El volum de documentació recollida en la col·lecció «Catalunya Carolíngia» supera les quatre mil unitats, una quantitat ingent si pensem en la seva cronologia (segles IX i X) i en el petit territori que la va produir. No tota aquesta documentació ens ha arribat en els pergamins originals, però una bona part sí, ja que uns dos mil dos-cents documents sí que són originals. És evident, doncs, que gairebé la meitat de la documentació ens ha arribat en forma de còpia o de regest, cosa que ha fet que les còpies i els regestos hagin adquirit un gran protagonisme com a únics testimonis d’uns textos que és possible que s’hagin perdut definitivament o bé que encara no hagin estat localitzats. Certament, la documentació catalana dels segles IX i X no es pot donar per tancada: encara avui apareixen documents de l’època carolíngia en catalogacions de fons arxivístics públics i és evident que n’hi ha molts en arxius patrimonials de difícil accés o en mans de particulars, col·leccionistes, antiquaris o institucions científiques. Sovint tenim coneixement que s’ha subhastat algun pergamí i que l’ha comprat alguna institució de prestigi que immediatament el posa a l’abast de la comunitat científica, però també sabem que, en altres casos, van a parar a mans de particulars que impedeixen que s’hi pugui tenir accés.
En els darrers mesos, hem tingut notícies d’un petit fons de quinze pergamins que han estat catalogats recentment a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Camp, una part dels quals està relacionada amb el monestir de Casserres. Se’n coneixia l’existència a través dels regestos del Llibre de rendes de Casserras en Vich y Gerona, de 1787, conservat a l’Arxiu Comarcal d’Osona, cosa que va permetre recollir-los en els volums dedicats als comtats d’Osona i Manresa.
Recentment, el doctor Rowan Dorin, assistant professor del Departament d’Història de la Universitat de Stanford, a Califòrnia, ens ha informat que l’original del document 470 del volum VII de la col·lecció «Catalunya Carolíngia» (volum dedicat al comtat de Barcelona), que es va publicar a partir d’una transcripció de J. Areny Plandolit feta a finals del segle XIX i que es considerava perdut, va ser identificat la primavera passada per un jove investigador d’aquesta universitat entre les Specials Collections de la seva biblioteca. Aquest document va ser adquirit l’any 1981 a William H. Allen Rare Books and Manuscripts, a Pennsilvània. Disposar ara de l’original ha permès llegir-ne correctament la data («IIIIX kalendas madii» en lloc de les «IIII kalendas madii» que consten a la còpia de Plandolit). El professor Doris també ens ha informat que Stanford va adquirir el mes de juny passat, en una subhasta a Christie’s, una donació de béns situats a la Cerdanya a favor del monestir de Sant Sebastià del Sull, del 26 d’octubre del 965. A aquest document encara no se li ha donat la signatura definitiva.
Se sabia que el primer havia format part de la col·lecció de l’industrial alemany Otto H. F. Vollbehr, on encara era l’any 1935, a la Hay-Adams House, a Washington, però es desconeix en mans de qui va estar entre aquest any i el moment en què va ser adquirit per Stanford. El professor Dorin ens informà que el segon es trobava, abans de ser comprat per la universitat californiana, a la Schøyen Collection, conservada a Londres i Oslo.
No són aquests els únics casos de pergamins carolingis catalans que es troben en mans d’institucions estrangeres. És interessant comprovar, tal com acabem de veure, els canvis de mans de molts dels documents i, de vegades, els interessos comercials d’antiquaris i col·leccionistes que hi ha al darrere.
Ignasi Baiges
Universitat de Barcelona