La lliçó de clausura del congrés sobre Ramon d’Abadal celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el passat mes de novembre la va signar Michel Zimmermann, professor emèrit d’història medieval de la Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines i membre corresponent de l’IEC. Vam parlar amb ell de la seva admiració per d’Abadal i de la seva passió per la història de Catalunya.
Zimmermann va venir a Barcelona acompanyat de la seva dona, Marie-Claire Zimmermann, gran impulsora dels estudis sobre llengua i literatura catalanes a França i una de les principals especialistes en la poesia d’Ausiàs March. Tots dos es passejaven pel claustre de l’IEC amb una afabilitat extraordinària, parlant amb tothom que se’ls acostava, sempre somrients i sense aparentar tenir gens de pressa. Ella va ser la baula de l’historiador amb el congrés, , car, malgrat que ell entén el català, no el parla. El desconeixement de la nostra llengua no li ha impedit, però, ser un dels investigadors del món que més ha bussejat en els arxius catalans.
Michel Zimmermann i Marie-Claire Zimmermann amb Jaume de Puig, un dels responsables de CATCAR.
Els Zimmermann van seguir amb atenció cada una de les intervencions de les jornades, fent evident el seu interès per d’Abadal i la seva feina. Així ens ho constatava ell mateix: «D’Abadal és la meva font, el fonament dels meus coneixements sobre la Catalunya medieval. Quan vaig venir a Barcelona, el 1971, on vaig estar tres anys com a becari de la secció científica de la Casa de Velázquez de Madrid, la meva descoberta de Catalunya va ser a través d’ell». Per al professor, «les obres de d’Abadal, sobretot Els primers comtes catalans, demostren que era un historiador que partia dels textos». Per això, rebla: «La seva recerca era precisa i exacta, no s’apartava mai dels documents, els analitzava literàriament i n’extreia el contingut. Això em va apassionar. Els seus estudis resulten decisius». L’investigador francès va remarcar també l’excepcionalitat de la documentació conservada al país: «He dedicat molts anys a desxifrar els arxius catalans, estupefacte per la seva riquesa, i, sobretot, per allò que aporten al coneixement fàctic, estructural i cultural de la societat contemporània».
«El naixement de Catalunya és un procés apassionant i d’una originalitat incontestable»
En el seu darrer llibre, Naissance de la Catalogne, Zimmermann indaga l’origen de la nació catalana, tema que va centrar la conferència que va fer al congrés. L’historiador considera que el naixement de Catalunya és «un procés històric apassionant i d’una originalitat incontestable». Per explicar aquest caràcter particular, va retrocedir fins al final de l’Imperi romà, «perquè, aleshores, la futura Catalunya era una via de pas natural i essencial entre Itàlia i Espanya». Va relatar que «va ser diverses vegades l’escenari de moviments centrífugs respecte de les construccions polítiques del seu voltant: des d’un rebuig inicial dels bàrbars en nom d’una romanitat preservada fins a la supervivència d’un reducte gòtic l’endemà de la conquesta àrab, passant per diverses pulsions separatistes».
L’historiador va explicar com els francs es van anar apoderant a poc a poc del territori de frontera, que sempre va ser reticent a acceptar polítiques centralitzadores. Els sobirans carolingis, però, «van tenir l’habilitat de donar satisfacció a la reivindicació de goticisme dels futurs catalans» i així els van anar integrant.
El progressiu desmembrament de l’Imperi de Carlemany va anar de bracet de l’allunyament cada cop més explícit del regne per part dels habitants de la futura Catalunya. Aquesta llibertat creixent i la situació fronterera del territori van encoratjar, segons Zimmermann, les seves reivindicacions autonomistes. Així va néixer un poder regional que, a finals del segle IX, es consolida amb l’inici de les dinasties hereditàries a partir de Guifré el Pilós, darrer comte designat pels francs. Per a l’historiador, un dels esdeveniments que va marcar el futur del país va ser la ràtzia d’al-Mansur sobre Barcelona l’any 985. Per a ell, aquell atac, que descriu com «la pitjor catàstrofe que el país havia conegut fins aleshores», va fundar la consciència col·lectiva de catalanitat.