Pau Diaca, ‘Historia Romana’ (folis 34r-42r), s. XI. (Florència, Biblioteca Medicea Laurenziana, Plut. 65.35, f. 34r.) En aquest volum hi ha el text de la ‘Historia gentis Langobardorum’ (folis 132r-157r), entre d’altres.
Pau Diaca, al segle VIII, va compondre l’himne propi de la celebració de les vespres de la festa de la nativitat de sant Joan Baptista, el 24 de juny. Aquest monjo, nascut al Friül entre els anys 720 i 730, va treballar al servei del duc de Benevent i l’any 782 va contactar amb Carlemany, qui li va encarregar diverses obres literàries en prosa i vers, una col·lecció d’homilies i altres textos. De fet, Pau va formar part del cercle cultural de Carlemany entorn de l’Escola Palatina, on hi havia personatges com Alcuí de York i Eguinard. Va viure a l’abadia de Montecassino, on va morir cap a l’any 797, després d’haver escrit l’obra per la qual és més conegut: Historia gentis Langobardorum.
El context de creació de l’himne és, lògicament, litúrgic a més de cultural. Ens trobem en el moment de consolidació, difusió i implantació de la litúrgia romana. D’aquesta manera, a Aquisgrà també hi havia Amalari de Metz, a qui hem d’afegir sant Benet d’Aniana, Raban Maur i Floro de Lió, escriptors i liturgistes. Formaven, doncs, un potent cercle cultural. Entre tots aquests, Pau Diaca va rebre l’encàrrec de Carlemany de recopilar textos dels pares de l’Església per a ser inclosos en les lectures de l’ofici diví, ja que la litúrgia de les hores també estava sent reformada. Per això també s’estaven revisant els himnes utilitzats al llarg de l’any litúrgic.
I juntament amb els textos hi ha la música. Ja Pipí I el Breu va tenir una gran activitat entorn de la música, però va ser Carlemany qui va entendre que la música és un element fonamental en la litúrgia cristiana. I volia que tot allò que es fes estigués d’acord amb els paràmetres que marcava Roma. Per això, en la seva estada a l’urbs, el monarca va prendre amb ell alguns músics perquè aprenguessin la música utilitzada a la basílica papal de Sant Pere. Però també va fer que el pontífex enviés a Aquisgrà dos cantors, Teodor i Benet, que van ser destinats a Metz i a la Schola Cantorum de Soissons, respectivament. Així, la música segons els usos litúrgics romans s’anava implantant en l’àrea d’influència carolíngia, difusió que es veié reforçada pel decret del 789 pel qual s’obligava tots els clergues a aprendre el cantus romanus, de manera que quedava abolit el cant gal·licà. Al sínode d’Aquisgrà de l’any 803 es va ordenar que l’ofici diví s’havia de cantar «sicut psallit ecclesia romana» (‘segons es canta a l’església de Roma’), i l’emperador va manar que hi hagués scholae cantorum on encara no existien i va reforçar, a més, les de París, Sens, Tours, Dijon, Fulda i Sankt Gallen, entre d’altres. Els nens havien d’aprendre música i aprendre a cantar els salms, i els fills dels nobles havien de ser instruïts en la música, la gramàtica i l’aritmètica.
La música, doncs, va tenir un paper molt important en la litúrgia romana, en la cort d’Aquisgrà, en les escoles de l’època carolíngia, i es van assentar les bases per al desenvolupament de la música en els segles posteriors. Un dels elements que encara perduren i que són més visibles són els noms de les notes, que es prenen precisament de les primeres síl·labes de cada línia de l’himne de sant Joan Baptista, compost per Pau Diaca.
UT queant laxis REsonare fibris
MIra gestorum FAmuli tuorum,
SOLve polluti LAbii reatum,
Sancte Ioannes.
(Traducció: Perquè els teus serfs puguin exaltar amb veu forta les meravelles dels teus miracles, perdona els mancaments dels llavis impurs, sant Joan).
Qui va assignar el nom de la nota a cada to concret va ser el monjo Guido d’Arezzo, al segle XI, ja que va ser qui va inventar el tetragrama en el qual va disposar les sis notes (el SI encara no s’utilitzava), que conformaven l’escala diatònica. Al segle XVI es va introduir la nota SI, que va rebre aquest nom per les inicials de «Sancte Ioannes», i al segle XVII es va canviar UT per DO, ja que, musicalment, és més fàcil de cantar.
L’obra literària d’un escriptor al servei de la litúrgia del segle VIII i la intuïció d’un monjo del segle XI van servir perquè tants músics hagin compost obres musicals al llarg dels segles, tanta gent hagi pogut pregar cantant i tantes festes hagin pogut ser més viscudes gràcies a la música. Que poc s’ho podia pensar Pau Diaca el dia que va escriure l’himne de la festa de sant Joan a redós de la capella palatina d’Aquisgrà!
Daniel Piñol
Universitat de Barcelona
Bibliografia
Augé, Matías. Liturgia: historia, celebración, teología, espiritualidad. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 1995.
Fernández, Pedro. Historia de la liturgia de las horas. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2002.
Grout, Donald. Historia de la música occidental. Madrid: Alianza, 2005.
Hoppin, Richard. La música medieval. Madrid: Akal, 2000.
Riché, Pierre. Écoles et enseignement dans le Haut Moyen Âge. París: Aubier Montaigne, 1979.