El paper de les dones en l’alta edat mitjana és una de les qüestions més sorprenents d’aquell període. Malgrat que la història que s’ha escrit ha ignorat aquest fet, la documentació de l’època demostra que participaven de manera activa en la vida econòmica i que, sovint, van ser en els centres de poder. És el cas d’Emma del casal de Barcelona, la primera abadessa de Catalunya. La seva contribució a la constitució del territori català com a nació, al segle IX, durant l’Imperi carolingi, és indiscutible.
Una manera magnífica d’acostar-se a la seva figura i al temps que va viure és el llibre Emma de Barcelona, de Maria Pau Trayner Vilanova i Joana Ripollès-Ponsi. Quan el van escriure, fa vint-i-un anys, no hi havia cap obra dedicada a aquesta figura cabdal en la història del país. Reeditat l’any 2008, el CATCAR recupera avui aquest relat, a mig camí de la ficció i la història. A través dels seus fragments i de la intervenció de les autores, coneixerem una dona que ha quedat a l’ombra del seu pare, Guifré el Pilós.
L’origen del llibre
Ara crec, com llavors, que de mi ha quedat una obra important, sòlida, ben quallada i coneguda pels anys venidors. […] D’aquest passat, només jo n’he quedat oblidada. Solament em coneix qui té com a delit escarbotar les piles d’anys d’història enterrada entre els lligalls dels arxius i els volums de les biblioteques, però al gros de qui habita avui el país que la meva nissaga va configurar durant segles, i que jo també vaig contribuir a formar, a aquesta gent no els ha arribat ni un borrall del meu record. Per a ells no he existit.
És Emma qui parla, en un relat en primera persona que atrapa i commou. I té raó. Avui no és fàcil trobar informació sobre la seva vida.
Joana: En els llibres de divulgació històrica, Emma no apareix. La vam descobrir per casualitat.
Maria Pau: L’enrabiada, la vaig tenir jo. Soc escolàpia. Cada any fem una excursió. Un any vam anar a Sant Joan de les Abadesses per veure el monestir. Al claustre hi vaig descobrir un rètol molt gran amb el mapa dels pobles que va fundar l’abadessa. Jo soc antropòloga i, és clar, quan veus això dius: «Aquesta dona va fer tots aquests pobles? Des del Conflent fins a la Roca del Vallès?» Vaig anar a preguntar al monestir si tenien cap llibre sobre l’Emma que expliqués això. Em van mirar amb una cara molt estranya i em van dir: «No hi ha res escrit sobre Emma.» No ho podia creure. Vaig decidir buscar informació sobre la seva vida, i així ho vaig dir al grup amb qui havia anat d’excursió, entre els quals hi havia la Joana, companya del Col·lectiu de Dones en l’Església per la paritat, que de seguida em va dir que l’època medieval li entusiasmava.
Joana: Llavors ens hi vam llançar. Vam agafar el cotxe i vam recórrer tots els llocs on havia estat l’Emma. En molts pobles no tenien ni idea qui era la seva fundadora.
Maria Pau: Ens vam decantar per investigar la història de les dones de l’època i quines possibilitats tenien a Catalunya.
Emma, una dona amb les idees clares
Vaig ser emprenedora, hàbil, tenaç, especulativa, coratjosa, i per sobre de tot una dona piadosa.
Joana: Va néixer marcada pel seu origen: era filla del primer comte de Barcelona. I es va dedicar amb devoció a la vida religiosa. La van portar al monestir als cinc anys. Va aprendre tot el que calia per a ser una bona abadessa i va governar el monestir amb molt bon criteri. Sabia molt bé el que es feia i el que li convenia. Tenia consellers, però també tenia poder per a decidir. Davant d’un dubte de tipus moral, em sembla que hauria prevalgut l’interès de domini per sobre de la moral.
Maria Pau: Va dirigir la repoblació de la Catalunya central, va crear parròquies i va protegir el poble que s’hi va anar instal·lant. Tot plegat, va posar les bases de la Catalunya d’avui.
El naixement de Catalunya com a nació
Em sento joiosa d’haver contribuït al fet que la nostra muntanya fos germen de la mentalitat del nostre país, de com ens prenem la vida.
Durant molts anys, empesos pels flagells de la guerra o de la fam, la gent havia recorregut tots els camins buscant sobreviure. Poques persones i cases hi havia establertes en un lloc fix que amb el temps se’l poguessin estimar. Ara ja era possible bastir fonaments no tan precaris perquè s’iniciés l’apuntalament d’un nou i veritable poble, naixia un nou país, amb les seves virtuts i els seus defectes.
[…] vam ser l’inici d’un país amb molta riquesa cultural, fortalesa i renovada tenacitat, amb una gent que estimava la terra i que la va arrencar de l’esterilitat produïda per les lluites entre nosaltres i l’enemic, fos aquest de la naturalesa que fos: un invasor, un opressor o bé una mala anyada, una rauxada infeliç o qualsevol altra adversitat. En aquells anys tingué també una gran importància la consagració de les parròquies pel destacat paper que l’Església jugava en tots els aspectes de la vida de l’època i especialment en la d’un país que naixia després d’un profund desgavell i es batia per cohesionar-se i afermar els fonaments que necessitava.
Joana: Un país que ja pensava a independitzar-se dels francs…, empresa que va fracassar.
[…] quan jo era encara una criatura, va haver-hi un temps en què es va comprometre el meu nom per protegir el nucli de persones que volien que els comtats catalans s’independitzessin de la tutela franca i es reconstruís tot seguit una província eclesiàstica pròpia, separada de la Narbonesa en la qual havia estat inserit el nostre país a partir de l’any 814.
La dona, amb el destí escrit
Les dones, de grat o per força, es movien segons se’ls assignava en el joc de les conveniències familiars, i tant si eren princeses com pobres pastores, en la intimitat dels seus sentiments es planyeren durant segles amb paraules i cants semblants a aquests per expressar la passió amorosa que havien d’ofegar al dedins del seu si:
No puc dormir soleta, no.
Què em faré llassa [desgraciada]
si no em passa?
Tant em turmenta l’amor!
Ai, amic, mon dolç amic!,
us he somiat aquesta nit.
He somiat aquesta nit
que us tenia al meu llit.
Ai, amat, mon dolç amat!,
anit us he somiat!
També hi havia algunes joves que, amb un desig del diferent tipus de vida del que es duia al monestir i amb l’íntima aspiració de matrimoni (ja que la dona soltera ni tan sols tenia estatus jurídic), veien passar els anys de la joventut entre un profund rosec i un soterrat anhel i per fi el desengany i la inevitable renúncia del món feta a contracor. N’hi havia que pensaven que la qüestió era sortir-ne fos com fos: «Val més casar-se que cremar-se.» «Beneïda i casada, abans que monja ficada.»
La vulnerabilitat de les dones de l’època
La comunitat de les benetes era formada per un grupet de filles d’altres famílies comtals del país dutes al monestir, d’una banda, perquè de moment aquelles noies tinguessin, ni que fos provisionalment, un alberg en lloc segur i arrecerat per tal de mantenir ben guardada la seva innocència en cofre de pedra, també perquè no caiguessin en les temptacions del món i, per últim, encara més per protegir-les de les possibles escomeses que les dones sofrien amb espantosa freqüència en l’època feudal contra la seva dignitat. Aquestes accions no es limitaven als abusos enfront de les pobres pageses, pastores i serventes, sinó que abastaven també les mateixes parentes del senyor dins mateix del castell. Per això, pares, germans o qui fossin els custodis de la integritat de les donzelles, no estaven tranquils ni amb baldes ni forrellats passats a les seves cambres, ni reduint-los l’espai a les torres més altes, on aïllades filaven, teixien i brodaven o miraven des del lluny els camins del món abocades a la finestra.
Maria Pau: Un altre tipus de dones que hi havia als monestirs eren les filles naturals, il·legítimes dels nobles de l’època, que no podien viure a les cases dels seus progenitors.
Joana: En èpoques de tanta mortalitat, a la dona, el que se li valorava més és que pogués donar fills. Així que podia posar-se dreta, a treballar o a procrear.
Maria Pau: Pensa en la fi del monestir: el comte de Besalú va maniobrar a Roma, qualificant el monestir de bordell, fins que el Papa en va ordenar el tancament. El llibre inclou la butlla papal:
Doncs bé, tan sorpresos per aquestes obscenes passions, a les quals es lliuraren aquelles amb l’honor i el lloc encoratjats per nosaltres i informats per les nostres lletres, us ordenem, per l’autoritat apostòlica, que les expulseu completament d’aquell lloc, com a abominables meretrius de Venus, les priveu absolutament de tot domini i en el seu lloc col·loqueu solemnement i per sempre, clergues que hauran de viure sota l’ordre canonical sota el nom i la protecció de Sant Pere, la nostra i la dels nostres avantpassats.