Les cròniques àrabs d’època carolíngia són un patrimoni riquíssim i molt útil per a conèixer millor aquesta etapa històrica. L’obra De quan érem o no musulmans, de Dolors Bramon, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i professora emèrita a la Universitat de Barcelona, inclou la traducció i l’estudi de prop de cinc-cents fragments de cròniques àrabs que es refereixen al territori de l’actual Catalunya durant el període andalusí. Hem parlat amb l’autora sobre aquest treball, editat conjuntament per Eumo Editorial, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives.
Doctora Bramon, per què resulten tan interessants les cròniques musulmanes d’època carolíngia? Què les diferencia de les cròniques cristianes? Són més imparcials? I pel que fa a l’estil?
Són interessants perquè sovint complementen les cròniques cristianes i de vegades donen notícies que no hi figuren. No sembla que expliquin mentides, i quan copien d’algun historiador anterior sempre donen la referència i es pot saber la major o menor veracitat de la notícia.
Quin és el temari de les cròniques? Les batalles hi són molt presents, és clar, però també la vida quotidiana d’aquella època? Les seves relacions personals?
Al marge de les batalles i dels avenços i/o retrocessos territorials, que és el que més he tractat, hi ha cròniques redactades en forma d’annals que informen de la societat en les seves més variades circumstàncies de pestes, malalties, agricultura, alimentació, rutes terrestres i marítimes. També es pot treure molta informació dels denominats diccionaris biogràfics, que mostren l’activitat intel·lectual, les escoles de pensament i els nous descobriments.
El seu llibre és continuació i complement de la tasca de Josep M. Millàs, que l’any 1922 va escriure un article sobre textos d’historiadors musulmans que fan referència a la Catalunya carolíngia. Aquest article es va incloure en un projecte de l’IEC per a publicar els textos de les diverses fonts araboislàmiques que parlen de Catalunya fins a l’any 1000. La Guerra Civil en va impedir la publicació, però la feina no va ser en va. Què va passar finalment amb aquests textos i quina utilitat van tenir abans de poder publicar-los?
Efectivament, Millàs va publicar «Textos d’historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia» (Quaderns d’Estudi, 14, 1922, p. 125-161), que era una síntesi de la seva recerca sobre les notícies referides a l’actual territori català extretes de les fonts àrabs fins llavors conegudes. Comprenia des de l’arribada dels musulmans a Hispània fins a l’algarada d’Almansor contra Barcelona, l’any 985. Va seguir recollint materials a Barcelona, Madrid i Tànger i preparà una edició que va quedar bloquejada al magatzem de l’IEC durant la guerra, del 1936 al 1939. L’obra ja era impresa, però sense enquadernar, i constava de cent trenta-un fragments d’obres de setze autors, que ell va ordenar cronològicament i que arribaven fins al final de l’emirat de Muḥammad I (852-886). Després continuà aplegant material i és possible que deixés enllestits uns «Textos d’historiadors musulmans referents a la Reconquesta». En parla Rovira i Virgili, però aquest treball sembla definitivament perdut. Ramon d’Abadal també els va poder consultar. Més endavant l’IEC encarregà a Joan Vernet, deixeble de Millàs, l’edició dels poc més de dos-cents plecs que s’havien pogut recuperar del treball de Millàs i fou editada, juntament amb l’article publicat a Quaderns d’Estudi com a introducció, amb el títol Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia (IEC, Barcelona, 1987). Finalment, Vernet me n’encomanà la continuació i aquesta recerca va constituir la meva segona tesi doctoral, publicada l’any 2000 i reeditada el 2002.
Els fragments que ha traduït i estudiat contenen notícies fonamentals per a entendre l’època. Posi’ns alguns exemples d’aquests episodis.
Un cas curiós és el de la notícia que dona al-‘Uḏrî sobre la traïció del comte Ramon de Pallars l’estiu del 929: convidà el seu cunyat Muḥammad b. Lubb b. Qâsi i «enlluernat per les armes, les muntures i les joies que tenien ell i els seus companys, els traí i assassinà. Així s’extingí el poder dels Banû Qâsi a la Frontera». Vernet va creure que aquest és l’origen del tresor del monestir d’Ovarra i Ramon d’Abadal ho admeté.
El llibre abasta cronològicament fins al 1010. Per què aquest any concretament?
Em va semblar que els 493 textos nous aportats eren suficients per a una tesi doctoral i jo també tenia altres feines. El 1010 era un bon moment per a acabar perquè marca un canvi de relacions entre els andalusins i els comtes catalans. Quan esclatà la guerra civil al califat, Còrdova va haver de demanar ajut a catalans i castellans, i això marca un punt d’inflexió important. L’empresa, en la qual participaren uns deu mil homes, comportà la mort de molts d’ells (per exemple, el galdós bisbe de Barcelona i el comte Ermengol d’Urgell), però també un abundant botí.
Quines conclusions cal extreure sobre les relacions entre els comtats catalans i els andalusins després de llegir els autors musulmans?
Resta clar que ambdós bàndols atenien a la seva conveniència: pactaven per motius comercials i d’altra mena o s’atacaven si els semblava factible la victòria. L’obtenció de botí sembla que era la causa principal dels atacs.
En el llibre es recull la crònica que descriu la revolta de Còrdova i la intervenció dels catalans, entre els anys 1009 i 1010. Els catalans no hi surten gaire ben parats. Què expliquen les cròniques cristianes d’aquella expedició?
Les cròniques cristianes han estat estudiades pel doctor Santiago Sobrequés i altres bons investigadors catalans. A partir de l’estudi de Sanpere i Miquel, es diu que el 1010 s’anomenà any dels catalans, però jo no n’he trobat rastre a cap crònica àrab. Potser és millor, perquè, tal com dieu (i il·lustra el fragment que reproduïu), el paper dels catalans fou molt galdós. Però l’arribada d’or i altres béns a terres avui catalanes va ser molt important.
Fragment il·lustratiu (p. 357):
Els catalans s’havien posat en marxa i llur avantguarda arribà a Saragossa. Llavors imposaren a la seva gent i als esclaus, infants i comerciants, el terrible turment i s’allotjaren en llurs cases.
On es conserven els originals d’aquests textos?
Es conserven en llocs molt variats, en països àrabs i en els que els van colonitzar, en biblioteques i arxius i també a casa d’algun particular. No sempre han estat ben editats o ben entesos, sobretot pel que fa a l’onomàstica, sigui antroponímica o toponímica.
Quina va ser la dificultat més important a l’hora de traduir els textos?
Precisament els defectes de les seves edicions, sovint deguts al mal estat dels manuscrits. Em va caldre corregir bastants errors de lectura. I val a dir que, per la meva condició de catalana, vaig tenir l’avantatge de poder identificar toponímia menor, que no està sempre a l’abast de persones que no ho són.
Després de la publicació del llibre, va seguir treballant en l’estudi d’aquestes cròniques?
Sí, però no amb tanta intensitat. Ha estat important la descoberta (o, millor dit, la recuperació) de fonts àrabs que es creien perdudes, especialment la primera part del volum II de l’al-Muqtabis del gran cronista cordovès Ibn Hayyân (m. 1076). Ha permès conèixer més bé la pèrdua de Girona, l’any 785, els límits medievals de la Cerdanya i fixar alguna expedició andalusina que les fonts cristianes no recullen, com una algarada contra la plana de Vic i el Bages, l’any 841. En donar-la a conèixer (Revista Ausa, XIX-145, 2000, p. 133-135), vaig poder determinar que el topònim Arbûnah (confós fins llavors amb Narbona) havia de ser llegit com Aušûnah i corresponia a Osona. Però també cal dir que vaig errar en la identificació d’una segona plaça atacada: el text escriu Ṭ.rṭânah i jo vaig identificar-ho amb Taradell, quan en realitat es tracta de Cardona. En la grafia àrab són relativament fàcils aquestes confusions.
Millàs va dir en el seu moment que la bibliografia històrica aràbiga que es coneixia era pobra en relació amb el total d’obres que van ser escrites. Això ha canviat? S’ha treballat prou en aquest sentit?
Malauradament, mai no s’haurà treballat prou. Sabem de l’existència d’algunes cròniques perquè un autor posterior en copia alguna part, però desconeixem la totalitat de l’original. L’andalusí al-‘Uḏrî, per exemple, parla d’unes Cròniques de la Frontera [Superior] que serien fonamentals per a la nostra història.