comitè?

JdP: Aquest comitè va néixer a començaments dels anys vuitanta del segle XX. El que preteníem era oferir a la societat catalana i també al Govern una sèrie d’instruments jurídics, obres de temàtica jurídica, que donessin una idea del que s’ha fet a Catalunya en relació amb el dret, la posició dels catalans tant en el dret privat com en el públic.

 

 

«Els catalans hem substituït l’Estat en moltes coses i hem fet grans obres científiques per iniciativa privada»

La col·lecció l’editen la Generalitat de Catalunya (concretament, el Departament de Justícia) i el Parlament de Catalunya. És important la funció divulgadora de les institucions?

JdP: A països que conec, com França o Alemanya, ja abans de la Unió Europea, no era concebible fer qualsevol cosa sense fer-ne difusió. Les institucions catalanes hi estan treballant; aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), també ho fem.

JMS: Em fa l’efecte que els estats europeus més rics fomenten la producció i divulgació d’obres científiques més que l’Estat espanyol. Països com França, Anglaterra, Itàlia o Alemanya financen la divulgació del coneixement, de les seves grans obres científiques. Nosaltres, els catalans, tenim pocs recursos, però si fóssim independents, en tindríem més i els gastaríem millor. Les obres científiques i el treball dels investigadors haurien de tenir al darrere un Estat català que els donés suport.

JdP: També és molt important la coordinació: que no hi hagi duplicitats. S’ha de posar ordre a l’assignació de recursos. Prat de la Riba va concentrar la investigació, va coordinar els investigadors. Però sí que tenim pocs recursos. Un exemple: vam proposar al Parlament la reedició dels textos de totes les Corts Catalanes i no s’hi van veure amb cor.

JMS: Si tu vas per les biblioteques d’humanitats de les universitats europees, et trobes, per exemple, la Catalunya romànica (Barcelona, Grup Enciclopèdia Catalana, 1985), una obra impressionant que s’ha fet per iniciativa empresarial particular. Els catalans hem substituït l’Estat en moltes coses i hem fet grans obres científiques per iniciativa privada, cosa que no ens corresponia de fer com a poble. L’edició d’una obra tan desmesurada com la Catalunya romànica o el fet de mantenir una institució com l’IEC, que ha sobreviscut a llargs períodes en què no teníem ni autonomia (la dictadura franquista), no és fàcil d’explicar i entendre; des de fora es veu amb admiració. Aquí, a Catalunya, els mecenes sempre han tingut un paper clau: un altre exemple, la col·lecció «Catalunya Carolíngia», tutelada per la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, durant la dictadura va sobreviure en part gràcies al mecenatge.

JdP: A França disposen de les acadèmies i les escoles, que tenen un paper fonamental en la formació, que és bàsica. Aquí tenim l’IEC, però no té activitat docent. Penso que, d’alguna manera, n’hauria de tenir, encara que fos amb cursos puntuals.

 

Quina importància té per a vostès que la història arribi a la societat, més enllà de la comunitat científica? L’obra de la qual hem parlat, per exemple, ha servit de font a un projecte europeu, CLAIMS. I la col·lecció «Catalunya Carolíngia» és la base de CATCAR. Per tant, la seva utilitat científica és inqüestionable. Calen nous enfocaments en les publicacions per a arribar a un públic més ampli?

JdP: Sí, i cada vegada les administracions ens hi obligaran més. A França hi ha una espècie de periscopis que fan divulgació de l’alta ciència. Aquí falta alguna institució de divulgació de la ciència i hauria de ser iniciativa del poder públic. L’IEC podria ser aprofitat des de l’Administració en aquest sentit.

JMS: Sí, les societats filials de l’IEC podrien fer més aquesta tasca; de fet, ja ho fan en part.

JdP: La Societat Catalana de Matemàtiques, amb tres mil socis, és un exemple de comunicació reeixida. Però si la divulgació no té èxit, s’ha de fomentar igualment. Quan es van crear les biblioteques de la Mancomunitat, les bibliotecàries havien de fer un diari i patien, perquè no hi anava cap lector. Així van començar. Les haurien hagut de tancar? No. I, de fet, encara que alguns actes no s’omplin, si mirem dades sobre les consultes i baixades de l’entorn digital vinculades d’alguna manera a l’IEC, tenim una difusió milionària.