Els arxius són els temples que guarden els secrets més rellevants de la història. Però és a la literatura on trobem els detalls que reconstrueixen la vida dels nostres avantpassats. Per això, CATCAR està fent un recorregut per les prestatgeries de les llibreries del país, on hi ha novel·les com La terra maleïda (Barcelona: Rosa dels Vents, 2018), de Juan Francisco Ferrándiz. El llibre va aparèixer l’any 2018 i es va convertir en un èxit immediat: se’n van vendre els drets de publicació a dotze països. El relat transcorre durant la segona meitat del segle IX i s’inspira en el ressorgiment històric de Barcelona i dels descendents de Bel·ló de Carcassona, avi del llegendari Guifré el Pilós. Frodoí, nomenat bisbe de Barcelona, arriba a la ciutat amb l’objectiu de fer-la sortir de la misèria i repoblar-la unint els seus habitants en el culte cristià i impulsant reformes com el dret d’aprisió. La seva lluita es converteix en un relat ple d’aventures, traïcions i amor, ingredients molt atractius per a viatjar a una de les artèries d’un imperi en descomposició.
N’hem parlat amb l’autor, Juan Francisco Ferrándiz.
La terra maleïda ens trasllada a una època i una terra envoltades de misteri. Què el va portar a la Marca Hispànica?
Jo estava treballant en un altre projecte literari i, en una recerca d’informació per Internet, vaig trobar una estranya paraula per a referir-se als territoris històrics del sud de França i nord de Catalunya: Gòtia. Recordo que era un dia qualsevol, dimarts o dimecres, i ja era tard. En aquell moment no hi vaig pensar més, però eixa nit no podia dormir… De vegades, la inspiració arriba de la manera més causal. Una vegada i una altra em venia al cap la paraula Gòtia, com si fos una terra llegendària, esborrada per la pols del temps.
L’endemà vaig aparcar el projecte anterior i vaig aprofundir un poc més en aquell territori que arribava fins a la Marca Hispànica i, concretament, Barcelona. Com la intuïció m’havia anticipat, havia trobat un món fascinant, d’una potència literària enorme i desconegut per a moltíssima gent. Llavors vaig començar la vertadera recerca històrica mentre sorgien personatges, vides, aventures…
La novel·la explica la història de Barcelona des de la divisió de l’imperi de Carlemany entre els seus fills fins a l’arribada al poder de Guifré el Pilós. Els fets històrics són la columna vertebral de l’obra. La ficció li ha servit per a omplir els buits que deixa la documentació?
La literatura mai no deu suplir a la història. El seu paper és fondre els esdeveniments amb els anhels universals de l’ésser humà. És meravellós apropar-se a un temps amb personatges que estimen, odien i són arrossegats per l’amor o l’ambició, perquè així és la vida des de sempre…
Hi ha historiadors a qui no agrada la novel·la històrica a causa de les invencions de l’autor. El que puc dir és que La terra maleïda no pretén explicar la Barcelona carolíngia, sinó emular l’ànima dels seus habitants, els nostres avantpassats.
Com va ser el procés de documentació? On el va portar?
Per a la meua sorpresa, a Catalunya hi ha bastants estudis sobre l’època carolíngia. Mentre que a altres indrets es conserven sobretot textos piadosos d’aquella època, a casa nostra hi havia una gran preocupació per documentar les transaccions i altres negocis. La paperassa ha resultat inestimable. El meu primer guia ha segut, sense dubte, Ramon d’Abadal amb els seus treballs, però hi ha molta més informació: llibres, articles, tesis doctorals, etc., sempre complementades amb visites al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Cardona, Terrassa…I, sens dubte, amb les aportacions de CATCAR s’arribarà molt més lluny.
Llegint la novel·la podem adonar-nos de la seva voluntat de rigor històric. El llibre comença amb una citació molt significativa extreta d’Els primers comtes catalans, de Ramon d’Abadal.
Hi ha certs períodes de la història que, faltats de prou fonts d’informació, només poden ser escomesos acceptant per endavant aquesta posició arriscada i amb la modèstia que comporta saber que és possible que anem errats […].
Aquest risc fa més atractiu per a la literatura el període carolingi?
Per descomptat. Penso que, possiblement, el que els escriptors puguem imaginar d’aquell temps per fer la trama més èpica i emocionant no siga ni la meitat d’èpic i emocionant del que seria realment.
Pensem tan sols en la valentia d’aquella gent: algú de nosaltres se n’aniria a la zona de guerra de Síria amb la família, sembraria un camp i hi alçaria una caseta? I, per descomptat, sense confiar en l’arribada dels cascos blaus de l’ONU! Tant de valor, audàcia o desesperació m’impressiona. No podem ni imaginar tot el que van lluitar, però ací estem nosaltres, gràcies a eixes dones i homes.
Molts dels personatges de La terra maleïda són històrics: el bisbe Frodoí, Hincmar de Reims, el rei Carles el Calb… Ha estat fidel al que la història explica d’ells? El protagonista, Frodoí, és un personatge que evoluciona, amb trets molt humans: arriba a Barcelona amb una mena d’atac d’ansietat… Quines han estat les seves fonts per a dibuixar els personatges?
Tant en La terra maleïda com en les altres novel·les que he publicat, respecto allò que se sap dels personatges i ficciono allò que no sabem, però sempre sota el límit difós dels indicis històrics. M’explico. Al bisbe Frodoí sols el coneixem pels documents en què és mencionat. No en són molts, però sabem, per exemple, que el rei de França Carles el Calb li donava la raó davant les queixes per la usurpació d’algunes propietats del seu bisbat, o davant els preveres mossàrabs; també que va rebre del monarca deu lliures de plata per a alçar la nova seu de Barcelona i que va participar en la inventio de les relíquies de santa Eulàlia. Què suggereixen eixes dades disperses? Al meu entendre, diuen que Frodoí era un home espavilat, amb dots de líder, que sovint se sortia amb la seua i que va situar Barcelona de nou en la història.
I pels personatges de ficció? Els Cavallers de la Marca no van existir, però s’inspiren en algun fet històric?
Als documents apareixen els milites hispani maiores, guerrers de frontera que sense dubte són l’origen de certes cases nobiliàries catalanes que es consolidaran en els segles posteriors. El Llobregat era el Far West, però no tots eren nouvinguts, hi havia la gent de sempre: els gots.
A la novel·la hi ha una barreja de personatges perquè el viatge literari siga més atractiu (un guerrer, una matriarca que és «l’ànima de Barcelona», una tavernera, etc.). Ells s’enllacen amb personatges històrics, comtes, nobles o reis per a formar el mosaic de trames…
Confesso que, quan pensava en eixos guerrers de frontera que has esmentat, pensava en els «nou guerrers de la fama» de la llegenda catalana, però, òbviament, no hi tenen cap relació. El que és evident és que a partir del segle IX no hi va haver cap incursió sarraïna a l’interior de França, i això fou gràcies a la resistència de la Marca. No hauria estat possible sense guerrers.
La novel·la, de gairebé set-centes pàgines, toca molts temes. Comencem pel més polític: el procés d’emancipació dels comtats catalans. S’imagina l’existència d’un document històric del 11 de setembre de 878, quan el rei Lluís el Tartamut va establir el dret hereditari dels comtats de la Marca Hispànica mitjançant una disposició secreta:
Per la meva autoritat, concedeixo als comtes Guifré i Miró, i als seus successors a perpetuïtat, el dret de transmetre les seves possessions en herència d’acord amb el dret carolingi. (p. 667)
Aquest és el moment culminant de la novel·la? El que ho canvia tot? Tot el que fa el bisbe Frodoí va en aquesta direcció?
La novel·la va sobre la lluita i els anhels dels personatges, però calia arribar a eixe punt perquè va ser cabdal per al futur dels personatges en particular i del poble català en general. Personalment em fascinen els orígens de les coses. Crec que amb eixe decret va nàixer Catalunya, almenys com a aspiració. Fins a eixe moment, el comte era nomenat pel rei de França i no sempre tenia una continuïtat dinàstica. Igual que els passa als polítics actuals, difícilment pensaven a llarg termini, a la qual cosa cal sumar la perillositat d’una terra de frontera. Aquell dia una família es feia càrrec de bona part de la Marca Hispànica. Tots volem que els nostres fills ho tinguin millor que nosaltres i això obliga a pensar amb mires molt més amples. Oblidem-nos de les consideracions actuals. Per a la gent de la frontera del segle IX, tenir una dinastia comtal al capdavant era la millor manera de rebre protecció (de la terra en sortien els tributs), d’alçar infraestructures, de dictar lleis i d’impulsar el teixit econòmic. No està mal per a començar.
La convivència de francs i gots també és un tema recurrent.
El terra enfangat es va barrejar amb la sang goda que havia mantingut la ciutat dempeus. […] Eren un clan de nobles gots que es resistia als costums francs, cada cop més dèbils però fidels al seu passat. (p. 205)
A la novel·la uns i altres es miren amb desconfiança i s’acusen de no ser fidels a la monarquia. Té més importància aquesta rivalitat de la que hi donem sovint, perquè ens centrem sobretot en l’Islam?
L’Islam en aquell temps representava perill o oportunitats de comerç segons qui governava. En canvi, la tensió entre els gots (habitants de la Marca) i els francs (nouvinguts amb les hosts del fill de Carlemany a principis del segle IX) fou la prova que va haver de superar la Marca i que va donar com a resultat un poble amb identitat pròpia. Hem de pensar en la situació d’aïllament que patien els territoris de la futura Catalunya Vella. D’una banda, les relacions amb la resta de la Península estaven tallades pels sarraïns i una ampla franja de terra que no era de ningú; de l’altra, al regne de França poc li interessava una terra ruïnosa a la frontera. Qui està sol fa les coses com vol i, fins i tot, acaba parlant com vol. Potser per això, encara avui dia, als catalans no els agrada que els toquin massa els nassos. La identitat d’un poble no naix de celebrar les glòries, sinó de resistir junts les misèries.
El perill i la foscor que caracteritzaven una zona fronterera com la Marca recorren tot el llibre.
Les guerres entre els descendents de Carlemany havien permès que un vel de foscor i oblit embolcallés l’última frontera. D’allà, n’explicaven històries sinistres que feien estremir tots els habitants del regne. Barcelona i la Marca eren un lloc terrible. (p. 18)
Fins a quin punt ha trobat documentada aquesta realitat? Episodis com els violents atacs de les ordes estan documentats o ha fet servir la imaginació per a atrapar el lector?
Hi ha rastres de la dramàtica situació als documents: per exemple, ciutats com Ausa (l’actual Vic) o Ègara (Terrassa) havien quedat del tot despoblades o pràcticament. El fet que Guifré el Pilós dediqués tants esforços a repoblar els comtats d’Urgell, Barcelona i Osona indica que tothom havia fugit a les muntanyes, als Pirineus. Les ordes de bandits són una ficció, però és probable que els malfactors camparen per una terra quasi sense llei. Encara passa als llocs on la inseguretat i la violència són insuportables. El més documentat són les freqüents ràtzies sarraïnes sobre Barcelona i els voltants. Historiadors com Francesc Xavier Hernández ho expliquen. També els documents demostren que hi havia camps de cultiu i ramaderia dintre les muralles de Barcelona. Són detalls que suggereixen una situació perillosa a l’exterior.
Un altre tema cabdal és la convivència a l’època dels cultes pagans i del ritual mossàrab amb el cristianisme. Com ho va combatre l’església romana? I Carlemany?
L’Imperi carolingi estava aliat amb l’església de Roma i, precisament, el fet que s’enviaren bisbes d’origen franc, com Frodoí, respon al conflicte entre les esglésies de Roma i de Toledo (ritual mossàrab), que llavors eren quasi independents l’una de l’altra. Òbviament, no sols estem parlant de salvar ànimes, també del control dels béns i la influència sobre els fidels. Una església universal, sota una autoritat única, casava molt bé amb l’aspiració imperial de Carlemany.Hi ha documents de plets entre Frodoí i clergues dels ritus mossàrabs. A Barcelona, la seu era de ritual romà, però l’església de Sant Just i Pastor encara mantenia les tradicions religioses visigodes. Potser les lliures de plata que va rebre Frodoí per a la catedral foren part d’una campanya de promoció i imatge. Respecte als cultes pagans, la documentació directa és escassa, però si anem als capítols i concilis dels bisbes d’aquestes terres, trobem dades sorprenents com, per exemple, el prec als sacerdots perquè consagrin sols amb pa i vi, no amb altres coses…, que és un senyal que es feia. Sabem que els sacerdots eren sovint gent analfabeta, pares de família, especialment a llocs aïllats. Hi havia nobles que alçaven esglésies i venien sagraments com qualsevol altre negoci, sense sotmetre’s al bisbat. En definitiva, tot açò es produeix per la poca influència de les autoritats eclesiàstiques, la manca de clergues formats i l’escàs coneixement de la religió. A més a més, l’aïllament de la frontera facilità la pervivència del paganisme (igual que al País Basc) i els costums antics. Això explica el vast patrimoni immaterial d’éssers fantàstics, celebracions i llegendes que tenim.
Les bruixes i altres personatges, com les dones d’aigua o els bestiaris tenen un paper clau en la novel·la. Era una època molt supersticiosa. Li interessa especialment aquesta faceta de la societat altmedieval?
La novel·la no té trets fantàstics, però la gent d’aquell temps creia en moltes coses que ara són part del nostre folklore; per això són tan presents en la novel·la, sobretot en els diàlegs entre personatges. Hi ha una escena en la qual Frodoí dona una creueta a un noi per a protegir-lo dels dracs del Montseny. A La terra maleïda no surten dracs, però ells creien que els caus eren allí. Això em permetia aprofundir un poc més en les pors i creences dels personatges. D’altra banda, he de dir que soc un gran amant del nostre llegendari i, per a mi, és un camp d’estudi molt interessant; per això, potser, apareix reflectit a les meues novel·les d’una manera o altra.
Un altre episodi interessant és la utilització que fan els personatges de la capacitat de difondre notícies dels joglars. Elísia en té aquesta opinió:
El que es recorda no és la crònica dels monjos […], la realitat és la que narren els joglars i els bards. Les seves cançons de gesta s’escampen i es repeteixen durant anys. Això és el que perdura, encara que no sigui cert. (p. 412)
És també la seva? Com afecta això el coneixement que tenim de la història?
Abans com ara, ens agradava observar el món amb els ulls d’altres, arreplegar i llançar notícies cridaneres, sense pensar massa en el rerefons. L’ésser humà és social, curiós i crèdul. Mentre que a la televisió i a les xarxes socials els usuaris es compten per milions, a les biblioteques només n’hi van uns pocs. En aquell temps, llevat dels guerrers, sols els joglars i els comerciants més atrevits gosaven recórrer els camins. Eren els canals no oficials per on arribaven les notícies; naturalment, ben mastegades pels joglars per a despertar l’interès, la sorpresa i la morbositat. La veritat probablement els interessava menys, i a la gent igual. Com ara. Avui dia tots els historiadors saben perfectament que els mesters, cants i poemes no s’han de prendre com una prova rigorosa de fets històrics; en canvi, per si mateixos tenen un valor incalculable com a joia literària, i també donen informació d’altres aspectes igual d’interessants, com els sentiments, l’humor, el sexe, la crítica social… Estimar la història és molt més que estimar les dades, és estimar aquella gent.
Un altre gran tema: Barcelona. Frodoí diu:
No sé si hi ha cap ciutat de tot l’orbe que hagi patit tants atacs i setges en els sis decennis que hem passat i que continuï dempeus. Vull saber per què! (p. 71)
Ha esbrinat per què, vostè?
Bona pregunta! Frodoí fa exactament la mateixa pregunta que jo em vaig fer abans d’escriure La terra maleïda. Tornant a l’inici de l’entrevista, arran de descobrir coses sobre la Gòtia i la Barcelona carolíngia, la pregunta va sortir de seguida. Em vaig imaginar una ciutat aïllada davant d’una frontera perillosa. Amb uns escassos mil cinc-cents habitants, segons Pierre Bonnassie, atacada sovint per ràtzies sarraïnes, en mig de la devastació i sense recursos que la feren atractiva als nobles francs…El seu destí podia ser desaparèixer com Empúries, Ausa o Ègara, però, en canvi, acabà prosperant. És un enigma històric encisador i, des del punt de vista literari, un tresor! Jo sols soc un creador d’històries, un joglar, i no tinc una resposta rigorosa, però crec que la supervivència respon a la tenacitat de la gent i potser també a eixe bisbe foraster, Frodoí, ja que en el seu temps esdevingueren fets clau a Barcelona que el lector descobrirà a La terra maleïda i que donaren confiança en el futur als primers catalans.