© Bibliothèque nationale de France
En la bibliografia sobre documentació carolíngia sempre hi ha referències a documents falsos, és a dir, falsificats.
D’aquests documents, se’n va començar a parlar durant el segle XVII, després que els erudits constatessin incongruències, rareses i dades contradictòries en un document o grup de documents respecte a altres documents. Van cridar molt l’atenció els nombrosíssims documents atorgats pel rei merovingi Dagobert…
Fou el jesuïta Daniel Papebroch qui va escriure una obra demolidora (Propylaeum antiquarium circa veri ac falsi discrimen in vetustis membranis, Anvers, 1675) contra la documentació del període merovingi-carolingi, en el qual al·legà que majorment eren documents d’autenticitat dubtosa, si no falsa de dret. Així es posava en dubte la validesa legal de les possessions i els dominis de les abadies benedictines, d’una part de la noblesa i de totes les persones físiques o morals que fonamentaven llurs drets sobre els privilegis que els havien atorgat aquells documents. S’obria naturalment un debat social picant, i fou el punt de partida de la futura —i encara llunyana— secularització dels béns eclesiàstics.
A part d’obrir aquest debat, l’obra de Papebroch va produir un altre efecte. Fou el punt de partida de l’obra de Mabillon i dels historiadors de la congregació benedictina de Saint-Maur. A partir del De re diplomatica libri VI (1681), obra de Mabillon, neix la ciència diplomàtica i es proclamen els principis de la crítica diplomàtica, després exposats d’una manera més lògica i havent treballat amb materials més abundants per dom Toustain i dom Tassin (Nouveau traité de diplomatique, 6 vol., París, 1750-1765), abans dels grans manuals d’Arthur Giry (Manuel de diplomatique, 1894) i de Harry Bresslau (Handbuch der Urkundenlehre für Deutschland und Italien, 1912-1932).
Desproveïda ara del seu mordent social, la crítica dels documents falsos ha fet progressar la ciència històrica. Avui la crítica diplomàtica, al costat dels documents directament falsificats, distingeix també els documents interpolats i els documents actualitzats, que, sense ésser directament falsos, són documents que han estat adaptats, manipulats o simplement farcits amb elements que no constaven a l’original. Alguns d’aquests documents retocats han estat reconeguts com a autèntics en la seva redacció original. Altres vegades, els afegits també responen a actes autèntics, documentats en altres bandes, i sovint són posteriors a la redacció del tenor original. De manera que, al costat de la falsificació, nascuda normalment quan hi havia litigis entre institucions i quan encara no existia el notari públic, hom reconeix avui també la figura de la interpolació i de l’amalgama documental.
Jaume de Puig i Oliver
Responsable del projecte CATCAR