Periodista, historiador, arqueòleg, conservador de les Antiquités et Objets d’Art (AOA) dels Pirineus Orientals i del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (adscrit a la Secció Històrico-Arqueològica, 1973-1999), fundador dels Études Roussillonnaises i dels Cahiers de Saint-Michel de Cuxa.
Historiador unànimement apreciat —tant en vida com un cop mort— per una obra d’una amplitud inigualable, totalment consagrada al coneixement del Rosselló medieval, a l’estudi i a la protecció del seu patrimoni arqueològic i arquitectònic, Pierre Ponsich és un home amb un recorregut personal marcat per una fidelitat profunda al seu «petit país», però també a les idees regionalistes («provincialistes») i tradicionalistes. A la dècada de 1930 va a París i esdevé secretari particular de Charles Maurras, al mateix temps que prepara el concurs de l’École des Chartes. Estudiant a l’École des Hautes Études, a la Sorbona (matriculat en la llicenciatura d’història i llatí), segueix els cursos lliures de l’Institut Préhistorique du Prince de Monaco. Els seus estudis universitaris es veuen interromputs per la Segona Guerra Mundial.
Després d’aquesta guerra, Pierre Ponsich es trasllada a Sornian (Pirineus Orientals), on freqüenta el mestre d’escola i secretari de l’ajuntament Louis Bassède, historiador, arqueòleg i filòleg, amb el qual mantindrà des d’aleshores una relació intel·lectual i d’amistat basada en llur amor comú per la llengua i la història catalanes. Pierre Ponsich, llavors, té l’ocasió de visitar i d’estudiar dues esglésies preromàniques dels voltants, a propòsit de les quals publica un dels seus primers articles científics sobre la història de l’art i l’arqueologia medievals, on segueix la interpretació «mossàrab» avançada per Josep Puig i Cadafalch, que corregirà més endavant.
Apassionat de la prehistòria i l’arqueologia, l’any 1938 Ponsich comença les seves primeres excavacions a una necròpoli protohistòrica de Millars, recerca que publica en el Bulletin de la SASL l’any 1944 i en el primer número dels Études Roussillonnaises, l’any 1951. L’any 1948 Ponsich s’interessa per primera vegada per la història de l’art medieval i ofereix la seva interpretació sobre les «dues esglésies mossàrabs de Sournia». Malgrat algunes incursions en la prehistòria o en períodes històrics més recents, Ponsich, des de 1948 fins a la seva mort, s’ocupa sobretot de la història, l’arqueologia i la història de l’art de l’edat mitjana. Reprenent el títol d’una crònica que havia publicat al setmanari tradicionalista Le Roussillon el maig de 1944, Ponsich fundà l’any 1951 la revista Études Roussillonnaises (ER), on fins a l’any 1957 publica els seus articles, però també els treballs d’altres historiadors i arqueòlegs catalans o rossellonesos (R. d’Abadal, A. de Pous, M. Durliat, etc.). En els tres primers toms d’aquesta revista (1951-1953) fa públics els resultats d’algunes de les investigacions més importants en què participa: el descobriment de la capella de la Santíssima Trinitat de Sant Miquel de Cuixà, que excava i que interpreta donant una nova lectura de la carta sermó de l’abat Garsias; els estudis històrics fonamentals sobre els orígens i sobre els béns patrimonials de l’abadia de Cuixà; sobre els comtes de Conflent, i, sobretot, en el tercer tom dels ER, un estudi exhaustiu de Saint-Jean le Vieux, de la catedral i del claustre cementiri de Perpinyà, que actualment encara no ha estat superat. També hi publica, sota el pseudònim de Pere Pinya, escrits en defensa del patrimoni monumental, i persegueix aquesta tasca en una crònica regular al diari local L’Indépendant. L’any 1963 esdevé conservador departamental de les AOA i funda l’Association pour la Sauvegarde du Patrimoine Artistique et Historique du Roussillon (ASPAHR), amb la qual col·labora en els treballs de l’Inventaire général des Monuments et des Richesses Artistiques. De 1965 a 1982 participa en la Comissió Extramunicipal del Vell Perpinyà. Defensa amb passió les seves posicions i no vacil·la a l’hora de criticar les restauracions que li semblen errònies, per exemple al Palau dels Reis de Mallorca o a Sant Miquel de Cuixà. «Conseller» extraoficial dels arquitectes dels Monuments Historiques, també s’oposa a ells, la qual cosa no li impedeix de ser nomenat, més endavant, membre de la Commission Supérieure des Monuments Historiques de 1970 a 1976. Aquesta actitud determinada el porta a no tenir cap més enemic que els del patrimoni; els responsables de tot l’arc polític reconeixen la seva sinceritat i les seves competències. És gràcies a ell i a les seves confrontacions —sovint s’allarguen més d’una dècada— que se salva la capella de Nostra Senyora dels Àngels a Perpinyà, que és enderrocat l’edifici de la gendarmeria al claustre cementiri de Saint-Jean (Campo Santo), monument únic salvat i restaurat sota el seu control, o que els frescos de l’església de Casesnoves (Illa de Tet) són repatriats des de Suïssa amb l’ajuda de Marcel Durliat. Es pot allargar aquesta llista pensant en el claustre restaurat de Sant Genis de Fontanes o en l’església dels Grans Carmes de Perpinyà, salvada de la destrucció, i en tants d’altres monuments i obres menors o majors preservades, restaurades o rehabilitades gràcies a ell. Allargant aquest aspecte, sota l’ègida de la ASPAHR, suscita la creació del taller de restauració de les obres d’art, finançat pel Departament, que ha esdevingut avui un servei del Consell General. Al costat del seu amic Pierre Respaut (antic cronista de la publicació Le Roussillon), funda l’any 1967 l’Association Culturelle de Cuxa, que organitza les Journées Romanes, un cicle de conferències publicades cada any en els Cahiers de Saint-Michel de Cuxa.
El reconeixement públic del seu lloc eminent en la cultura i la societat civil rossellonesa es tradueix l’any 1973 en la seva designació com a membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1987, la miscel·lània d’homenatge aplegada en honor seu testimonia la seva carrera rica i el deute que li reconeixen antics i joves investigadors. Ponsich dirigeix fins a la seva mort els Études Roussillonnaises, represos a partir de 1987, on acull amb interès la nova generació d’arqueòlegs i historiadors. Entre 1985 i 1996 Ponsich fa contribucions essencials en una sèrie d’obres d’autoria col·lectiva (Histoire de Perpignan, Le Pays Catalan, Gran geografia comarcal de Catalunya) i, sobretot, en els volums VII, XIV i XXV de la Catalunya romànica, on publica síntesis històriques de molt d’abast i escriu les notes essencials dels monuments presentats, fet que testifica un coneixement pràcticament exhaustiu de la història i dels llocs del seu país. Ponsich reuneix els materials necessaris per al tom VI (en dues parts) de la Catalunya carolíngia, dedicat als comtats nord-catalans (intitulat Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet), publicat després de la seva defunció a cura de Ramon Ordeig i Mata. El prefaci que li consagra Anscari M. Mundó relata, de manera viva, els contactes entre Ramon d’Abadal, i després amb el mateix A. M. Mundó, Antoni Pladevall i Pierre Ponsich per a dur a terme aquesta obra.
Fins als darrers dies, Pierre Ponsich exerceix el paper d’historiador indiscutible del Rosselló i és el defensor tossut del seu patrimoni. La seva acció pública i les seves opinions valentes han afavorit una presa de consciència profunda i perdurable de la identitat i del patrimoni català en les autoritats polítiques; també en gran part de la població del seu país, un públic al qual no ha deixat d’adreçar-se en les columnes dels diaris i en les múltiples visites guiades i conferències que realitzà als quatre vents del seu Departament. Paradoxalment, l’ideal al qual Ponsich ha estat sempre fidel, un catalanisme cultural tenyit de conservadorisme catòlic i polític —va ser membre fundador del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC)— entra en consonància, en les últimes dècades de la seva vida, amb la dinàmica de renaixement cultural i lingüístic de la Catalunya que neix com a resposta al franquisme i que ha permès l’èxit de l’obertura democràtica d’Espanya al sud dels Pirineus.
Aymat Catafau
Université de Perpignan Via Domitia
Bibliografia:
Entre la mola impressionant de les 177 publicacions sobre història, arqueologia i patrimoni que veuen la llum durant el període 1944-1999, cal retenir sobretot els seus nombrosos articles publicats en els Études Roussillonnaises i els Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, els seus «Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics “països” de Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, Cerdanya, Fenolledès» (Terra Nostra, núm. 37, 1980), així com les contribucions a obres de referència: Histoire de Perpignan (dir. Philippe Wolff), Le Pays Catalan (dir. Jean Sagnes, Privat, 1985), Gran geografia comarcal de Catalunya (Gran Enciclopèdia Catalana, 1985) i, sobretot, Catalunya romànica (vol. VII, XIV i XXV, Gran Enciclopèdia Catalana, 1993-1996).
Complements bibliogràfics i biogràfics:
Grau, Marie; Poisson, Olivier (dir.). Études Roussillonnnaises offertes à Pierre Ponsich. Perpinyà: Le Publicateur, 1980. [Homenatges, elements biogràfics i bibliografia del període 1944-1987]
Abélanet, Jean. «Hommage à Pierre Ponsich». Études Roussillonnnaises, tom XVIII, 2000/2001, p. 11-15.
Ponsich, Claire. «Bibliographie de Pierre Ponsich» (complement 1987-2000, amb índex temàtic 1944-2001), ibidem, p. 17-44.
Fonts:
Entrevistes Pierre Ponsich – Pierre Grau ; Pierre Ponsich – Marie Grau ; testimoni Hélène Ponsich ; Arxius del CSMH ; Mediateca de Perpinyà.