Sant Miquel de Cuixà és un dels monuments més emblemàtics de la història de Catalunya. Situat al Conflent, al peu del Canigó, i fundat a finals del segle IX, forma part de la primera xarxa d’abadies protegides per les autoritats carolíngies per a promoure la renovació del territori després de la sortida dels musulmans. Hem parlat amb Olivier Poisson, inspector general honorari dels Monuments Historiques i president de l’Association culturelle de Cuixà, sobre els orígens del monestir i els motius que el van portar a ser un dels centres espirituals i culturals més importants del seu temps.
Ens podeu explicar els orígens de Cuixà en poques paraules?
Els orígens de Cuixà, parlant amb franquesa, no els coneixem. En sabem alguna cosa perquè la comunitat d’un altre monestir, el de Sant Andreu d’Eixalada —situat riu amunt en la vall de la Tet—, va venir a refugiar-s’hi després d’una catàstrofe al final del segle IX. No obstant això, aquest lloc ja era conegut i, sens dubte, habitat i tenia una església dedicada a sant Germà d’Auxerre. Era la propietat d’un clergue, Protasi (Protasius); segurament es tractava d’un domini rural extens, amb lloc de culte des dels segles VIII o IX, d’aquests que prefiguraren la xarxa parroquial. Protasi havia reunit al seu voltant un grup de clergues i estava vinculat a la comunitat d’Eixalada des de l’any 854. Tanmateix, la tardor de l’any 878, una riuada sobtada de la Tet es va emportar aquest monestir, que estava situat a prop de la llera del riu, possiblement en els vestigis d’unes termes romanes (hi ha fonts d’aigües termals a la zona). Els béns del monestir van ser arrossegats aigües avall, diversos monjos van morir i Protasi va acollir els supervivents a Cuixà. L’any següent, l’any 879, mort l’abat, és ell qui el va reemplaçar i així va començar la gran història de Cuixà.
Qui era Garí? Per què va ser un dels grans abats de Cuixà? Garí fou un personatge important també fora de Catalunya? Quins contactes tenia?
Com ha quedat demostrat, Garí (Warinus) és un monjo de Cluny, tal com va descobrir Pere Ponsich. Segons les fonts, apareix en actes de Cluny a l’època de sant Maiol, que fou abat entre els anys 954 i 994, i sembla que, pels volts del 960, va actuar com a cap simultàniament a diverses abadies meridionals: Saint-Pierre de Lézat, Saint-Pierre du Mas-Grenier, Sainte-Marie d’Alet, Saint-Hilaire i Sant Miquel de Cuixà. Aquest paper múltiple assenyala, sens dubte, una personalitat important en el context del desenvolupament de les reformes impulsades per Cluny i els seus esforços per a organitzar un «orde» de monestirs afiliats. Quan va morir l’abat Pons (965), Garí va ser imposat —o proposat— a la comunitat de Cuixà pel comte de Cerdanya Sunifred, que actuava com una mena de «patró» laic del monestir. Cal saber que l’any 950 Cuixà havia rebut del papa el mateix privilegi d’immunitat que Cluny havia rebut l’any anterior, una immunitat prestigiosa i que afavoria l’activitat de reforma. És lògic pensar que la construcció de la gran església de Cuixà, empresa l’any 956, i la seva forma basilical són conseqüències directes d’aquest privilegi. Garí és una personalitat excepcional si hom creu els testimonis contemporanis. Evidentment, la seva presència va fer despuntar el monestir i les relacions que aquest va mantenir amb la resta del món, malgrat que no hi va residir de manera continuada. Se sap de l’activitat i la presència de Garí a Roma i a Itàlia i, fins i tot, a Jerusalem. La seva implicació en la política o la diplomàcia del seu temps és particularment evidenciada per la retirada a Cuixà del dux Pere Orsèol.
Qui fou Pere Orsèol? Per què Orsèol es va anar a retirar a Cuixà? Amb qui? Quina va ser la seva vida?
Pere Orsèol (934-988) fou el vint-i-tresè dux de Venècia, que va arribar al poder l’any 976 a conseqüència d’una revolta de la qual havia pres el comandament després de l’assassinat del seu predecessor, Pere IV Candiano. Aquesta revolta fou un episodi tràgic per a Venècia, perquè gairebé la meitat de la ciutat va quedar destruïda pel foc derivat d’aquests esdeveniments. Orsèol va exercir com a dux poc més de dos anys i es va escapar d’incògnit l’1 de setembre de 978 per anar a Cuixà, influenciat per Garí, que havia anat a Venècia de pelegrinatge. Segurament es va penedir del seu comportament, sense oblidar el context de les lluites polítiques existents, ja que el seu predecessor era fidel a l’emperador Otó I, la qual cosa molestava els venecians que havien portat Orsèol al poder. El dux era una persona molt important i es va envoltar d’un grup de persones que el van acompanyar fins a Cuixà. Aquest grup estava format per dues persones properes, Giovanni Morosini i Giovanni Gradenigo, amb dos criats. També hi havia persones religioses, a banda de Garí, és clar: Romuald (950-1027), futur sant fundador de l’orde dels Camaldulesos, i l’ermità Marí, amb qui Romuald s’havia refugiat fugint de Ravenna. És evident que a causa de la proximitat o de la influència espiritual ascètica i eremítica de Romuald, el dux havia escollit la seva renúncia. Orsèol, tot i que cal deixar de banda l’hagiografia edificada al seu voltant, sembla que, en efecte, va viure durant deu anys una autèntica vida de monjo a Cuixà. Es diu també que vivia a part del monestir, com a ermità. Va morir l’any 988.
L’exemple de l’abdicació i de la conversió del dux va deixar una petjada a la família comtal de Cerdanya: poc després de la mort del dux a Cuixà, és el comte Oliba Cabreta qui abdica i marxa a fer-se monjo a Montecassino; l’any 1002, el fill d’aquest darrer, Oliba de Cerdanya, renuncia al títol comtal que compartia amb el seu germà per abraçar la vida monàstica a Ripoll, i, finalment, Guifré de Cerdanya, únic comte, abdica l’any 1035 per retirar-se al monestir de Sant Martí del Canigó, que havia fundat —potser ja amb aquesta intenció— cap a l’any 1000.
Quin episodi de la història de Cuixà mostra la importància d’aquest monestir al segle X?
Les abadies benedictines del Rosselló o del Conflent van constituir, poc després de la retirada dels musulmans al final del segle VIII, una xarxa d’establiments claus i pioners, sobre els quals la monarquia carolíngia es va recolzar per reconstruir la zona. Dos segles més tard, les condicions havien canviat, però els monestirs quedaven com a llocs poderosos i atractius que havien acumulat una quantitat de possessions considerable i una jurisdicció sobre un bon nombre d’esglésies. Gràcies a les xarxes monàstiques que Cluny es va esforçar a organitzar, els corrents de reforma litúrgica es van difondre i els rics monestirs, amb les seves biblioteques i les seves scriptoria, van esdevenir llocs essencials de saber i de creació. Cuixà, a partir de la construcció de la gran església consagrada l’any 975, va desenvolupar la seva influència, i la vinguda del dux i els seus companys, que en van marxar quan ell va morir, n’és l’exemple més destacat.
Quan es va a Cuixà avui es pensa en aïllament, en un lloc de retir, com buscava Orsèol; no obstant això, Cuixà sembla haver mantingut relacions amb el món cristià occidental (els capitells de pedra ho demostren). Es pot considerar un desert obert al món?
Tot monestir es vol clos i retirat del món, com ho pot expressar la vall de Cuixà, però, es troba en el centre d’una xarxa de relacions econòmiques i religioses, locals o llunyanes. La primera xarxa fa referència a les seves possessions, tant béns immobiliaris com establiments subordinats. A més, les comunitats monàstiques comparteixen una disciplina comuna i formen una comunitat més vasta, tal com demostra l’esforç de Cluny per a crear un «orde» aglutinat, jerarquitzat i dirigit de monestirs, que esdevindrà la norma durant l’edat mitjana. Tanmateix, cadascun té el seu tret característic o el seu atractiu. El culte de les relíquies i els pelegrinatges no són estranys i n’hi ha prou de pensar que Cuixà posseïa relíquies del pessebre de Crist! A la mort de l’abat Oliba, l’encíclica mortuòria que dos monjos de Cuixà van portar als 93 monestirs amb els quals els lligaven certs vincles —sense oblidar els que es podien trobar al llarg del recorregut— va recórrer França sencera i va arribar més enllà, cosa que és un testimoni de la seva influència. I l’any 1035, gairebé cinquanta anys després de la mort d’Orsèol, tal com constata un document, encara es podia venir des de Venècia per fer-se monjo a Cuixà.