Ignasi J. Baiges, Josep Maria Salrach, Stefano Cingolani i Gaspar Feliu.
Els dies 23 i 24 de novembre va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el congrés d’homenatge a Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970), amb motiu del cinquantenari de la seva mort i de la finalització de la col·lecció «Catalunya Carolíngia», que ell va iniciar. CATCAR ha reunit alguns dels participants al congrés per a debatre sobre recerca i divulgació històrica. La conversa ha comptat amb Josep Maria Salrach i Gaspar Feliu, membres de l’IEC; Ignasi J. Baiges, membre de l’IEC i de l’equip de CATCAR; Xavier Costa, professor d’història medieval de la Universitat de Barcelona i col·laborador de CATCAR, i l’historiador Stefano Cingolani.
D’Abadal, un home avançat al seu temps
X. Costa: Jo crec que d’Abadal va ser un precursor, sobretot en l’aspecte de la crítica documental: abans de sostenir cap teoria feia un treball crític sobre les fonts per destriar el gra de la palla. A la «Catalunya Carolíngia», per exemple, va fer una tasca ingent perquè la història estava plena de llegendes i dades confuses. Es barrejaven tradicions orals i fets comprovats. Ell no es va deixar influenciar i va mirar-se les fonts d’una en una, va triar les més fiables i va construir una nova història.
J. M. Salrach: Amb anterioritat a d’Abadal molts historiadors ja havien treballat amb els documents, però ell estava molt al dia de com treballar-los. Va estar a París un temps llarg, on va conèixer grans diplomatistes, paleògrafs, va completar la seva formació. Ell fa un paper important de relació entre el que es fa a Catalunya i el que es fa en centres d’investigació d’altres països. Hi ha un altre aspecte important: ell no va refusar el treball d’equip, al contrari, va planificar un estudi en profunditat dels usatges de Catalunya, amb gent de l’IEC. No es va arribar a publicar, però n’hi ha testimonis en el nostre arxiu. La mateixa «Catalunya Carolíngia» és un altre exemple de treball en equip: va ser conscient molt aviat que no ho podia fer sol i que necessitava passar a altres una obra que el sobrepassava.
G. Feliu: Jo crec que l’aportació més important d’Abadal és la concepció global que cal disposar de tots els documents. Fins aquell moment hi havia molt poc publicat, calia anar als arxius. Passar d’un centenar de documents a quatre mil és anar a un altre món. Ell es prepara molt a París, porta la millor tècnica que hi havia en aquell moment. Estava obert als altres, a les innovacions.
S. Cingolani: D’Abadal parteix de la necessitat de tenir un corpus de fonts complet, ben editades, ben anotades, les busca i les publica. El que fa és portar a Catalunya el que s’estava fent en altres llocs d’Europa.
J. M. Salrach: No oblidem tampoc la seva contribució a la defensa de la llengua, l’obra d’Abadal es produeix en plena època franquista i està publicant en català. Per exemple, quan va escriure L’Abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època (1948), l’editor li va dir que no es podria publicar en català i ell va ser tossut. Sabia el que feia a favor de la cultura catalana, jugava les seves cartes.
La recerca serà europea o no serà
S. Cingolani: Si anar cap a Europa vol dir aprendre d’altres metodologies, en algun cas sí i en altres ho hem d’oblidar. Estar oberts, evidentment. El que s’estudia no ha de ser exclusivament vinculat a la realitat catalana medieval. Molts aspectes de la història d’aquí poden estar vinculats a altres parts d’Europa…, sí. Però també depèn del tema. No necessàriament es pot comparar una realitat amb una altra.
G. Feliu: No es pot comparar l’Europa dels anys cinquanta amb l’Europa actual. En aquell moment els nuclis d’investigadors sobre un tema a escala internacional eren petits. Era fàcil trobar un investigador a Alemanya, un a França; eren poca gent i es coneixien i es llegien. Actualment la quantitat de publicacions i d’historiadors és molt gran i és impossible conèixer tot el que es fa. En canvi, s’ha guanyat moltíssim en comoditat. D’Abadal, quan va tenir el permís de l’IEC, se’n va tornar a París a corregir sobre els originals les còpies que havia fet dos anys abans, i penseu que anar a París volia dir un viatge de vint-i-quatre hores pràcticament. Naturalment això ara és molt més còmode.
D’altra banda, aquells eren uns anys d’una Europa de fronteres, inclús després de la Guerra. Per tant, hi havia fronteres, no només físiques sinó també mentals. La idea no era de cooperació entre els intel·lectuals sinó d’escoles nacionals, d’universitats diferents i d’una certa rivalitat. Això ha evolucionat.
J. M. Salrach: Jo crec que en la relació dels centres culturals hispànics i de Catalunya amb l’estranger s’ha de tenir present que fins al 1939, en l’àmbit historiogràfic, el centre important d’Europa era Alemanya. La Segona Guerra Mundial va fer gairebé tabula rasa, Alemanya va quedar anorreada en aquest sentit. La gent que havia anat molt a Alemanya van anar cap a França. En aquest sentit, la historiografia catalana és molt deutora de l’École des Annales, de Pierre Vilar, etc. Amb la caiguda de la dictadura i amb la democràcia, les coses van canviar bastant. En aquests moments l’escola anglosaxona és molt important. També voldria subratllar que les coses no són com abans. Quan anaves a París als anys setanta i eres un historiador jove, et miraven com una cosa estranya, pensaven «pobrets aquests d’Espanya». Això ha canviat: els viatges d’intercanvi com l’Erasmus estan creant un altre món de relacions culturals i crec que ja no som dependents de res. Hi ha una interrelació.
G. Feliu: Des del punt de vista científic, de les humanitats sobretot, de sempre Catalunya ha estat una colònia de França. La part bona d’això és que els francesos que parlaven de Catalunya ho feien bé, ho entenien.
X. Costa: Mirant més cap al futur, crec que és important seguir mantenint els peus a terra. De vegades oblidem que només som un racó d’un Imperi carolingi enorme. Estic d’acord que la línia que s’ha de seguir és fer xarxa, no marginar altres visions, però sense caure en el fetitxisme de l’estranger que treballa en un tema nostre. De vegades tenim un tema que està profusament treballat aquí, arriba un anglès i te’n fa un llibre i sembla que acabis de descobrir la sopa d’all. Està bé situar-nos en un marc global. La Catalunya carolíngia, per exemple, cal estudiar-la en el marc de l’Imperi, hi ha idees molt bones arreu d’Europa sobre el funcionament social de l’època, però hem de tenir sempre presents les nostres fonts.
I. Baiges: El tema de les xarxes està molt bé i ho hem de fer. De fet, avui si no busques projectes europeus tens les coses molt complicades. Però també estic veient, des de la Comissió Internacional de Diplomàtica, la dificultat d’intentar muntar projectes europeus per la diversitat de documentació que tenim. Després també cal tenir en compte que els programes europeus exigeixen la transferència a la societat, i cal fer-la molt bé, cal casar el rigor amb la voluntat de fer arribar el coneixement més enllà de la comunitat científica.
La transferència a la societat, el gran repte de la recerca
J. M. Salrach: Hem de fer el possible perquè la cultura històrica en què treballem arribi al públic sense rebaixar els continguts. Si creiem en el valor del que estem fent, hem d’entendre que s’ha de posar a l’abast de la societat. Això no tothom pot o ho sap fer. Jo he tingut en algun moment molta admiració per alguns historiadors francesos que han estat capaços de fer bona divulgació. Italians també. Han fet arribar la història a molta gent que no eren historiadors però que consumien llibres d’història.
S. Cingolani: Tu ho has aconseguit.
J. M. Salrach: No ho sé…, ho he intentat. Penso en Massimo Montanari, per exemple, o en Carlo Ginzburg, autor d’El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle xvi, un llibre que té un nivell molt alt i que està molt ben escrit, sedueix. Fer arribar el que nosaltres estudiem, l’època carolíngia, és important. Una altra cosa és que això faci coixí i hi hagi un públic lector. També recordo que fa molts anys, un historiador francès de l’École des Annales, Emmanuel Le Roy Ladurie, va agafar els volums dels processos d’heretgies als càtars de Montaillou i va reconstruir la vida dels pagesos de l’època en aquesta població. Va publicar Montaillou, aldea occitana. De 1294 a 1324, un llibre que es va disparar com un coet, se’n van vendre molts milers d’exemplars: a la primera tirada més de cent mil. El tema és molt atractiu: es descobreix un reducte càtar al segle xiv, quan tothom donava el catarisme per extingit i aquelles actes mostren que no, que hi havia un poble a les muntanyes on tots eren càtars. És un exemple de com es pot fer divulgació de gran nivell.
S. Cingolani: La diferència és que aquí, d’aquest tema no en fem un assaig, en fem una novel·la, i la fa Víctor Amela (El càtar imperfecte).
J. M. Salrach: Potser no en sabem prou de fer la divulgació com caldria. Potser tampoc no tenim unes editorials gaire disposades a arriscar-se.
S. Cingolani: L’acadèmia no aprova la divulgació.
J. M. Salrach: Sí, això és fonamental.
S. Cingolani: El que vull dir és que per a la part del món acadèmic que ha de valorar la producció, el llibre de divulgació és com si no l’haguessis escrit.
G. Feliu: En realitat, qualsevol llibre és com si no l’haguessis escrit.
S. Cingolani: Sí, qualsevol llibre, si no l’has publicat en una de les editorials amb molt de prestigi, és com si no l’haguessis escrit, no compta al teu currículum. Però encara és pitjor si no és un llibre molt llarg, amb moltíssimes notes, considerat d’alta divulgació. El teu [es dirigeix a Salrach], sobre la justícia, és meravellós.
J. M. Salrach: Me n’alegro que diguis això. No tots els crítics ho diuen.
S. Cingolani: Jo el trobo meravellós. És un llibre amb un argument complicat, perquè la justícia de l’alta edat mitjana no la comentem al mercat, però es llegeix molt bé. Tu fas alta divulgació, però aconsegueixes que sigui atractiva. Però al teu currículum no compta per a res, és com si no l’haguessis escrit.
J. M. Salrach: Jo ja no he de passar cap oposició [riu].
S. Cingolani: En canvi els articles es valoren molt més. És complicat divulgar a través dels llibres. Però és necessari, si no, et trobes fenòmens com l’Institut Nova Història. Això d’on surt? De la no transferència de coneixements acceptables a la societat. Si el nostre públic fos més ampli, tota aquesta teoria de la conspiració no hauria prosperat mai.
G. Feliu: Jo volia parlar d’això. A França, el pendent cultural és relativament pla, té un angle de trenta graus, per dir-ho d’alguna manera. A Catalunya, com a mínim és de quaranta-cinc. I segons com, de seixanta. Les revistes històriques tenen un cert èxit, però en tenen més les que són menys serioses. Si puges un grau més, ja no tens lectors. El que necessitem per fer divulgació és un públic al qual interessi mínimament allò que vols divulgar. Quan la gent prefereix veure sèries històriques a la tele amb uns guions pèssims, com Serrallonga de TV3, malament.
S. Cingolani: Calen bons divulgadors, no es poden fer llibres a partir de la Viquipèdia, i se’n fan. D’altra banda, Gaspar Feliu té tota la raó, hi ha un públic lector escàs. Però hi ha un sector de gent que potser no llegeix, però que escolta i que està molt interessada en què algú els expliqui la història de manera que s’entengui. Per això és molt important preparar molt bé els actes divulgatius que es fan pel territori. Jo he estat en molts on els meus companys de taula eren pseudoescriptors.
I. Baiges: Sí, el que es transmet oralment és molt important. Tu vas per Barcelona, i de vegades sents el que expliquen els guies turístics, per exemple, al costat de la catedral i et fa esgarrifar. Una vegada fins i tot em va sortir de dins i vaig dir «això és mentida». Crec que des de les institucions hauríem de fer una mica d’autocrítica, i reconèixer que hem de fer més divulgació i vetllar perquè es faci bé.
El debat continua una bona estona. A fora es va fent fosc i una pluja fina mulla el claustre que rep cada dia visites d’estudiants despistats, que no saben qui és d’Abadal, però que potser, si tenen bons professors, adquiriran el sentit crític necessari per fer-se les preguntes correctes.