Els segles VIII, IX i X van ser determinants per a la creació d’una consciència col·lectiva que ha anat evolucionant fins a l’actual Catalunya. Hem parlat amb Stefano M. Cingolani sobre el seu llibre La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410), en què explica a bastament l’època carolíngia a la Marca Hispànica.
Quina és la definició del terme identitat de la qual parteix per fer la seva anàlisi?
Defineixo identitat en els termes d’una comunitat política i humana, que s’identifica amb un territori, una unitat política, una història comuna i, a mesura que passa el temps, també amb una cultura, uns valors i uns costums.
L’origen de l’actual Catalunya se situa, per consens oficial, en el segle X. Vostè, però, defensa que és més important el procés que la cronologia. Ens ho pot argumentar?
El problema és aquí. El consens sobre l’any simbòlic, el 988, és un consens antic, en part instrumental. L’any 1988 es va voler celebrar el mil·lenari de Catalunya. Es busquen dates perquè una data dona un punt al qual agafar-se que és molt pràctic i molt concret. En realitat, però, no hi ha res al llarg d’aquest procés que determinés inequívocament que Catalunya naixeria i seria tal com és. Em sembla més important determinar com funciona el procés que porta a una consciència d’identitat col·lectiva que després esdevé nacional, de la qual no es pot parlar fins al segle XII.
El fet que, amb Guifré el Pilós, el títol de comte passés a ser hereditari va ser clau?
Guifré el Pilós és el fundador d’una sèrie de dinasties. És el primer que transmet hereditàriament el càrrec de comte com un títol familiar, però això ho fa tota la noblesa de l’Imperi carolingi, no és un fet exclusiu de Catalunya. El problema és per què Catalunya arribarà a ser una terra independent i, en canvi, l’Anjou o la Gascunya no. Per això és important anar veient per què es produeixen una sèrie d’esdeveniments que permeten aquesta independència efectiva de la monarquia.
Guifré el Pilós, en si mateix, no és més important que qualsevol altre comte del regne dels francs. Després l’identificarem amb l’origen de Catalunya perquè serà el primer que passarà el títol als seus fills i aquests seran els que aniran governant el territori català fins que, amb Ramon Berenguer IV, l’acabaran unificant gairebé tot. Fixar personatges i dates és la necessitat del relat. Guifré com a fundador és gairebé un mite historiogràfic de l’edat mitjana.
Quins van ser els fets clau que van portar al naixement de Catalunya?
Les pistes que podem tenir són molt difícils de sintetitzar i rauen, sobretot, en l’autogovern. Els comtats no depenen, per la seva política, d’una autoritat monàrquica superior. Els comtes decideixen què fer independentment del que digui o no digui el rei franc. Administren la justícia segons el seu codi legal, que és el mateix per a tota la terra i els jutges també són els mateixos. Això facilita la idea de pertànyer a una mateixa comunitat —identificada per un dret, cosa que a l’edat mitjana és molt important—, governada per uns comtes que són família, tot i que de tant en tant és fan la guerra. Determinen la seva pròpia expansió: l’ocupació de terra cap al sud és considerable i, a mitjan segle X, ja han arribat a la frontera del Gaià i ho fan independentment del que digui el rei.
Quan podem parlar de Catalunya com un concepte geogràfic i historiogràfic formalitzat?
Amb les dades que tenim abans de finals del segle XI és gairebé impossible i, com a nom, entitat territorial i conjunt polític, fins al segle XII no podem estar segurs que existeixi. Les coses no s’inventen d’un dia a l’altre, però és a mitjan segle XII quan comencem a trobar Catalunya com a oposició d’Aragó. Si existeix Aragó, l’altra terra ha de tenir un nom, una consistència geogràfica i política unitària. És evident que la cosa s’ha anat construint a poc a poc. Però d’alguna manera, en el fons, tot aquest procés d’identificació d’un territori, dels seus governants i de les seves estructures es cristal·litza a partir de la unió amb Aragó. Abans no necessitaven un nom cap a l’exterior, amb el títol de comte ja en tenien prou per a confrontar-se amb qui fos. Però quan neix una nova entitat política formada per dos territoris, en la qual un dels dos té uns límits i un nom, l’altre també ha de precisar els seus límits i el seu nom.
Quina és l’etimologia més acceptada del terme Catalunya?
La més acceptada és la més equivocada de totes: ‘terra de castells’ no s’aguanta lingüísticament i tampoc com a raó. És, com a mínim, sospitós que els veïns es diguin també Castella. Hi ha etimologies d’altres orígens, que tampoc no m’acaben de convèncer: és possible que sigui una mala interpretació de ‘Camps Catalàunics’; però, després d’haver-les comprovades totes, encara no tinc una idea clara d’on, com i per què tenim aquest nom.
Li agrada més parlar de Marca Hispànica que de Catalunya carolíngia o Gòtia. Per què?
És un conjunt de terres que no tenen un nom fins que no se li dona el de Catalunya. Marca Hispànica és un terme fals, perquè no ha existit mai com a terme oficial de la monarquia carolíngia, que alguna vegada s’havia referit a aquesta terra com a Marca Hispànica, però poques i sense coherència. Prefereixo, però, aquesta denominació a Catalunya carolíngia o Gòtia per dues raons. En primer lloc, Catalunya carolíngia està molt bé per a batejar la col·lecció de documents, per a entendre’ns millor, però d’alguna manera és projectar cap al passat una entitat política i territorial que encara no existeix, la fa necessària. I, en segon lloc, Gòtia no existeix: és un terme utilitzat pels monarques francs encara de manera menys concreta i menys regular que Marca Hispànica. Quan els francs parlen de Gòtia, normalment es refereixen a Septimània, a la zona costanera, i eventualment a un genèric sud-est del regne franc. La Gòtia, per tant, és una zona més àmplia que la Marca Hispànica.
Els habitants de la Marca Hispànica no tenien gaire consciència col·lectiva, més enllà de ser territori de frontera. I els altres, com els veien? Els musulmans, per exemple, s’hi referien com a part del regne franc? Com apareix documentat aquell territori?
Des de Còrdova, són francs. Formen clarament part de la monarquia franca, tot i que de vegades detecten uns costums diferents i noten que, en el fons, fan el que volen. Però, des d’un punt de vista polític, són França. Tenen clar d’on surten, perquè sense Carlemany i sense Lluís el Pietós, la Marca Hispànica no existiria, i tenen clara la diferència respecte d’altres unitats polítiques peninsulars. D’altra banda, aquesta diferència la tenen molt clara també els castellans fins al segle XIII. En la Cançó del Cid, quan es parla dels catalans, se’ls anomena francs. A la gran historiografia castellana, es comença a parlar dels comtats catalans només a partir de la unió amb Aragó. Segons la seva visió, Catalunya comença a formar part de la història de la península Ibèrica quan s’uneix amb Aragó. Quan és sola forma part de França, no d’Hispània.
Sí que hi havia, però, una xarxa de poders locals ben articulada. Aquests poders locals són la llavor de la futura consciència identitària?
Aquesta pregunta no té una resposta fàcil, perquè una part d’aquests poders locals no estan estudiats. El moviment d’identitat ve de dalt a baix. El que forma lentament el sentit identitari, la idea de formar part d’un organisme únic i diferenciat dels veïns, ve de les elits comtals i vescomtals, que procedeixen totes d’unes mateixes famílies, de la difusió del dret. Ara bé, el poble té identitats molt més locals: són d’una comarca, d’un poble, d’una zona. La suma d’aquestes identitats locals, que tenen força semblances, juntament amb el sentit dinasticopolític de les elits, és el que acaba de formar una identitat col·lectiva, nacional.
La història de l’alta edat mitjana es distorsiona per interessos polítics?
En general, qualsevol classe de relat històric es va adaptant als interessos polítics del moment, sobretot el relat difós al gran públic. En tenim proves durant tot aquest temps del Procés, de les barrabassades que s’han dit a la premsa espanyola i també a mitjans acadèmics. En el cas de l’alta edat mitjana, és més fàcil que es distorsioni perquè, com que és una època molt de formació —s’està canviant d’estructures polítiques, administratives i socials a Europa—, és més fàcil forçar les poques dades que tenim a disposició per aconseguir el discurs que sigui. És complicat mantenir-se objectiu.