‘Retaule de Tots els Sants’, Pere Serra. Monestir de Sant Cugat del Vallès, darrer quart del segle XIV

 

El mes de novembre comença amb dues festes molt tradicionals del calendari cristià i que s’han popularitzat al llarg del temps. Són dues dates que tenen les seves arrels en els primers segles del cristianisme o, fins i tot, que recullen tradicions paganes: estem parlant de la festa de Tots Sants i de la Commemoració de Tots els Fidels Difunts; l’una se celebra el dia 1 del mes i l’altra el dia 2, perquè commemoren dos fets que estan lligats entre ells. En l’àmbit popular tenen diferents formes d’expressió, com ara una gastronomia pròpia (els panellets, les castanyes), amb gestos i actituds (visita als cementiris per a portar flors, nens disfressats) i noms propis com la Castanyada o Halloween.

Per a conèixer una mica més aquestes dues festes hem d’anar al segle VII. I allí ens trobem amb el papa Bonifaci IV (608-615), que va decidir mantenir dempeus un dels edificis romans conservats més bell del món: el Panteó. El va fer construir Marc Agripa l’any 27 aC en honor dels set déus planetaris, amb Júpiter com a déu principal, i l’edifici va ser donat per l’emperador Focas al papa Bonifaci, que el va consagrar com a església cristiana l’any 610 i el va posar sota l’advocació de la Mare de Déu i de tots els màrtirs, disposant que la festa en honor de tots els màrtirs se celebrés el dia 13 de maig. A l’Església d’Orient ja hi ha constància d’una festa dedicada a tots els sants des de l’any 359, tal com relaten sant Efrèn a Carmina Nisibona o sant Atanasi a Epistulae Syriacae, tot i que la data concreta en què se celebrava variava segons cada església local: a Síria era el 13 de maig; a Antioquia, el diumenge després de la Pentecosta.

Amb els anys la festa va ser dedicada també a tots els sants i va canviar de data. El motiu va ser que el papa Gregori III (731-741) va consagrar una capella a la basílica de Sant Pere del Vaticà per a retre culte a tots els sants soterrats a les catacumbes romanes i que no disposaven de llocs dignes per al culte: era l’oratori dedicat al Salvador, a santa Maria, als apòstols, als màrtirs, als confessors i a totes les ànimes justes. S’hi va instaurar un cor de monjos que cada dia resava l’ofici en honor del sant la memòria del qual s’esqueia en aquella diada. I la festa principal d’aquesta capella va quedar fixada el dia 1 de novembre, data que va començar a ser coneguda com a Omnium Sanctorum (Tots els Sants) i que també se celebrava al Panteó o a Sancta Maria ad Martyres. El papa Gregori IV (827-844), l’any 835, instaurà la festa per a tota l’Església Universal en la mateixa data en què se celebra avui.

Com que era una festa important dins el calendari litúrgic, i seguint els usos de moltes altres festivitats, la vigília de Tots Sants era considerada ja l’inici de la festa i d’aquí ve un dels noms amb què és coneguda la celebració: All Hallow’s Even (Vigília de Tots els Sants), que amb el pas del temps i canvis en la pronunciació derivà cap a All-Hallowed Ev; després, en All Hallow Een, i, actualment, en Halloween.

L’elecció de la data no té només una raó litúrgica basada en el dia en què el papa va consagrar aquella capella al Vaticà. També hi ha reminiscències paganes de les celebracions celtes dedicades als morts o, tornant a Roma, hi trobem un altre motiu per al canvi de data del maig al novembre: el mes de maig, data originària de la festa, els aliments escassejaven i, com que els peregrins que anaven al Panteó a venerar les nombroses relíquies de màrtirs eren molts, no hi havia prou menjar ni beguda per a satisfer la gran demanda. En canvi, el mes de novembre, ja s’havien fet totes les collites i es podia celebrar una festa tan important com aquesta amb vi novell, dolços fets amb fruits secs collits al setembre o amb pa dels cereals recol·lectats a l’estiu. Es convertí, doncs, en una festa que també celebrava la fi de les collites i l’abundor.

Gairebé de forma paral·lela però, finalment, estretament relacionada, es va crear la Commemoració dels Fidels Difunts, que va quedar fixada a finals del segle X el dia 2 de novembre. Aquesta commemoració es troba lligada a la idea del Purgatori, un lloc on les ànimes podien purificar els pecats abans d’anar al Cel. Els antecedents del Purgatori els trobem en la Sagrada Escriptura, però també en la historiografia, que recull visions que van tenir certs personatges sobre les ànimes que imploraven l’ajut dels vius per a poder aconseguir la salvació eterna. Per exemple, la Visió de Furseus, que Beda el Venerable (672-735) va incloure a la Historia ecclesiastica gentis Anglorum (Història eclesiàstica del poble anglès) o la visió de sant Patrici, segons la qual va descobrir l’entrada del Purgatori en una illa situada en un llac irlandès.

Però qui va donar el tret de sortida a la festivitat dels Difunts va ser sant Odiló, abat de Cluny (961-1049). Pere Damià (1007-1072) va iniciar el procés de canonització d’aquest abat reformador i va recollir alguns fets biogràfics. Entre aquests fets s’explica que l’abat va sentir un dia unes veus i grans crits de dimonis que es queixaven que els vius els prenien les ànimes dels morts amb almoines i sufragis. Odiló va entendre que calia ajudar les ànimes dels difunts amb les pregàries i determinà que en tots els monestirs dependents de Cluny es fes memòria anual dels Fidels Difunts l’endemà de la festa de Tots Sants. Totes les abadies i els monestirs de l’orde cluniacenc van acabar imposant aquesta memòria dels difunts: elaboraven una llista amb els monjos difunts de les seves comunitats i els dedicaven l’Ofici Diví i misses en sufragi per les seves ànimes. Els monjos també pregaven pels benefactors laics dels seus monestirs, pels reis i pels magnats, amb la finalitat que aconseguissin la salvació eterna.

 

Imatge de sant Odiló. Basílica de Saint-Urbain de Troyes, segle XIII (S’hi veuen les flames que recorden la seva visió de les ànimes purificades al Purgatori)

 

Però fins al segle XVI no es va instaurar la Commemoració dels Difunts a tot el món catòlic, en un temps en què els protestants dubtaven d’aquestes formes de salvació. Mentrestant, sí que s’havia fixat l’existència del Purgatori en l’esquema mental de la societat baixmedieval, un imaginari molt diferent del dels homes i les dones de l’època carolíngia.

 

Daniel Piñol
Universitat de Barcelona

 

 

Bibliografia

Navarro Alonso, José Antonio. «La visión de Tundal (Un viaje al purgatorio, al infierno y al cielo)», Mutatis Mutandis, vol. 4, núm. 1 (2011), p. 108-136.

Baldó Alcoz, Julia. «La tradición cristiana del culto a los difuntos: sufragios, misas e indulgencias». A: López Ojeda, Esther (coord.). De la tierra al cielo: Ubi sunt qui ante nos in hoc mundo fuere?: XXIV Semana de Estudios Medievales. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos, 2014, p. 141-187.

Campa Carmona, Ramón de la. «El culto a los difuntos y su conmemoración anual en la Iglesia Católica». A: Sánchez Ramos, Valeriano; Ruiz Fernández, José. La religiosidad popular y Almería: Actas de las III Jornadas. Almeria: Instituto de Estudios Almerienses, 2004, p. 103-110.

Le Goff, Jacques. El nacimiento del Purgatorio. Madrid: Taurus, 1981.

Piñol, Daniel. A les portes de la mort: Religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV. Reus: Centre de Lectura, 1998.