Marc i objectiu de CATCAR: Patrimoni Digital al Servei de la Innovació Social

Per a un francès és ben natural que hi hagi una estàtua solemne de Carlemany al pla de Notre-Dame de París. Tanmateix, un dia, sobre aquell pla, vaig sentir una alemanya que preguntava: «Què hi fa aquí el nostre Carlemany?» Vet aquí dos punts de vista particulars, dos punts de vista avui consolidats, incompatibles tots dos amb una comprensió crítica de fets històrics llunyans i complexos. Aquests fets llunyans i llur evolució han acabat per donar origen tant a França com a Alemanya. Totes dues nacions tenen el mateix dret de considerar Carlemany com un avantpassat polític comú.

A la recerca de la seva història llunyana, França hi ha consagrat esforços que seria temerari voler evocar de forma resumida: aquests esforços s’han allargat molt en el temps i encara no s’han acabat del tot —si és que una recerca de tipus històric es pot donar mai per acabada. D’altra banda, cada terra fa sa guerra, es diu a Catalunya. La història particular de cada país té influències pregones sobre l’exercici de l’ofici d’historiador. Perquè davant els imprevistos de la història, les desfetes, les victòries, les crisis i llur gestió, les preguntes no s’acaben mai. Ara mateix, al punt a què han arribat els problemes europeus, els interrogants són anguniosos. Per a trobar respostes vàlides, encara que sigui de forma provisional, cal prendre distàncies. Només una perspectiva històrica molt dilatada pot fer comprendre la sorpresa de l’alemanya davant l’estàtua de Carlemany al pla de Notre-Dame de París. Només una perspectiva històrica rigorosa ens pot ajudar a comprendre avui el Brexit i les seves conseqüències.

La història és dura. Davant seu, l’ofici d’historiador no és pas fàcil, fins i tot en un domini que pot semblar totalment neutre: la metodologia. És justament en aquest domini que un dia francesos i alemanys van saber resoldre el problema que planteja l’estàtua del pla de Notre-Dame. Efectivament, una vintena d’anys després de Sedan, francesos i alemanys havien arribat al mateix punt que portava a la publicació dels diplomes carolingis. Què havien de fer? Arthur Giry va acceptar el que li proposava Engelbert Mühlbacher: els alemanys es reservaven els diplomes imperials i els de la casa germànica, i els francesos es dedicarien als diplomes dels reis de França a partir de Carles el Calb. L’acord fou pres en unes circumstàncies històriques que Jules Michelet considerava «confuses i adverses» per la gran nació francesa, aquella nació sobre la qual ell va dir un dia amb èmfasi, en escriure la primera línia de la seva història: «Un jour s’aperçus la France…». Superant retòriques nacionalistes oposades, els erudits de les dues ribes del Rin van saber arribar a un acord pràctic, sensat i real. L’acord va donar fruits ràpidament. El 1906 Mühlbacher publicava als «Monumenta Germaniae Historica» Die Urkunden Pippins, Karlamanns und Karl der Grossen. A França, l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres no perdia pas el temps. El 1908 obria la col·lecció «Chartes et Diplômes» amb Recueil des actes de Philippe Ier roi de France, de Maurice Prou. El mateix any sortia també el Recueil des actes de Lothaire et de Louis V, rois de France (954-987), a cura de Louis Halphen i Ferdinand Lot.

Quan els anys 1911 i 1912 Ramon d’Abadal i de Vinyals sojornà a França, va seguir els cursos de Maurice Prou sobre diplomàtica crítica i metodologia històrica a l’École des Chartes. A l’École Pratique des Hautes Études va assistir a les classes de Marcel Thévenin sobre els problemes dels privilegis reials carolingis. Va poder sospesar les dificultats inherents a la voluntat de publicar aquest tipus de documentació. A més a més, va explorar els fons de la Bibliothèque Nationale de France, que estan farcits de còpies modernes de documentació catalana antiga: els fons Baluze, Moreau, Doat. En una paraula, va tornar a l’Institut d’Estudis Catalans amb idees clares, tant des del punt de vista metodològic com des del punt de vista pràctic. Es va beneficiar —i de quina manera— de l’experiència de francesos i alemanys. Aquests, durant anys, havien maldat per fixar els principis i les línies generals pràctiques que feien possible aquesta mena de recerques.

Ens tornem a trobar avui, francesos i espanyols, catalans del Nord i del Sud, en un projecte europeu, al qual hem estat convocats pel nostre llunyà emperador Carlemany. Per tal de poder innovar socialment, hem agafat una gran perspectiva. El més vell i el més nou es trobaran, es barrejaran i s’uniran. Amb quina finalitat? Potser, i ja seria molt, per a explicar-nos a nosaltres mateixos.

De quina manera? Gràcies a la memòria, som capaços de captar el temps en moviment, les onades del passat, d’un passat que sempre resta viu, perquè nosaltres som les seves onades més recents. Allò que viu en nosaltres del passat és la causa de l’emoció històrica, perquè el passat interpel·la tothom absolutament, ja que és el passat qui ha modelat tot el que som nosaltres.

Tornem ara, si us plau, al pla de Notre-Dame de París. Quan em vaig fixar per primera vegada en l’estàtua de Carlemany, vaig pensar d’una manera gairebé automàtica: «I ara, vet aquí que em sento a casa.» Per un ciutadà de Girona com jo mateix, Carlemany forma part del meu veïnatge històric. Més encara, és el primer nom del nostre passat i, per tant, de la nostra actualitat més vivent. Al bell mig dels comtats de la Catalunya Vella, la nostra Catalunya carolíngia, Girona és l’única de les ciutats catalanes que ha guardat d’una manera particular el record dels lligams que han mantingut la ciutat, el comtat i la diòcesi amb el gran emperador.

Ara estem totalment segurs que Carlemany no va posar mai els peus a la ciutat de Girona. Això no obsta perquè una narració acolorida amb ingredients èpics i amb prodigis sobrenaturals, cuinada al voltant de l’any 1000, l’hagi convertit en l’actor principal del fet històric de l’alliberament de la ciutat. I encara més: la llegenda proclama que Carlemany va fundar i dotar la catedral de Girona i gairebé la totalitat dels monestirs de la diòcesi, després d’haver vençut i expulsat els sarraïns. Alguns d’aquests fets són esmentats en un passatge del Chronicon Rivipullense I, redactat en un moment incert del segle XI. Amb el pas del temps, la llegenda es va amplificar amb l’afegitó d’anècdotes noves, tal com es constata en el Chronicon Rivipullense II, del segle XII, en què es veu Carlemany ordenant l’erecció de la nova catedral de Santa Maria. Ja és sabut que un dels objectius principals de les produccions hagiogràfiques inventades al monestir de Ripoll era la cristal·lització de cròniques de to neocarolingi, en les quals Carlemany passava com el fundador dels comtats catalans. Mitjançant aquests textos, les autoritats locals i assenyaladament els comtes de Girona i de Barcelona van guanyar prestigi i legitimitat política.

El 1345, el bisbe de Girona Arnau de Mont-rodó signava el decret d’institució i dotació de la festa en honor de sant Carlemany, redactava o feia redactar els textos d’una missa i d’un ofici, i prescrivia processons a la catedral i als monestirs benedictins de la diòcesi. Tots aquests textos s’inspiraven en una panòplia variada de material molt divers, generalment d’origen septentrional.

No lleu ara de contar aquesta bella història, pastada amb elements hagiogràfics i llegendaris, que va acabar implantant el culte de Carlemany a Girona el 1345. Hem tingut, al capdavall, el nostre sant Carlemany, com també el van tenir altres territoris de l’Imperi i de França durant l’edat mitjana. Ara sabem que aquestes expressions foren absolutament excepcionals, tant a la zona mediterrània com en els reialmes de la península Ibèrica, on no hi ha proves de la veneració de Carlemany als altars. És per això que es pot afirmar que l’admiració pel gran monarca franc va arrelar a Girona molt més que en cap altra ciutat d’Espanya.

Una vegada l’emperador fou enlairat a l’altar, la llegenda no va parar mai més de créixer. Cap a la fi del segle XIV, se’n va escriure el text clàssic titulat Tractatus de captione Gerunde et de edificatione ipsius cathedralis Ecclesie et quomodo Karolus Magnus imperator eamdem dotavit atque in ea episcopum ordinavit. Tot seguit, es van anar multiplicant les evocacions iconogràfiques de sant Carlemany dintre i fora de la catedral: l’estàtua del sant, conservada fins avui; una altra imatge exempta del rei franc fou esculpida a la gran cadira episcopal de fusta en talla del segle XIV; la imatge de l’emperador, voltat de flors de lis, fou pintada a la clau de volta del segon arc de la nau gòtica immensa que hom va començar a cobrir el 1416.

Tot i que el culte del sant rei fou abolit el 1483 per Sixte IV, la presència carolíngia a l’interior de la catedral de Girona no es va pas estroncar. Tota una sèrie d’objectes (reliquiaris, manuscrits, regalia, joies) que tenien una certa antiguitat i eren remarcables per la seva bellesa foren interpretats en mode imperial: el calze de Carlemany —avui perdut—; el tapís de Carlemany (el drap de Carles el Gran), és a dir, el que ara s’anomena tapís de la Creació; la bíblia bolonyesa de Carles V de França (!); una estàtua de la Mare de Déu amb l’infant; el cartoral de Carlemany; la torre de Carlemany —el campanar romànic antic—; la campana grossa —també dita el bombo— del campanar modern; el tron episcopal gironí, de marbre, instal·lat al capdamunt de dues rampes d’escala que recorden la disposició del tron de Carlemany a Aquisgrà. Tot va ser atribuït a Carlemany. La persistència d’aquest sentiment fins als nostres dies es corrobora amb un fet esdevingut al principi del segle XX: quan els canonges van promoure la instal·lació d’un gran vitrall, entre el 1913 i el 1916, per al finestral gòtic obert sobre la porta dels Apòstols van decidir que hi fos representat l’emperador sant Carlemany, al costat d’una sèrie de sants tradicionals de les esglésies occidentals i orientals.

Aquest record gironí tan persistent de Carlemany es limita potser a ésser una cosa eclesiàstica? En part, és així. Però cap al final del segle passat, quin nom va posar a un hotel de qualitat l’empresa que el va construir al bell mig de Girona? No en dubteu ni un moment: Hotel Carlemany.

Vet aquí, doncs, que hi ha uns lligams que travessen França des del pla de Notre-Dame de París i arriben als Països Catalans. Són els lligams d’un origen comú, lligams que ens interpel·len més que mai ara que la nostra Unió Europea —una nova edició més vasta i no sacre de la idea carolíngia— experimenta dificultats.

El nostre simple i humil projecte POCTEFA es vol adreçar als europeus que som nosaltres, els catalans dels dos vessants del Pirineu, a propòsit de les oportunitats que ens han ofert les onades del temps, de les oportunitats que el flux i reflux del temps encara ens oferirà, si som capaços de captar-ne la direcció. El marc i els treballs d’un projecte europeu com el nostre CATCAR, per modest que sigui, tindran la força de desvetllar energies i de rellançar la passió per Europa? Pel que fa a les dues Catalunyes, pel que fa a França i a les altres nacions europees, així ho esperem, així ho volem, i anirem a batre’ns per aquest objectiu.

Jaume de Puig

Responsable de CATCAR

Vicepresident de l’IEC