Un document magnífic, del qual només ens ha arribat una sola còpia moderna, es publica al tom V, núm. 49, de la Catalunya Carolíngia. És el relat d’un procés públic celebrat l’any 858 a Elna, a l’església de Sant Pere, avui desapareguda.
Davant els jutges, el representant del vescomte de Rosselló reclama cinc camps i un hort posseïts per Ricemir. El vescomte afirma que aquestes terres formen part del seu «benefici», són ingressos que retribueixen el seu càrrec vescomtal. Però set testimonis expliquen que ells eren presents quan, a la vil·la Tresmals, hi va arribar l’avi de Ricemir, anomenat Wadamir, i el seu fill, el pare de Ricemir, anomenat Witigis. Ells havien pres aquestes terres «per aprisió seva, així com els altres hispans» i les havien posseïdes «durant els anys legals». És a Ricemir que han de pertànyer, per herència del seu avi i del seu pare i per llur aprisió, més que no pas a cap altra persona a títol de benefici.
L’aparició de Tresmals en les fonts històriques apareix, doncs, lligada a un moment important de la història de la Marca Hispànica, el moment de l’arribada dels colons hispans, refugiats procedents de la Hispània musulmana, que feien cap a l’Imperi carolingi després del fracàs de l’expedició de Saragossa de l’any 778 i de les expedicions punitives d’Abd-ar-Rahman a la Marca Superior de l’al-Àndalus al voltant del 781 i d’Abd al-Màlik l’any 793. L’any 812 i 815 Carlemany i després el seu fill Lluís el Pietós promulguen les cèlebres decisions dels capitulars Pro Hispanis, que donaran un marc legal, polític i militar a aquesta «immigració». Entre les disposicions favorables als hispans, la més duradora és l’aprisio, l’aprisió, que dona als refugiats la possibilitat de prendre (aprehendere > aprisio) i de conrear les terres ermes abandonades i després caigudes sota el control del fisc, i que esdevindran llur propietat plena, en alou, al cap de trenta anys d’ocupació contínua (els «anys legals» dels quals parlen els testimonis del procés).
No és pas impossible que a l’indret de Tresmals s’haguessin instal·lat un grup d’hispani («els altres hispans» citats pels testimonis) al mateix temps que Wadamir, l’avi de Ricemir, els anys inicials del 800.
S’hi va formar un petit vilatge, una parròquia amb l’església de Santa Eugènia de Tresmals, avui desafectada, però encara existent. L’església està situada a 3 km al sud-est d’Elna, sobre el marge esquerre del Tec, a 100 m del riu. Fa vint anys era al bell mig d’un camp, soterrada sota 1,70 m d’al·luvions dipositats pel Tec.
L’església apareix esmentada per primera vegada en la documentació medieval l’any 951 (Cat. Car., vol. V, núm. 328) i és esmentada novament l’any 1067, el 1145 i el 1347; després d’aquesta darrera data sembla perdre el seu estatut d’església parroquial. Tanmateix el culte s’hi va continuar celebrant fins a la Revolució Francesa, quan fou venuda i utilitzada posteriorment com a magatzem agrícola. Els municipis d’Elna i d’Argelers es parteixen el territori de la parròquia, i el límit entre els dos municipis travessa l’església de Santa Eugènia pel bell mig, d’oest a est.
La primavera del 2003, l’Association des Amis d’Illibéris i el propietari van decidir alleugerir l’església dels seus llims. Es va demanar un diagnòstic a l’Association Archéologique des Pyrénées-Orientales (AAPO), sota la responsabilitat d’Olivier Passarrius, aleshores treballador de l’AAPO. La data de l’església, visible avui, es pot situar aproximadament al segle XII, tant per la seva arquitectura com pels elements de cronologia de les riuades successives. No se sap res de la imatge que devia tenir l’església, quan és citada al segle X.
Uns estrats antics, que daten de la segona meitat del segle IV o de principi del segle V, se situen aproximadament de 2,20 a 2,30 m respecte a la superfície. Els estrats arqueològics contemporanis de la construcció de l’església arriben a 1,80 m de profunditat. Hi ha, doncs, aproximadament 50 cm de llims sorrencs que han estat dipositats durant sis-cents anys, entre el segle V i el segle XII. Aquestes aportacions són febles en comparació amb la potència de l’estratigrafia posterior.
L’estrat contemporani de l’església el caracteritzen unes tombes anteriors al segle XIII, cobertes per llims provinents de les riuades del Tec. Dues tombes, la d’un home inhumat primer, i la d’una dona, enganxada a la primera, havien estat reunides sota una única encamellada de morter de calç. Aquesta tomba doble (familiar?) ha estat soterrada i conservada sota els 50 cm de terra aportats per la gran crescuda dels segles XIII-XIV.
Al llarg del segle XIV o del XV, dues sepultures van ser instal·lades arran del mur meridional, 80 cm per sobre de les primeres tombes, i a 1 m de profunditat del sòl actual. En tres segles, del XIII al XV, es van dipositar, doncs, 80 cm de llims. La primera d’aquestes crescudes i la més important va dipositar un estrat de 50 cm, tal com es pot establir per la datació de les ceràmiques dels segles XIII-XIV. La porta de l’església, a la façana sud, es va haver d’anar alçant a mesura que el nivell del sòl pujava.
La resta dels al·luvions van ser dipositats entre el segle XVI i la riuada catastròfica de l’octubre del 1940. En el sector de Santa Eugènia, la riuada del 1940 es va endur, en alguns llocs, entre 60 i 80 cm de terra i va provocar una erosió important d’algunes parcel·les. Aquests dipòsits són molt irregulars: certes parcel·les van rebre gruixos d’al·luvions d’1 m, o fins i tot d’1,70 m, mentre que d’altres van ser recobertes per només de 20 a 30 cm de llims. Aquestes variacions tan importants depenen del microrelleu, dels forats i bossogues del terreny, i de la coberta vegetal que ha pertorbat les aportacions. En els sondejos de reconeixement efectuats al voltant de la capella, la capa que demostra la riuada de l’any 1940 es troba a una profunditat d’aproximadament 50 cm sota la superfície.
L’església de Santa Eugènia de Tresmals, doncs, és un testimoni indirecte de l’assentament dels hispans, bo i demarcant-ne la localització, i és una mostra apassionant de la variació del curs del Tec i de les seves riuades, un lloc d’observació privilegiat de la història dels paisatges de la plana del Rosselló durant mil cinc-cents anys.
Aymat Catafau, Université de Perpignan Via Domitia
Olivier Passarrius, Service Départemental d’Archéologie, CD66