El monjo italià Pau Diaca, que va viure al monestir de Montecassino cap a l’any 780, va escriure la Historia gentis Langobardorum, publicada en sis volums entre els anys 787 i 796. En aquesta obra, el monjo introdueix diverses referències a plagues, inundacions i malalties que eren presents en diferents zones de la península Itàlica a l’alta edat mitjana. Fins i tot, documenta alguns eclipsis de Lluna o de Sol que coincidien amb aquests desastres que afectaven gran part de la població.

Pau Diaca explica diverses epidèmies de pesta ocorregudes a Roma, com la de l’any 680. La pandèmia no cessaria fins que no s’erigís un altar dedicat a sant Sebastià a l’església de Sant Pere ad Vincula, a l’Esquilino. De fet, en aquesta església romana —ben coneguda perquè en una nau lateral hi ha la famosíssima escultura del Moisès (1513-1515), de Miquel Àngel—, hi ha una imatge inusual de sant Sebastià, representat amb barba i toga i amb la corona del martiri a les mans. La icona és un mosaic del segle VII i recorda també el fet que la pesta d’aquell any va castigar la ciutat de Pavia, on ja s’havia construït un altar dedicat al sant màrtir en una església que té el mateix nom que la romana a la qual ens referim ara.

El martiri del sant amb les fletxes és la iconografia que més s’ha imposat al llarg dels segles, sobretot a partir del segle XIV, moment en què es consolida la figura de sant Sebastià com a protector de la pesta. Però aquest patronatge no es deu únicament al que diu, molt breument, el Diaca en el seu llibre. Les fletxes del seu martiri serien el lligam directe amb la pesta, ja que la fletxa, tant en la mitologia grega com en la cristiana, és símbol d’aquesta malaltia. Així, a la Ilíada, el déu Apol·lo desencadena la pesta disparant una fletxa, i en els salms 7 i 64 de l’Antic Testament apareix la mateixa imatge.

Pau Diaca, un monjo nascut al Friül, fill d’una família noble, va viure a la cort de Carlemany, a més d’habitar en diversos monestirs. La seva obra va ser extensa. A banda de l’esmentada fins ara, cal destacar una obra escrita a instàncies del bisbe Angilram de Metz: un episcopologi de la ciutat, el Liber de ordine et numero episcoporum in civitate Mettensi, un llibre que finalitza la seva cronologia l’any 766. Es tracta d’un text que recull moltes dades dels avantpassats de Carlemany, sobretot d’Arnulf. Pau Diaca es converteix, doncs, en un escriptor bàsic per a acostar-nos a l’edat mitjana, per a tenir més dades sobre la família de Carlemany, per a conèixer-ne l’entorn cultural i per a saber per què els homes i les dones medievals van invocar sant Sebastià com a protector contra la pesta.

Daniel Piñol
Universitat de Barcelona

Bibliografia:

Carvajal González, Helena. «San Sebastián, mártir y protector contra la peste». Revista Digital de Iconografía Medieval, vol. VII, núm. 13 (2015), p. 55-65.

Castillo Guerrero, Miguel. «Urbanismo y religión. San Sebastián y su huella en la trama urbana de Roma». Espacio y tiempo. Revista de Ciencias Humanas, núm. 22 (2008), p. 9-42.

Little, Lester K. Plague and the End of Antiquity: The Pandemic of 541-750. Cambridge: Cambridge University Press, 2007.

Menéndez, Luis. «Medicina, enfermedad y muerte en la Italia tardoantigua: Una acercamiento a través de la Historia Langobardorum de Paulo Diácono». Studia Historica. Historia Antigua, núm. 30 (2012), p. 217-251.