La relació dels comtats catalans amb el califat de Còrdova durant l’època carolíngia va ser complexa i canviant. Tot i que arribaven a acords comercials i polítics quan els convenia, les ràtzies per a obtenir riqueses i esclaus eren constants. CATCAR us acosta avui un dels episodis més emblemàtics d’aquella etapa històrica: la ràtzia d’al-Mansur, que l’any 985 va devastar Barcelona. Hem parlat amb Enric Calpena, autor d’El dia que Barcelona va morir, una novel·la on aquests fets s’expliquen amb rigor històric i ritme trepidant.
El títol del llibre té una base històrica. Explica’ns quin és el seu origen.
Entre cinc i vint anys després de l’atac d’al-Mansur, es produeixen problemes jurídics, documentats, sobretot per temes de propietat. Quan els habitants que van fugir de Barcelona tornen a la ciutat reclamen les seves propietats. En els documents d’aquestes reclamacions no se cita la data de l’atac, sinó que es descriu de diferents maneres, i una d’elles és El dia que Barcelona va morir. També hi llegim El dia de la destrucció, El dia del desastre i altres, però la primera em va semblar molt bona per a titular el llibre.
El llibre explica l’atac a Barcelona fent una barreja d’història i ficció. Quina dosi hi ha de realitat i quina d’imaginació?
Les fonts cristianes i les fonts musulmanes coincideixen en el fet que hi va haver un primer atac fallit i un segon que triomfa, que va ser per la porta Regomira i que va travessar les muralles. A partir d’aquí, jo suggereixo que un túnel secret va ser una de les claus de la victòria. Aquesta idea em va sorgir un dia, de visita a les restes arqueològiques on hi havia la porta Regomira, seu ara del Centre Cívic Pati Llimona. Em van ensenyar un forat, que encara es pot veure, i vaig pensar que podria haver estat un túnel que continués fora de les muralles.
Penseu que llavors els setges requerien un llarg procés de destrucció de les muralles, que feien dotze o tretze metres. La majoria d’atacs acabaven amb la rendició del poble atacat o perquè els assetjadors marxaven. Una altra manera d’aconseguir l’èxit era per traïció, de gent favorable als de fora o de gent subornada. Jo, a la novel·la, faig una barreja d’aquests dos supòsits. I és que una altra cosa que crida l’atenció del setge a Barcelona, a part de la rapidesa amb què van entrar a la ciutat, és que la destrucció s’atura. Els palaus no els toquen. Jo especulo sobre això: proposo que quan van aconseguir capturar el vescomte i l’ardiaca, pels quals podien demanar grans rescats, van decidir aturar l’atac i marxar.
El llibre també descriu amb detall la vida quotidiana a la Barcelona del segle X. Era així la Barcelona carolíngia o has creat un escenari més fictici que real?
L’argument és fruit de la imaginació, però tot el que explico de la vida quotidiana està documentat. Sobre el que sabem en podem fer també deduccions. Per exemple, les dues vescomtesses s’aturen a menjar alguna cosa en un establiment on es feien maons, ceràmica, etc. El lloc va existir, i tot i que no està documentat que allà es donés menjar, sí que sabem que fora muralles, en edificacions molt precàries, se servia per a alimentar la gent que anava a mercat.
També descric una passejada de les vescomtesses pel carrer dels apotecaris, actual carrer Llibreteria. Parlo de les olors que s’hi devien sentir, perquè allà els apotecaris hi feien les seves barreges. També explico una baralla de porcs al carrer, perquè sabem que els porcs vivien entre la gent. També és cert que, com a autor de ficció, em puc permetre luxes a la novel·la que un historiador no es pot permetre. Faig deduccions a partir de la informació que tinc d’èpoques anteriors i posteriors.
El setge a Barcelona és un exemple dels atacs que tant uns com altres protagonitzaven sovint. Com eren les relacions entre els comtats i el califat?
Eren complexes, els enfrontaments eren constants, però també tenien relacions polítiques que els convenien i feien negocis; per exemple, els grans proveïdors d’esclaus del califat de Còrdova eren els comtats catalans. Els catalans portaven els esclaus d’Eslavònia, els concentraven a Barcelona i els venien. Tenien unes relacions semblants amb els sarraïns i els navarresos. Hi havia mercenaris en els exèrcits de tots els bàndols.
En el següent fragment del llibre queda molt ben explicat:
Calia estar bé amb els francs, encara que no se’n pogués esperar gaire cosa. […] I també s’havia d’estar bé amb els musulmans, amb Còrdova […]. Els musulmans eren molt poderosos i comerciar amb ells era vital per a la supervivència de Barcelona i de Manresa i de Girona i de la Seu… De tots els comtats en definitiva. En temps del seu avi, el califat de Còrdova havia esdevingut més poderós que mai. El pare de Borrell, Sunyer, va lluitar sovint amb els musulmans a la frontera, en un joc constant d’atac i represàlia, de morts i de venjances, encara que va intentar que el poderós califa, Abd-ar-Rahman III, no s’amoïnés gaire per allò que feien els insignificants veïns del nord. Borrell va veure ben aviat que ja no podia practicar aquella política […]. Per tant, el que calia era fer-se amics dels cordovesos […].
(Pàgines 36 i 37)
Els comtats catalans s’identifiquen amb la Catalunya Vella. Tenien consciència els seus habitants del moment fundacional que estaven protagonitzant? En el discurs que pronuncia la vescomtessa Geriberga durant l’assemblea amb els prohoms de Barcelona, sembla que sí que tenien certa percepció d’ells mateixos com una entitat autònoma:
Nosaltres els comtals només som vassalls de nosaltres mateixos, perquè només ens servim i ens ajudem a nosaltres mateixos. No pot haver-hi derrota quan un poble sencer vol la llibertat.
(Pàgina 236)
Aquest discurs es basa en l’esperit dels discursos polítics de l’època, no en un document concret. Els comtats no tenen clar què són. Tampoc no se’n preocupen molt. Sí que es plantegen quin és el seu lloc en aquell món tan estrany: són carolingis però de baixa estofa, en un món que ja no és un imperi, és un regne, s’ha desfet. No els fan gens de cas. De fet, el fenomen de creixent autonomia que veiem a Catalunya, passa a totes les marques carolíngies: passa a la Bretanya, passa a la Llombardia. Les zones són llunyanes, es converteixen en zones molt autònomes. Quan els francs comencen a tenir molts problemes, sobretot perquè perden l’Imperi, aquelles entitats administratives comencen a tenir vida pròpia. A partir de Guifré el Pilós, els comtes passen a ser-ho de manera hereditària, ja no els nomenen els francs. Això ho canvia tot.
Altres historiadors creuen que el que revela aquest canvi només és l’abandonament dels francs i la consolidació del tema hereditari. En canvi, a partir del 1010, després d’una expedició mercenària a Còrdova, en la qual els catalans s’emporten molts diners, aquells comtats es troben amb una fortuna tan gran que potser llavors sí que poden començar a prendre decisions sobiranes.
Les dues vescomtesses, Geriberga i Riquilda, dos personatges històrics, són dones intel·ligents i fortes. I són conscients del seu poder polític, com hem vist al discurs que acabem que comentem a la pregunta anterior. L’ardiaca Arnulf també sembla un home avançat en aquest sentit:
Arnulf no creia que les dones en fossin incapaces o que la seva ànima no fos perfecta, com alguns homes d’Església defensaven. Pensava que, com tothom, tenien el seu paper específic en la gran obra del Senyor, i estava convençut que Déu no estaria pas en contra que poguessin portar negocis, escriure, o fins i tot, lluitar a la guerra, mentre complissin el seu deure de tenir fills i cuidar-los. Ara bé, una cosa era que Arnulf ho pensés i una altra que ho proclamés en públic, i molt menys que hi actués en conseqüència.
(Pàgina 126)
D’aquesta manera evidencies el paper de la dona en la societat carolíngia.
Aquesta és una societat òbviament masclista, però hi havia una gran diferència, cosa que elles no sabien, amb el que seria la societat cent anys després. L’alta edat mitjana mira cap al món clàssic, per això hi ha moltes relacions romanes amb una influència germànica, però, ja molt intensa. Al món romà, la dona jugava a segona divisió, però no era un ésser sense drets. Les dones podien ser propietàries, per exemple. També sabem d’assemblees comtals on parlen dones.
La majoria de noms de l’obra es corresponen amb personatges que van existir, però també n’hi ha de ficció. Són noms que es podien trobar a l’època?
Sí, noms com Gondemarus o Donabella els he tret del Repertori d’antropònims catalans (RAC), de Jordi Bolòs i Josep Moran, una obra editada per l’Institut d’Estudis Catalans que he consultat molt.
Per acabar, si haguessis de destacar una característica de l’època carolíngia, quina seria?
L’època carolíngia em sembla apassionant perquè és un moment de transició. I em sembla que una de les coses que la marca és el mil·lenarisme. És molt important. Qui institueix que l’any 800 és l’any 800? Els astrònoms de Carlemany. Ell està molt obsessionat amb el tema del final del món. Coneix l’Apocalipsi, i com que aquest text diu que el final del món serà l’any 1000, vol esbrinar en quin any es troba. Contracta un seguit d’astròlegs que determinen que transcorre l’any 800, per tant, queden dos-cents anys per a la fi del món, temps suficient per a consolidar una dinastia. El Sacre Imperi Romanogermànic ve d’aquí. La idea és que serà el rei de reis, de la dinastia carolíngia, qui el dia de l’Harmagedon estarà en lluita contra els dimonis que ataquin. El descendent de Carlemany serà qui salvarà la humanitat. Aquesta visió mil·lenarista determina molt la política carolíngia, era un món que pensava que no havia de durar gaire, una mica com ara. La pandèmia i el canvi climàtic ens porten a pensar que el món, tal com el coneixem, s’acaba. Aquell mil·lenarisme tenia aquesta sensació, d’una manera més religiosa, més mística.