El poder durant l’etapa carolíngia a Catalunya té la seva seu principal a Barcelona, que va passar de ser una petita ciutat durant l’època romana a una de les urbs més importants de la Mediterrània a l’edat mitjana. N’hem parlat amb la professora Julia Beltrán de Heredia, a propòsit del seu article «Topografia dels espais de poder a l’època carolíngia. El conjunt episcopal i la residència comtal» (Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles IX i X). Barcelona: 1999, 100-106).
Diu en el seu article:
«Aquest període de la història de la ciutat [alta edat mitjana] continua sent el menys treballat, el que ofereix més llacunes en la seva interpretació i aquell en el qual perduren més tòpics de la historiografia tradicional.»
Quins són els principals tòpics sobre l’alta edat mitjana que caldria combatre?
L’alta edat mitjana, sobretot els segles IX i X, és molt desconeguda en l’àmbit arqueològic. Sempre ens han venut aquest període com a misteriós, fosc, brut, violent. En comparació amb els períodes anteriors, l’edat mitjana tenia una imatge decadent, una imatge que es va potenciar molt durant la Il·lustració. L’alta edat mitjana té aquestes connotacions. És qüestió d’abordar-ho des de la contrastació de fonts. A Barcelona, a més, costa reconèixer aquest període a nivell arqueològic. Les estructures que se’n conserven són febles: les estructures dels segles XII-XIII, més potents, i la dinàmica urbana, les han fet malbé. Durant l’etapa carolíngia encara són molt vigents les estructures visigodes, un període que s’ha menystingut molt, tot i que és importantíssim. El que tenim dels segles IX i X són estructures fragmentades, que ens parlen d’habitatges senzills, amb paviments de terra o calç, focs a terra. Ens hem d’imaginar espais domèstics petits, d’una o dues estances, on segurament també es guardava el bestiar, amb sitges i espais d’emmagatzematge. En aquella etapa no tenim documentats grans edificacions urbanístiques, exceptuant-ne el centre de poder, que estava molt delimitat.
El Palau Reial que veiem avui a la plaça del Rei és del segle XIV. Però és aquí on s’aixecava la residència dels comtes carolingis des de Lluís el Pietós. Com ens l’hem d’imaginar?
La documentació que tenim no mostra cap gran destrucció, ni cap gran incendi. Els carolingis van aprofitar les estructures que ja hi havia. El palau dels comtes carolingis és el palau del comte visigot ampliat. Aquest tenia una planta en U, amb un pati interior obert cap a la muralla. Els carolingis ocupen aquest palau quan se’n va el valí de l’època islàmica. S’hi aposenten i l’amplien cap a l’àrea de la plaça del Rei creant un edifici més quadrat. Encara se’n conserven parts importants, com ara la porta del palau carolingi, que estava on està avui la porta d’entrada al Tinell, i que es conserva sota les escales que donen a la plaça del Rei, i que es pot veure per l’interior. El palau segurament tenia alguna capella comtal annexa, no sabem si a la zona de la plaça del Rei o allà on avui hi ha el Museu Marès. Hem d’imaginar una estructura palatina petita, de la qual l’únic testimoni que tenim és un carreu amb una pintura d’un personatge amb una aurèola, que podria venir d’aquesta capella. El Tinell és un palau de palaus: va ser la residència dels mandataris visigots, dels carolingis, dels feudals… i va continuar acollint reis.
En un altre moment del seu article parla de la convivència entre el poder eclesiàstic i el poder civil.
«La topografia urbana del quadrant nord-est de l’antiga Bàrcino ha posat en relleu un testimoni excepcional. En aquesta zona, a partir del segle IV, s’ubicarà el conjunt episcopal —espai del poder a la ciutat de l’antiguitat tardana— i, a partir del segle VI, hi conviuran el poder eclesiàstic i el poder civil, representat per la figura del comte.»
Què podem saber, mitjançant la topografia urbana, d’aquesta convivència?
Són dos poders que van de la mà i pacten, però també és una època de molts conflictes. Els palaus estan a tocar, de fet hi ha documents que diuen que es tiraven pedres entre ells. El comte comença a tenir major adscripció territorial i jurisdiccional i va agafant cada vegada més poder, en detriment del paper del bisbe. En època visigoda eren dos poders paral·lels, però en època carolíngia això comença a desequilibrar-se i va guanyant terreny el comte. Pel que fa a la distribució a la ciutat, el comte s’interessa per la zona de l’actual plaça del Rei, el Museu d’Història de Barcelona i el Museu Marès, mentre que el bisbe es comença a interessar per l’espai a l’oest de la catedral, on acaba fent-se un nou palau, que és el que podem veure avui en dia, i ven algunes de les seves propietats al comte.
Al segle IX, el bisbe Frodoí emprèn una intensa tasca de reconstrucció de la seu episcopal. Què sabem d’aquesta reforma?
Hi ha poca documentació i pràcticament res d’arqueologia, la catedral no s’ha excavat. Jo crec que Frodoí no va fer una catedral nova: els pocs documents que tenim parlen d’una reparació o d’una restauració de la catedral. Jo crec que va reparar la que hi havia (la visigoda), que devia ser molt potent. El que fa Frodoí és una gran campanya per trobar les relíquies de santa Eulàlia a Santa Maria del Mar i les porta a la catedral. L’època carolíngia és un moment de naixement de moltes criptes i ell en fa una a la catedral per dipositar-hi les relíquies de santa Eulàlia.
Carlemany, però, tenia la voluntat d’unificar la litúrgia; per tant, sí que hi havia una voluntat de transformació.
Sí, això sí. I crec que aquest és el motiu de l’enderrocament de l’església cruciforme de la plaça del Rei. Es tractava d’un edifici d’època visigoda, a partir del qual s’amplia el palau carolingi. Volen imposar la litúrgia romana que ve de Narbona. I fan operacions com aquesta o com la construcció de la cripta de la qual parlàvem ara. Però no veiem altres enderrocaments, no és una destrucció cruenta.
Una altra part de la ciutat interessant per a estudiar l’època és aquella on avui hi ha el temple gòtic de Santa Maria del Mar. Com era aquest espai a l’època carolíngia?
Sabem que en aquella zona hi havia una església, però que no estava situada on avui hi ha el temple gòtic. La situem al sector del Fossar de les Moreres, i sembla que era una església petita. La tradició situa allà les restes de santa Eulàlia, que també han estat objecte de debat. S’ha apuntat que podria ser que la santa Eulàlia de Barcelona fos un desdoblament de la santa Eulàlia de Mèrida, la santa per excel·lència de l’època antiga, però també podria haver existit una santa Eulàlia de Barcelona. Avui es conserven les restes de la santa a la cripta actual de la catedral i es pot veure la placa que hi va posar Frodoí al segle IX, on relata la troballa —diu ell— del cos sencer de santa Eulàlia. Això demostra la devoció per aquesta santa en aquella època. De fet, jo estic segura que allà hi havia relíquies, encara que hi hagi debat sobre la identitat de les restes. Tota aquella zona de la ciutat estava organitzada com una gran necròpolis, i a mesura que et vas acostant a Santa Maria del Mar augmenta molt la concentració de tombes: això demostra que hi havia un punt d’atracció, un punt on la gent volia ser enterrada, un lloc amb relíquies venerades.
I de la vida quotidiana dels carolingis a Barcelona, què en podem saber, a partir de l’arqueologia?
Barcelona és una ciutat viva i dinàmica. No és com excavar una vil·la romana enmig del camp abandonada en un moment concret i on entre l’època romana i els camps de conreu actuals hi ha poca estratigrafia arqueològica. En espais urbans com Barcelona, on s’ha anat construint de manera superposada, l’arqueologia és molt més difícil. En qualsevol lloc on excavem hauríem de trobar els nivells carolingis, però és complicat. Hem de pensar que entre la plaça del Rei actual i el nivell del segle I hi ha cinc metres de fondària que relaten etapes diferents. El que ens indica més clarament el període carolingi és la ceràmica, que s’ha trobat per tota la ciutat. És una ceràmica molt característica, molt diferent de la visigoda i de la dels segles XI i XIII. Es feia als tallers de Barcelona, però la forma i la tècnica eren franques: estava molt ben treballada, era de tons grisos, marrons i siena, i amb un espatulat molt brillant. La peça per excel·lència era la sitra, hi devia ser a totes les cases. Bé, a les cases riques no. Els comtes i els rics devien tenir vaixelles de metall, que després es reciclaven i que no ens ha arribat.
En el seu article parla del procés que va patir Barcelona, anomenat el camí de la capitalitat, i el situa entre els segles IV i X. Quins van ser els factors més importants d’aquest procés i com es van traduir en la fesomia de la ciutat?
És un període llarg i complex, que s’inicia quan els visigots s’instal·len a la ciutat i la fan seu règia, s’hi van estar quaranta-dos anys, per això el segle VI és importantíssim. Quan els visigots se’n van, aquí hi continua quedant una mena d’estat de poder que es veu en els segles posteriors. En època carolíngia això es consolida. Barcelona va passar de ser una petita ciutat de rics en època romana a ser una de les ciutats més importants de la Mediterrània. Els carolingis van consolidar-la com a seu de poder civil i religiós i la van enfocar cap a Europa.