L’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de Barcelona i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) col·laboren en el projecte Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, que té la seu física a la Institució Milà i Fontanals. Es  tracta del diccionari que recull tots els mots llatins i romànics documentats en fonts arxivístiques i literàries catalanes de l’any 800 al 1100. El Glossarium forma part del projecte de realització d’un diccionari europeu de llatí medieval Novum Glossarium Mediae Latinatis (NGML). El primer fascicle va aparèixer l’any 1960, sota la direcció de Marià Bassols i de Climent i Joan Bastardas i Parera. Actualment, el projecte, dirigit per Pere J. Quetglas i Nicolau, ha publicat onze fascicles, i el Corpus Documentale Latinum Cataloniae (CODOLCAT), base de dades lèxica i portal de consulta digital del corpus textual, amb prop de vint-i-cinc mil documents, constitueix la base de redacció del Glossarium. Hem parlat amb la doctora Mercè Puig Rodríguez-Escalona, vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona i professora de filologia llatina. La doctora, que forma part de l’equip redactor del Glossarium, ens ha parlat d’aquest projecte i del seu nou llibre: Projeccions de la lexicografia llatina medieval a Catalunya, publicat fa pocs mesos a l’editorial Viella, de Roma.

  •  L’any 1960 va aparèixer el primer fascicle del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae. Què va despertar l’interès del grup de filòlegs llatinistes que va iniciar el projecte?

La necessitat i l’afany de crear un nou diccionari del llatí de l’edat mitjana que respongués a criteris científics moderns es constatava ja en iniciar-se el segle XX. Un desig en aquest sentit es va formular en el transcurs del congrés d’història que es va celebrar a Londres l’any 1913; de seguida es va començar a dibuixar com podia anar el projecte, i la Unió Acadèmica Internacional hi va donar suport. Corria l’any 1920, i, en conseqüència, aquest 2020 en celebrem el centenari. El nom de Novum Glossarium Mediae Latinitatis (NGML) va ser considerat l’escaient, encara que, entre filòlegs, historiadors i medievalistes en general, de seguida es va fer habitual i popular la denominació de «Nou Du Cange», per la voluntat de superar l’obra de referència, el Glossarium Mediae Latinitatis de Charles Dufresne, senyor Du Cange, publicada el 1678.

Així, amb la finalitat de col·laborar amb el Novum Glossarium Mediae Latinitatis, l’equip del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae va començar la seva singladura en la dècada de 1950. En un primer moment, les tasques de l’equip van consistir a buidar textos llatins medievals per lliurar les fitxes a l’equip del NGML. Però de seguida es va veure la necessitat d’aprofitar el treball de buidatge, que es continuava realitzant, per a publicar un glossari propi. Efectivament, es va percebre que, en un diccionari «paneuropeu» de llatí medieval, prevaldria el criteri de recollir el lèxic que comptés amb un nombre més gran d’exemples comuns a tot l’Occident europeu; per tant, quedarien descartats del diccionari general articles representatius de les diferències i característiques distintives del llatí medieval dels diferents territoris, on, gradualment, apareixien trets socioculturals i lingüístics particulars. D’aquesta constatació va sorgir la idea d’elaborar i publicar el GMLC, sense perdre l’objectiu de mantenir la col·laboració amb el NGML. Es va pensar, en aquest sentit, que seria més útil oferir al comitè de redacció del Novum Du Cange el material ja elaborat, en lloc d’unes fitxes que podien ocasionar dificultats d’interpretació.

 

 

  • Quin és el mètode de treball per a fer el Glossarium? Quins criteris s’utilitzen per a introduir-hi paraules?

El Glossarium recull termes que signifiquen una innovació respecte del llatí anterior a l’època medieval, i l’entrada que es redacta se centra en aquesta innovació. És a dir, un terme que, per exemple, hagi utilitzat Ciceró o Agustí d’Hipona i que apareix al corpus dels diplomes de la Catalunya altmedieval sense cap canvi fonètic, morfològic, sintàctic, lèxic o semàntic no entra al Glossarium, perquè ja es troba en els diccionaris de llatí clàssic.

Cal advertir, però, que el Glossarium no és només un diccionari del llatí medieval català, sinó que aspira a ser quelcom més lligat a la llengua catalana, com deixa palès el subtítol que figura en l’edició de cada un dels onze fascicles publicats fins ara: Mots llatins i romànics documentats en fonts catalanes de l’any 800 al 1100.

I una altra peculiaritat del GMLC, que el fa en certa manera diferent, és l’interès pels elements extralingüístics que fan referència a la cultura material, les estructures socials, les pràctiques jurídiques, les relacions comercials, etcètera.

La redacció del Glossarium es fa de manera artesana. En els primers temps, a partir del despullament manual dels documents publicats i l’elaboració de les fitxes corresponents, que després s’analitzaven i completaven a l’hora de redactar les entrades. És a dir, com sempre s’havien fet els diccionaris i com, de fet, encara es fan. El que ha canviat, i molt, són els mitjans tecnològics que ens permeten emmagatzemar i tractar la documentació, i també publicar els resultats d’una manera més abastable. El canvi va començar amb el Corpus Documentale Latinum Cataloniae, el CODOLCAT, la base de dades lèxica, que, des del 2012, permet la consulta, pública i gratuïta, de part del corpus de textos dels quals es parteix per a la redacció del Glossarium i que es va ampliant progressivament amb noves publicacions anuals. Al CODOLCAT seguirà, aquest 2020 o a inicis del 2021, la publicació en línia del Glossarium, amb la finalitat que, en versions anuals actualitzades, pugui estar a disposició del públic interessat d’una manera àgil i estable alhora.

  • Quin valor afegit té el CODOLCAT per als usuaris?

Com deia, el grup del Glossarium ha dirigit, des de l’inici de l’any 2000, els seus recursos de personal i econòmics cap a dues línies de treball que són complementàries i indissociables: d’una banda, l’anomenada pròpiament «de redacció»; i, de l’altra, la consistent en la digitalització dels textos que serveixen com a punt de partida per a la redacció del Glossarium i la consistent en la publicació digital d’aquests textos per mitjà del CODOLCAT. No es tracta, doncs, d’una mateixa eina amb dos formats diferents. En el CODOLCAT, el públic accedeix directament, a través de la cerca d’un mot, als textos, mentre que el Glossarium ofereix la informació lingüística i extralingüística del mot elaborada per qui ha redactat de l’entrada.

Aprofito per a afegir que aquest corpus del llatí medieval de Catalunya tot just s’acaba de coordinar amb corpus documentals d’altres territoris de la península Ibèrica, com ara el CODOLGA (Corpus Documentale Latinum Gallaeciae), el CODOL-LEG (Corpus Documentale Latinum Legionis) i el CODOLVA (Corpus Documentale Latinum Valenciae) en una plataforma de consulta comuna, el CODOLHisp (Corpus Documentale Latinum Hispaniarum), que permet, des de l’any passat fer cerques unificades en els quatre corpus, cosa que facilita moltíssim la realització d’estudis contrastius.

  • El llatí d’aquest període és especialment interessant pel fet de ser el punt de confluència entre la llengua llatina medieval i la incipient llengua romànica. Podem dir que va ser una llengua d’innovació? Evolucionava amb molta rapidesa?

Certament, com va definir el doctor Bastardas fa anys, a l’alta edat mitjana el llatí és la llengua amb què s’escriu quan allò que parla el comú de la gent ja no és llatí. Aquesta particularitat, ser una llengua de cultura, no adquirida sinó apresa a l’escola —i sovint mal apresa—, juntament amb el fet que s’hagi d’adaptar per a descriure una nova realitat, fa que presenti un extraordinari conjunt d’innovacions lèxiques i semàntiques; per tot això, les innovacions més importants venen de la influència de la llengua parlada, el català. Hi trobem, doncs, catalanismes, però també germanismes i arabismes, creacions lèxiques a partir de derivació, canvis de significat de termes ja existents, etc. Els canvis són més ràpids com més ràpids són els canvis en la realitat que cal descriure. Per exemple, el desenvolupament del feudalisme va comportar la creació de termes nous o l’adaptació d’altres d’existents per a descriure aquesta nova realitat.

  • Què podem saber del català estudiant aquests textos? Quina presència hi tenia?

Com comentava, en aquesta documentació traspua la llengua parlada —el català—, tant pel que fa al lèxic com pel que fa a petges fonètiques i morfosintàctiques. Sovint ens trobem amb un llatí romancejat i un romanç llatinitzat. Dit d’una altra manera, s’hi estan entrellaçant dos fenòmens: el llatí està patint la influència més o menys forta del romanç i, paral·lelament, la llengua romànica s’està llatinitzant; en conseqüència, el llatí apareix freqüentment com el resultat d’un esforç de llatinització d’expressions i formes plenament catalanes. Ara bé, «reconstruir» el català d’aquesta època preliterària és una tasca impossible. En podem conèixer alguns trets lingüístics, però no podem anar més enllà.

  • Era molt diferent la llengua que parlaven de la que escrivien?

En aquesta època, en els territoris de llengua romànica hi ha una peculiaritat molt curiosa: s’escriu amb una llengua i es parla amb una altra, i aquesta altra, la romànica, és alhora una evolució de la primera —el llatí—, però del llatí que es parlava, no del literari, que és, d’altra banda, el que coneixem millor perquè és el que ens ha arribat. En tot cas, el llatí i la llengua que parlava la gent comuna ja són dues realitats lingüístiques diferents a partir del segle VIII.

  • El seu nou llibre, Projeccions de la lexicografia llatina medieval a Catalunya (Roma: Viella, 2019), presenta les darreres investigacions desenvolupades al si del Glossarium. Quines són les noves línies de recerca més importants?

Els treballs que integren el llibre són el fruit de les recerques de l’equip en lexicografia llatina medieval del territori lingüístic del català, tot i que des de perspectives diverses. Passo a explicar-los breument per ordre d’aparició dels treballs al llibre. La doctora Ana Gómez Rabal aborda els nombrosos reptes que ofereixen a la lexicografia les noves tecnologies, en especial el format digital dels diccionaris, la publicació digital dels corpus textuals o, com a projeccions d’un futur més o menys immediat, la integració de diccionari i corpus, i la integració dels diferents diccionaris i corpus del llatí medieval d’Europa. El doctor Pere Quetglas explora les possibilitats de la lexicografia per a distingir famílies d’escrivans, és a dir, fomenta una nova projecció de la lexicografia com a eina útil per a la prosopografia dels escrivans. La recerca que jo mateixa aporto se centra en l’ús de l’expressió quod uulgo dicitur per a introduir innovacions lèxiques o semàntiques. El doctor Joan Maria Jaime se centra en l’estudi de la presència dels germanismes, mentre que la doctora Marta Punsola ho fa en l’ús dels hel·lenismes com a recurs erudit. La doctora Adelaida Terol exposa les conclusions sobre l’anàlisi d’un camp semàntic concret, el de l’alimentació. I, finalment, la doctora M. Antònia Fornés i el doctor Quetglas exploren les possibilitats del corpus per a extreure informacions sobre les malalties, els malalts i els metges.

 

 

  • Certament, diu vostè que es tracta d’un llibre d’«escola», perquè els seus autors formen part l’equip del Glossarium, i segueixen, per tant, una mateixa metodologia ben provada i establerta, i uns criteris ben definits. En aquest sentit, què em podria dir d’aquesta tasca formadora de l’equip?

Per a nosaltres és molt important, perquè enriqueix i dinamitza el grup. Així, una línia important de formació és la que representen els estudiants beneficiaris de beques. Entre aquests, podem esmentar el doctor Carlos Prieto, que fou becari predoctoral i recentment ha llegit la seva tesi sobre el lèxic dels oficis en la Catalunya altmedieval; la senyora Anahí Álvarez, becària predoctoral, que redacta la seva tesi sobre els adjectius en el corpus, i la senyora Rocío Extremera, que és beneficiària d’una beca Màster+UB i desenvolupa el seu treball final de màster sobre el lèxic de les eines agrícoles. Una altra línia de formació la representen els estudiants que realitzen al si de l’equip del Glossarium les pràctiques externes del grau de filologia clàssica. Això ha comportat que estudiants de quart curs del grau, com Carla Arbó, Leia Jiménez, Llorenç Martínez, Adrià Martín o Robert Ramírez hagin realitzat labors de digitalització i introducció de documents en el CODOLCAT i, en conseqüència, hagin adquirit coneixements del llatí medieval diplomàtic i s’hagin format en les tècniques i la metodologia pròpies del Glossarium. I també Eloi Mateo es formà en el si del grup. Així, l’equip compta amb persones formades que puntualment continuen col·laborant en el Glossarium.

  • Vostè ha dedicat part de la seva recerca a diversos camps, com ara la literatura llatina misògina a l’edat mitjana. Amb quin llenguatge s’expressaven els misògins de l’època?

De misogínia en trobem a tota la història de la literatura; però a l’edat mitjana abunda especialment, segurament a causa de la lluita per la imposició del celibat eclesiàstic promoguda per l’anomenada reforma gregoriana. En tot cas, jo em vaig dedicar a estudiar poemes misògins, i el llenguatge d’aquest subgènere poètic és ric en recursos retòrics, en figures estilístiques i en tòpics literaris, amb la finalitat d’advertir el lector de la maldat absoluta de la dona i del greu perill que comporta per a l’home relacionar-s’hi.

  • Algunes de les fonts per a la recerca del lèxic són literàries. Quin era el panorama literari a l’alta edat mitjana (textos, gèneres, autors)?

Malauradament, l’extraordinària riquesa del corpus documental és proporcional a l’escassetat de tot tipus de «literatura» en el sentit més ampli del terme, és a dir, aquell que comprèn, juntament amb les «belles lletres», les obres històriques, filosòfiques, retòriques i tècniques. Podem comptar-hi les epístoles i els poemes de l’abat Oliba, els textos científics que prologa i llegeix l’ardiaca de Barcelona Lupitus o la Vita Sancti Petri Urseoli, escrita, segons sembla, per un monjo de Cuixà o de Ripoll, i poca cosa més. Tot i això, una de les noves línies de recerca de l’equip és la detecció de producció literària en els documents llatins redactats a Catalunya a l’alta edat mitjana. Un bon exemple és la Vita Adalbertini del jutge Ermengol d’Urgell, que el doctor Quetglas ha donat a conèixer. I podem citar altres escrivans amb vel·leïtats literàries com ara el comte bisbe Miró Bonfill, el jutge Bonsom, Borrell Gibert, també anomenat Berillus, etc. Però el panorama de les «belles lletres» és més aviat un erm.

  •  Quins eren els lectors d’aquesta literatura?

En aquesta època l’accés a la lectura estava restringit als clergues que rebien educació. Els inventaris de les biblioteques de monestirs, esglésies i catedrals i també els testaments d’aquests clergues ens permeten conèixer quins eren els llibres que circulaven per aquest territori. Eren bàsicament llibres litúrgics, patrístics i escolars, de tipus gramatical o científic, amb poca presència de literatura profana. Un tret que podem destacar, que sorgeix de la circumstància de ser territori de frontera, és la tasca de traducció d’obres científiques de l’àrab al llatí que es desenvolupà principalment a Ripoll i a Vic, i que va atreure estudiosos de fora com Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II.