L’origen del domini carolingi a Catalunya se situa al segle VIII. Hispània estava en mans dels musulmans, que, a partir del 711, havien conquerit la major part de la península Ibèrica sense trobar gaire resistència. L’any 732 van decidir atacar cap al nord, el territori d’Aquitània. El franc Carles Martell s’hi va acabar enfrontant i els va vèncer a la mítica batalla de Poitiers. Tanmateix, la conquesta franca va ser llarga i difícil: l’any 751 van conquerir Narbona; l’any 785, Girona, i l’any 801, Barcelona.
D’aquesta manera es va establir un territori fronterer i de pas entre dos mons diversos: l’Imperi carolingi, al nord, i el califat de Còrdova, al sud. Aquest territori, entre els Pirineus i el Llobregat, dibuixa la primera Catalunya, la Catalunya Vella.
Aquest és un territori molt inestable durant el segle VIII i sofreix ràtzies fins ben bé a finals del segle X. Per tal d’estabilitzar la marca conquerida, els francs, respectant els costums i les lleis locals, restauren les antigues seus episcopals i instal·len estructures defensives, com castells i muralles; religioses, les abadies benedictines, i polítiques, els comtats. A més, promouen una eina social essencial: l’escriptura.
L’escriptura té un paper fonamental en l’estabilització social. Permet redactar i conservar testaments, vendes, donacions o permutes entre els antics o els nous habitants del territori que ara colonitzen les planes i les valls catalanes, liderats, afavorits i protegits pels comtes de la Catalunya carolíngia, pels bisbes i per les abadies.
