Chronicon Anianense. Bibliothèque nationale de France, Ms. lat. 5941, fol. 2
El patrimoni literari carolingi és objecte d’estudi d’un nou projecte que s’ha posat en marxa aquest mes de setembre i que es titula «Carolingian Culture in Septimania and Catalonia: The Transformation of a Multi-Ethnic Middle Ground of the Euro-Mediterranean World». Es tracta d’una investigació sobre el corpus textual de les regions de Septimània i la Catalunya Vella entre els segles IX i XI. La recerca es desenvoluparà fins al 2024 i compta amb un finançament de sis-cents mil euros del Fons per a la promoció de la recerca científica (FWF) de Viena (Àustria). L’equip està format per investigadors europeus, dirigits per Walter Pohl, director de l’Institut für Mittelalterforschung de l’Acadèmia de Ciències de Viena, i Matthias M. Tischler, membre de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Hem parlat amb el professor Tischler, codirector del projecte.
El projecte que ara comença a caminar pretén desenvolupar una base de dades ja existent sobre el corpus textual carolingi. Quin és el contingut d’aquesta base de dades i quina mena de treball escometeu ara?
La base de dades de manuscrits i de textos és un dels principals objectius d’aquest nou projecte. Es basa en treballs preliminars que hem pogut realitzar en el marc d’un projecte europeu HERA de tres anys entre 2016 i 2019. Els equips de Barcelona, Viena, Berlín, Exeter i Saint Andrews han estat implicats en aquest projecte HERA. El seu objectiu era comparar l’època anomenada «el llarg segle X» de l’Imperi carolingi, aproximadament de 900 a 1050, en el seu context europeu pel que fa a la utilització o la no utilització dels recursos textuals carolingis i no carolingis. El principal dubte era saber quins recursos i procediments havien estat emprats en les diverses regions de l’Europa (post)carolíngia per a fer front a la crisi política general d’aquell Imperi, en la seva fase de transformació en noves formacions polítiques a petita escala. Hem examinat el rol de les «perifèries» respecte als centres de l’Imperi de manera comparativa. El projecte de Barcelona es va centrar principalment en el ric patrimoni dels textos carolingis continguts en els manuscrits de Septimània i de Catalunya: en particular, en els textos religiosos de base i, més específicament, en els nombrosos cultes nous de sants introduïts i les tradicions hagiogràfiques importades amb ells. Aquesta focalització no només era necessària perquè hi havia poques recerques comparatives, sinó perquè ràpidament les hipòtesis antigues s’han revelat massa parcials: en particular les formulades per a Catalunya, la qual, per tradicionalisme, hauria conservat textos antics. La qüestió central és esbrinar en quins dominis del coneixement les noves tradicions carolíngies de textos han suplantat les antigues tradicions patrístiques i quina és la seva relació amb la literatura hispanovisigòtica. La base de dades de manuscrits i de textos comprèn tots els testimonis històricament verificables del patrimoni carolingi de Septimània i de Catalunya que han sobreviscut en forma de manuscrits o de fragments, així com també, si són mencionats en catàlegs medievals, els inventaris de llibres o notes de donatius. Per primera vegada, tota la bibliografia existent per a cada testimoni és igualment verificada. D’aquesta manera s’ha creat una eina de treball, única fins ara, per a restituir tot un paisatge literari de l’alta edat mitjana.
El vostre objecte d’estudi són els manuscrits que es van produir entre els segles IX i XI a Septimània i a la Catalunya Vella. El vostre projecte vol estudiar aquestes dues regions com un únic espai de creació. Què tenia en comú la literatura de les dues regions, que avui pertanyen a estats diferents?
El que més tard hem anomenat Septimània i Catalunya són territoris que han format un espai comú de comunicació i de cultura als dos vessants dels Pirineus en temps antics. No oblidem que en el regne hispanovisigòtic aquesta zona era una entitat diferenciada, a vegades independent. Una zona de mediació com aquesta, entre l’«Imperi» franc i la península Ibèrica, acabada de formar en els aspectes polític, religiós i cultural, l’anomenem avui middle ground. A més, els erudits hispanovisigòtics de l’època, que van fugir del nou domini arabomusulmà d’al-Àndalus cap a l’«Imperi» franc i van tenir càrrecs elevats (abats i bisbes de l’Església franca), es van implicar en el moviment de la reforma carolíngia a partir del segle VIII. L’establiment del monacat benedictí reformat per Vítiza, fill d’un comte visigòtic més conegut amb el nom de Benet d’Aniana, i els seus deixebles és una història que comença amb Carlemany i Lluís el Pietós a Septimània i engloba molt d’hora la Marca Hispànica, que esdevé més tard la Catalunya Vella. La lluita dels teòlegs carolingis contra l’adopcionisme hispà del bisbe Feliu d’Urgell i dels seus deixebles no va ser pas de les més discretes i va ser dirigida localment per benedictins reformats i pels clergues de l’Ecclesia Narbonensis. El fet va desembocar en la introducció de la litúrgia romanofranca i dels textos religiosos procedents de Narbona, de Lió i d’altres centres religiosos de l’Imperi carolingi.
Quina era la influència d’aquestes dues regions de cultura romana?
Aquesta qüestió esguarda, de fet, un punt important que fins ara ha retingut poc l’atenció i que cal posar en relació amb l’expansió ràpida de la cultura carolíngia a través d’Europa: quin paper ha tingut el grau de romanització d’una nova regió de l’Imperi carolingi en l’expansió de la reforma de l’Església en aquest imperi? L’orientació explícita cap a Roma dels francs i sobretot dels carolingis és innegable, i es fa servir com una forma de legitimitat contra totes les forces no catòliques del món euromediterrani. El moviment carolingi de la correctio és inconcebible sense la referència a Itàlia i a Roma. No es tracta pas, doncs, de la literatura romana clàssica en el sentit d’una «renaixença carolíngia», un concepte que ja no gaudeix de privilegis en el món de la recerca, sinó més aviat del gran patrimoni patrístic de l’antiguitat tardana, que en les nostres regions és finalment un patrimoni romanollatí i cristià. No és pas una casualitat que la minúscula carolíngia sigui un desenvolupament ulterior de la primera escriptura minúscula de l’antiguitat, la cèlebre semiuncial, estesa sobretot a Itàlia i a la Gàl·lia. Era una cal·ligrafia renovadora de tot el que s’escrivia més aviat en cursiva. L’orientació no només política, sinó també cultural dels carolingis cap a Itàlia i Roma des de Carlemany, llur interès pels textos produïts al final de l’antiguitat sota els ostrogots, és innegable —n’hi ha prou de buscar els manuscrits carolingis que contenen textos d’aquest període. La qüestió que es planteja ara és saber com els carolingis han tractat el patrimoni textual romà i hispanovisigòtic, tan important, de la nostra regió: què ha estat reprès, què ha estat seleccionat i què pot fins i tot haver estat eliminat?
Quina ha estat la influència de la cultura àrab en els manuscrits carolingis?
És una altra de les qüestions que encara no s’ha estudiat gaire. Es detecta probablement una influència indirecta de la presència de la cultura àrab sobre una societat fronterera que ha intentat diferenciar-se d’al-Àndalus i reformar-se. En aquest context, cal no oblidar que la qüestió de l’adopcionisme no pot ser entesa sense la presència de l’islam. D’una manera general, caldria esbrinar primer de tot en quina mesura la recepció carolíngia d’algunes obres llatines molt específiques, sobretot en el domini de la teologia, és una resposta indirecta a l’alteritat religiosa de la península Ibèrica, de la qual fa poc que s’ha anat prenent consciència. Se sap avui que hi ha hagut una confrontació carolíngia amb els jueus en el sud-oest de l’Imperi, promoguda per autors de l’Escola de Lió, que no cal subestimar. Però la intensa controvèrsia carolíngia sobre el culte de les imatges, l’eucaristia, la Santíssima Trinitat i la cristologia, i en particular la menada contra l’adopcionisme, s’ha de veure com el reflex dels contextos religiosos i culturals més amplis del món mediterrani, és a dir, com una determinació de posició pròpia dels carolingis a l’esguard de Bizanci i dels nous «imperis» musulmans emergents a l’Orient Mitjà, al nord d’Àfrica i a al-Àndalus. Autors com Alcuí, Claudi de Torí i Pascasi Radbert, les obres dels quals han estat difoses en les nostres regions, sembla que hi han tingut un paper central.
Parlem dels manuscrits que estudieu. De quin tipus de textos es tracta? La major part de la literatura de l’època era religiosa o judicial?
Sí, parlem principalment de textos religiosos, però són més complexos del que es creia abans: la història de la Bíblia llatina del començament de l’edat mitjana ha estat poc estudiada fins avui en les nostres regions i en un context europeu més ampli, i per això Septimània i Catalunya són àmpliament absents en moltes visions generals. Els textos de base (regles, normes), els textos aclaridors i els escrits de propaganda hagiogràfica de les formes de vida religiosa introduïdes pels carolingis són igualment importants, no només per a la vida benedictina, sinó també per a la vida dels canonges antics, que seguien la regla d’Aquisgrà. Molts dels nostres manuscrits no han estat mai utilitzats per a les edicions crítiques i, encara menys, classificats en la història dels textos. L’exegesi carolíngia ha estat igualment poc examinada comparativament fins avui, de manera que encara no coneixem les preferències de les escoles carolíngies d’exegesi de casa nostra. La situació de la recerca en el domini litúrgic està millor. La majoria dels treballs fins avui s’han projectat sobre el domini homilètic, sense que hi hagi cap història de la literatura medieval de sermons de les nostres regions, i la recerca sobre la producció més important i la més antiga de l’homilètica —l’homiliari dit de Luculentius (cap a 900)— està essent aprofundida i renovada, mentre se’n prepara una edició completa. Així doncs, volem omplir aquest gran buit de la recerca amb l’edició crítica d’aquest homiliari carolingi, encara desconegut, la qual cosa és un objectiu suplementari del projecte, a part de la base de dades mencionada abans.
És clar que també pensem en la literatura jurídica, però no estem tan interessats en la vella qüestió, tan discutida, de la supervivència del dret visigòtic, que, segons el principi carolingi de la inviolabilitat de les tradicions jurídiques civils regionals, no és cap sorpresa, ans la norma. Més interessant és la qüestió de saber com s’ha plantejat la relació entre les antigues col·leccions de dret canònic hispànic i les nombroses col·leccions carolíngies importades o copiades molt d’hora en bisbats i abadies. Hi ha poques recerques comparades en aquest domini fins avui, la qual cosa és rellevant, perquè es tracta d’un repte clau en la reforma de l’Església carolíngia, en particular a la perifèria de l’Imperi.
Quins són els autors més emblemàtics?
Podeu trobar gairebé tot allò que ha estat catalogat i assenyalat en la literatura carolíngia a partir del segle VIII. Més amunt ja he esmentat alguns autors. Pel que ja sabem, els més importants i estesos eren Benet d’Aniana i Smaragdus de Saint-Mihiel, entre els autors benedictins; Ambròs Autpert, Alcuí, Paulí d’Aquilea, Florus de Lió, Pascasi Radbert i Aimò d’Auxerre, entre els grans teòlegs i exegetes carolingis; a més d’Amalari de Metz, Walafrid Estrabó i Adó de Viena, com a autors de textos de base liturgicohagiogràfica (tractats litúrgics, martirologi); Pau Diaca, Hincmar de Reims i Luculentius, com a autors d’homilies; Anastasi el Bibliotecari i els dos Joan Diaca de Roma i de Nàpols, com a hagiògrafs; Eginard, com a biògraf, etc. Podríem esmentar altres autors, alguns dels quals amb obres extremament escasses, fins i tot singulars, en les nostres regions.
Les dones escrivien?
És una qüestió oberta a Septimània i a Catalunya, vist l’estat poc avançat de la recerca, però si es té en compte el nivell relativament elevat de l’escriptura que ha predominat sempre aquí des de l’antiguitat, no pot ser exclosa —i més per tal com hi havia comunitats femenines en la nostra zona des del començament de l’edat mitjana. I amb la cèlebre Duoda, l’esposa de Bernat de Septimània, es coneix en les nostres regions una escriptora del segle IX, la qual cosa és una raresa absoluta al començament de l’edat mitjana europea.
Quins manuscrits importants es conserven? És un patrimoni ric, però poc estudiat?
Ara per ara, hem identificat uns cinc-cents manuscrits i la tendència és a l’alça, perquè la situació de la recerca, encara insatisfactòria en comparació amb l’estoc molt dispers de manuscrits i sobretot de fragments, no permet tenir una visió de conjunt definitiva. Els testimonis textuals no es conserven únicament en arxius i biblioteques públiques, eclesiàstiques i privades de Catalunya i de Septimània; cal tenir en compte que les moltes anades i vingudes en les nostres regions, tant de part francesa com espanyola, més tard les guerres de religió a França al segle XVI i els nombrosos conflictes entre Espanya i Catalunya, han tingut igualment un impacte enorme sobre les antigues col·leccions de Catalunya i de Septimània des del segle XVII. En aquest sentit, doncs, hi ha manuscrits d’aquestes regions escampats per tot Europa, com també als Estats Units. Aquests manuscrits inclouen testimonis importants que ja han estat l’objecte de discussions aprofundides en el marc de la recerca. És igualment colpidor que textos extremament rars hi puguin ser reconeguts i apuntin cap a la xarxa europea que aquesta «perifèria» carolíngia construí des del segle IX. Els manuscrits supervivents i les seves variants textuals demostren que les zones de contacte importants eren, ultra la regió del Loira i del nord de França, la Borgonya (amb Lió com a centre) i tota Itàlia (del Piemont via Roma fins al sud d’Itàlia).
Parleu-nos del document que ens heu enviat, quina importància té?
Es tracta d’un testimoni tardà, però únic i important, el Chronicon Anianense, una història basada en les fonts carolíngies; fins ara la recerca havia suposat que va ser escrit al començament del segle XII, en el context de les disputes entre l’important monestir benedictí d’Aniana i l’abadia benedictina veïna, talment important, de Gel·lona, amb l’objectiu de defensar posicions jurídiques i històriques. Però l’última paraula, sobretot paleogràfica, encara no ha estat dita, perquè les recerques recents no exclouen pas que el manuscrit sigui una còpia del Chronicon feta a Ripoll. Si això és cert, cal preguntar-se què feia aquesta crònica a Catalunya en aquesta època? Qui s’interessava per aquest text i per quins motius?
Quin públic llegia aquesta literatura?
En general, es pot suposar que eren principalment les comunitats religioses les qui produïen i llegien aquests manuscrits. Però la competència en lectura i en escriptura que tenia una part no pas petita de l’aristocràcia laica de les nostres regions no s’ha d’oblidar. Les donacions de llibres d’aquestes classes socials ens demostren la possessió i la lectura d’aquesta literatura.
Què podem saber d’aquella època gràcies a aquests textos?
Els manuscrits ens obren un accés autèntic a la lectura contemporània, és clar, sovint de lectors anònims. Tanmateix, les traces de lectura, les notes marginals, etc., donen una visió general dels interessos individuals de la gent. La difusió gairebé exclusiva d’uns mateixos textos en una franja determinada de temps mostra llur popularitat, la qual cosa pot aclarir l’atmosfera i els problemes d’una societat. L’auge dels textos carolingis, sobretot des de la fi del segle X, obre un horitzó nou sobre les necessitats complexes d’una societat emergent com és ara la societat catalana. Aquestes necessitats són jurídiques, polítiques, religioses i culturals…
Treballareu fins al 2024, quines fases tindrà el projecte? Quin serà el resultat final?
Ben entès, el projecte comprèn diverses fases de desenvolupament: descripció, classificació i interpretació dels resultats. Tanmateix, el més important és la coordinació dels tres principals dominis de recerca que abordem actualment: la Bíblia, la litúrgia/exegesi i la historiografia. Això significa que volem aportar perspectives progressives paral·leles sobre la manera com aquests tres grans dominis de la literatura han afaiçonat la identitat religiosa, social i política de les nostres regions. Pel que jo sé, això encara no ha estat mai plantejat per a un espai tan interessant com el nostre, i és un autèntic repte metodològic.
Quin serà l’intercanvi entre Viena i Barcelona?
Organitzarem diversos actes a Viena i a Barcelona i hi convidarem els col·legues de les dues ciutats europees i d’altres procedències. El grup austríac preveu igualment visitar els arxius de les col·leccions nacionals i europees relacionades amb el treball. Jo mateix faré un Iter Americanum per a examinar les col·leccions nord-americanes amb manuscrits d’interès per al nostre projecte. També hi haurà presentacions conjuntes dels resultats de la recerca en diversos congressos internacionals, com l’International Medieval Congress de Leeds, que se celebra cada any a principis de juliol: és la trobada medieval més gran que hi ha al món i hi podrem presentar el nostre projecte i els resultats obtinguts al públic més ampli possible. El darrer objectiu comú serà redactar una monografia col·lectiva sobre aquest programa de recerca; és per això que també hem engatjat especialistes externs, de França i dels Països Baixos, per tal d’assegurar que podem arribar al públic més gran possible.
Quina importància té per al coneixement del naixement de Catalunya un projecte com el vostre o com CATCAR?
Sense la inclusió d’aquest patrimoni literari i documental tan ric, no podem comprendre el desenvolupament de Catalunya en el context europeu: es tracta de perspectives, d’orientacions i d’espais privilegiats de comunicació i d’intercanvi de coneixements. Són qüestions eminentment importants per a nosaltres també avui, perquè expliquen l’orientació geopolítica, religiosa i cultural fonamental d’un país com Catalunya, que ha estat sempre una zona de pas i de mediació. La conclusió general és que cal concedir, sense cap reserva, a Catalunya aquesta identitat neta de mediació, i també la seva independència, adquirida al llarg de segles. El patrimoni textual carolingi de Septimània i de Catalunya és clau per a comprendre la formació de la identitat catalana a l’edat mitjana i més enllà. És l’hora de desenterrar aquest tresor gairebé desconegut i de fer-lo parlar.
Per a més informació: aquí.