Borrell II de Barcelona
La figura del comte Borrell és una de les que generen més debat en la història del món carolingi. El seu paper en la consolidació d’un poder autòcton desvinculat dels reis francs és un dels temes recurrents entre els especialistes. Hem parlat amb l’historiador Jonathan Jarrett a propòsit del capítol «El comte marquès Borrell II de Barcelona. Arquitecte involuntari de Catalunya?», inclòs en el llibre Vides catalanes que han fet història, a cura de Borja de Riquer (Barcelona, 2020).
El capítol comença parlant del fet que s’ha escrit molt poc sobre Borrell II. Quin n’és el motiu?
M’ho he preguntat sovint, perquè, en certa manera, es podria dir que Borrell va portar Catalunya a la sobirania. He arribat a suposar que qualsevol persona que estudiï Borrell per motius patriòtics i busqui en ell la figura fundadora de Catalunya es decebrà aviat, ja que Borrell no s’ho va proposar. A més, fins i tot en la seva època, la reputació que tenia es va veure perjudicada pel saqueig musulmà de Barcelona de l’any 985. Va ser una taca en el seu historial que inevitablement s’ha mantingut en la historiografia. Per això, potser, gran part dels estudis recents sobre Borrell són obra d’estrangers, ja siguin francesos (Jean Dufour, Michel Zimmermann), nord-americans (Paul Freedman, Cullen Chandler) o britànics (jo mateix). De totes maneres, crec que si s’analitzen més de prop les accions i les polítiques de Borrell —com espero fer en un altre llibre—, es veu que les seves polítiques pretenien mantenir els poders externs a una distància segura, mentre que, al mateix temps, els feia promeses. De fet, va ser un líder molt més intel·ligent i valent del que pot demostrar el seu historial de fracassos —de vegades, fins i tot, contra tots els pronòstics.
Quines han estat les seves fonts d’informació?
Hi ha pocs testimonis narratius sobre Borrell. Se’l menciona, de passada, en tres o quatre cròniques àrabs, la major part de les quals són posteriors a la seva vida. També apareix en una crònica franca, més coetània, en què es narren els viatges que va fer amb el jove erudit Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II. Aquesta informació ajuda, però gran part de les fonts —més de 200 dels 222 registres— són cartes de transaccions, gairebé totes incloses a l’obra Catalunya carolíngia, una eina d’investigació inestimable que ha estat la base de la meva recerca des dels estudis de doctorat. Aquests documents, per separat, rarament ens donen gaire informació, tot i que alguns inclouen citacions literals de Borrell —ho he argumentat en el meu llibre Rulers and Ruled in Frontier Catalonia (Woodbridge [Suffolk], The Boydell Press, 2010). Tanmateix, en conjunt, el contingut de la documentació tracta sobre les relacions familiars, la propietat dels béns, els vincles amb fidels i companys, les interaccions amb l’església i altres aspectes de la vida medieval. Mai no podrem saber com era o com sonava Borrell, com es vestia, què li agradava menjar o beure, i la majoria de vegades tampoc no sabem on era en cada moment; tanmateix, amb la base dels documents es pot reconstruir parcialment la seva vida.
Malgrat haver-se escrit poc d’ell, se li atribueix la iniciativa de portar Catalunya cap a la independència. Vostè diu, només començar, que aquesta hipòtesi és un error. Per què?
Quan Hug Capet (rei dels francs entre els anys 987-996) va succeir l’últim governant carolingi, Lluís V (986-987), va enviar una carta a Borrell en què li exigia obediència. Es conserva el text d’aquesta carta en l’epistolari de Gerbert d’Orlhac, qui va escriure la carta en nom d’Hug Capet. Ara bé, si es llegeixen les obres correctes —o, potser, les incorrectes—, es pot deduir que Borrell no va respondre aquesta carta, ja sigui perquè no hi va veure utilitat, ja sigui perquè va pensar que Capet no era el rei legítim. Certament, no existeix cap text de resposta. D’altra banda, el cronista franc que recull el viatge de Borrell al Llenguadoc, Richer de Reims, diu que Hug Capet va intentar més tard persuadir els seus nobles perquè portessin un exèrcit cap al sud per a ajudar Borrell contra els musulmans i que tenia una carta de Borrell en la qual pronosticava la pèrdua de Barcelona al cap d’uns quants mesos si l’ajuda no arribava. Els estudiosos més patriòtics han intentat argumentar que, en realitat, es tractava d’una carta enviada a Lluís V o al seu pare, Lotari III, que Hug Capet havia heretat d’alguna manera, però em sembla una hipòtesi poc probable. La recerca de Jean Dufour sobre els documents de l’època mostra clarament que es va acceptar Capet com a rei —ja que els escribes havien d’escollir el regnat del rei amb el qual datar el document—; Adam Kosto, per la seva part, ha publicat recentment una carta que Hug Capet va emetre per a Sant Pere de Rodes. Crec que Dufour té raó quan suggereix que l’acceptació vers Hug Capet, probablement, va desaparèixer quan va ser incapaç d’ajudar, però això no em fa pensar que Borrell no demanés mai l’ajut. Barcelona continuava en reconstrucció, els exèrcits d’al-Mansur seguien atacant cíclicament el nord cristià i Borrell devia témer que tornés a arribar aviat el torn de Barcelona. A qui més podia recórrer Borrell? Al final va ser el fracàs d’Hug Capet, i no els desitjos de Borrell, el que va deixar Barcelona sense més recursos que els propis. I aleshores, en una dècada, la gran maquinària militar d’al-Mansur es va desintegrar i el fill de Borrell va dirigir el seu exèrcit fins a la mateixa Còrdova! Tanmateix, Borrell no ho va veure venir i va protegir el seu poble el millor que va poder. Com que la seva política amb els musulmans havia fracassat, va recórrer als francs. Aquesta endimoniada elecció entre Espanya o França és realment el clàssic dilema català. I el de Borrell no va ser, ni de bon tros, l’últim govern que s’hi va trobar!
També se li atribueix la reforma del sistema judicial al comtat de Barcelona. Quina relació va tenir al llarg de la seva vida amb la justícia? Quins canvis hi va introduir?
De fet, encara no estic segur del paper que Borrell va tenir en la reforma del sistema judicial dels comtats catalans. Aquest és un tema en el qual encara estic treballant i en què molts altres grans estudiosos també han treballat —sobretot el difunt Anscari M. Mundó, així com Jesús Alturo i d’altres. Les meves conclusions són cauteloses. M’he adonat que els magistrats instruïts i els juristes que dominen els documents de finals del segle X entorn del comtat de Barcelona apareixen primer a Besalú, sota el comte marquès Oliba Cabreta, i no a Barcelona amb Borrell. Alguns d’ells van emigrar ràpidament a Barcelona. Suposo que les oportunitats eren millors allà —una ciutat gran implica molts litigis— o que Borrell aviat va fer intents per a adquirir alguns d’aquests nous símbols de govern just i beneficiós. Aquests jutges són un fenomen particular de la dècada del 970 i no crec que s’hagi explicat encara. Tot i això, d’algun dels documents de Borrell sí que se’n desprèn la preocupació que tenia perquè es fes justícia a les seves terres. Ell mateix estava disposat a cedir en alguns casos perquè els seus veredictes fossin creïbles, com ha demostrat Josep Maria Salrach. Tenim un document del comtat de Barcelona en què, ni més ni menys, castigava el bisbe Vives per no prendre mesures contra un dels seus homes, que havia estat sorprès passant moneda falsa. És complicat afirmar molt més que això sobre els canvis que va introduir. És cert, doncs, que Borrell es volia assegurar que les millors ments jurídiques de l’època estiguessin a la seva disposició i que els seus tribunals tinguessin la reputació de fer una justícia correcta. També podem dir que, des de la dècada del 970 —si no abans—, va reclutar jutges deliberadament per aconseguir aquests objectius.
Borrell «arrossega la vergonya», diu vostè, d’haver estat el governant de Barcelona sota el qual la ciutat va patir l’assalt i el saqueig de l’exèrcit musulmà el 985. Quin paper hi va tenir, segons el seu parer, i quines conseqüències va comportar per a Barcelona?
En realitat, crec que Borrell només va cometre dos errors durant l’atac musulmà del 985. El comte devia ser conscient que l’atac es produiria, ja que el líder musulmà ja havia atacat la zona l’any 978. Evidentment, hi havia poques esperances que la diplomàcia tingués èxit, malgrat que estic segur que ho va intentar. Quan va arribar l’atac segur que tenia un pla preparat. Devia haver rebut molts avisos: un d’ells procedent de la xarxa de fortaleses de les terres frontereres que s’estenia fins a zones bastant desgovernades. Aquesta xarxa va ser, en gran part, obra de Borrell, com es veu en les seves donacions de terra. Així que, quan l’exèrcit musulmà va ser albirat per primera vegada, els senyals de foc o similars devien transmetre la notícia ràpidament a Barcelona. Borrell va tenir temps de convocar forces per a una expedició pública —tenim el testament d’algú que hi va morir— i de dir a la població local que es refugiés dins les muralles de la ciutat amb les seves pertinences més preuades, un fet que també confirmen documents posteriors. Aquests van ser els seus dos errors. L’expedició va ser un error perquè no podia fer res per a aturar l’assalt, ja que les forces musulmanes eren molt superiors. Potser tenia alguna estratègia. Si és així, va fracassar, i va tenir sort de no perdre-hi la vida, com els va passar a alguns membres de la seva companyia. Refugiar-se dins de Barcelona va ser l’altre error, perquè els musulmans van traspassar les defenses, tot i que potser es va veure afectada un part de la ciutat més petita del que es pensava, tal com ha suggerit Gaspar Feliu. La ciutat havia tingut una defensa adequada l’any 978 i en diverses ocasions anteriors. Els mateixos francs havien trigat mesos a prendre-la l’any 801. Per això no era desgavellat pensar que era segura. En definitiva, hem d’admetre que va ser una elecció valenta: va confiar la seva ciutat als vescomtes i ell mateix es va enfrontar amb l’enemic en el camp de batalla, on les possibilitats de fracassar eren molt altes. No es reconeix el mèrit de Borrell d’intentar rebutjar un atac que realment no tenia possibilitats de vèncer.
Pel que fa a les conseqüències per a Barcelona, n’han parlat molts altres especialistes, concretament Michel Zimmermann i Gaspar Feliu, i no dissenteixo en les seves opinions. És possible que els danys materials fossin menors, però és evident que molta gent va ser assassinada o capturada. Molts habitants mai no van tornar, com documenten les disposicions posteriors de les seves propietats. D’altres van tornar anys més tard, com el vescomte Udalard. Un dels jutges coneguts, Oruç, va tornar al cap de pocs mesos i es va dedicar a rescatar altres persones. El convent de Sant Pere de les Puelles va perdre tota la seva congregació i possiblement no la va recuperar. Sembla que els jueus de la ciutat es van veure molt afectats —i no només per l’atac musulmà. Les fonts posteriors els culpen de l’èxit de l’atac i és possible que aquesta sospita també circulés en aquella època, fet que explicaria que el comte Borrell i el bisbe Vives s’apropiessin de les propietats dels jueus morts. Tanmateix, en pocs anys hi va tornar a haver una pròspera comunitat jueva a la ciutat; per tant, també és possible que aquestes fonts posteriors estiguin equivocades. Borrell va restablir el convent de monges de Sant Pere, que li va servir per a col·locar-hi la seva filla Adelaida al capdavant.
També devia reconstruir les defenses de la ciutat. La rapidesa amb què la jerarquia de la ciutat va poder reprendre les seves funcions em fa pensar que el professor Feliu té raó: el dany material no va ser immens. En canvi, l’impacte psicològic sembla que va ser important: un document descriu el saqueig com «el dia que Barcelona va morir» i estic d’acord amb l’article de Michel Zimmermann del 1980 («La prise de Barcelone par al-Mansûr et la naissance de l’historiographie catalane», a L’Historiographie en Occident du Vᵉ au XVᵉ siècle, Rennes, 1980, p. 191-218) que suggereix que va ser aquest fet, juntament amb l’aïllament polític derivat del fracàs de França a l’hora d’enviar ajuda, que va fer que la gent pensés per primera vegada en els comtats de Catalunya com un conjunt amb identitat pròpia, malgrat que, en realitat, no van actuar junts fins al cap de molt de temps.
Després de la ràtzia del 985, quina va ser la tasca de Borrell a Barcelona?
Doncs bé, com he dit, veiem alguns indicis que Borrell es va dedicar a la reconstrucció, sobretot de Sant Pere de Puelles, però també veiem que va adquirir propietats d’algunes víctimes. La tasca d’assegurar o, com a mínim, de vigilar la frontera també sembla haver continuat, més visible en la refortificació i repoblació de Cardona, un reducte fronterer que ja havia estat abandonat almenys dues vegades. Ara bé, l’acció principal que crec que podem veure és una reobertura del contacte amb els reis francs.
Segons la documentació, quina relació va tenir Borrell amb els reis francs?
És possible que Borrell es reunís amb un rei franc en una ocasió, l’any 948, quan una ambaixada es va reunir amb Lluís IV (936-954) per a resoldre una disputa sobre el monestir de Sant Esteve de Banyoles, que traspassava les fronteres del comtat. No sabem si hi va ser només representat o si hi va participar en persona. També s’ha de dir que fins al 985, Borrell es va relacionar el mínim possible amb els reis: d’una banda, perquè altres comtes hi tenien millors connexions (per exemple, el cas del comtat d’Empúries, que es troba entre Barcelona i França) i, de l’altra, perquè el sud musulmà era una font, òbvia, tant de perills com d’oportunitats. En un article («Caliph, King, or Grandfather: Strategies of Legitimization on the Spanish March in the Reign of Lothar III», The Mediaeval Journal, 1/2 [2011], p. 1-22), he argumentat que, a finals de la dècada del 970, el rei Lotari de França (954-986) estava fent nous intents d’imposar la seva voluntat als comtes catalans, que eren, en teoria, els seus subordinats. Borrell probablement no volia cap supervisió d’aquest tipus. Malgrat tot, hi ha documents que proven una renovació dels contactes. D’una banda, en diferents ocasions els eclesiàstics continuen anant al nord a buscar documents de confirmació dels reis. També hi ha documents de Lotari, durant els anys 985 i 986, que suggereixen aquesta represa del contacte, i en la franquesa de Cardona, concedida l’any 987, Borrell es refereix a ordes reials de Lluís V (986-987), per la qual cosa sabem que el contacte va continuar en el següent i curt regnat. Per això, em sembla bastant plausible el que afirma Richer de Reims quan diu que Borrell havia escrit a Hug Capet —malgrat que, al final, Hug no va poder-lo ajudar; el seu exèrcit mai va arribar al sud i, en algun moment, suposo que Borrell va parar de preguntar.
Escriu també en el capítol del llibre que el comte Borrell va cultivar les relacions exteriors de Barcelona. De quina manera? Va ser el primer comte que ho va fer?
La resposta depèn de què s’entengui per exterior de Barcelona. Els comtes de Barcelona havien cooperat amb els comtats de Besalú, Urgell, Cerdanya i Empúries, en menor o major mesura, des de l’època de Guifré el Pilós, i normalment governaven també a Girona i a Osona. Tot i això, mentre que la família de Guifré probablement procedia de Carcassona, per a Borrell Carcassona era territori foraster. Abans del naixement de Borrell, la seva família ja tenia relacions a l’estranger: les filles es casaven amb la família vescomtal de Narbona, i les filles d’aquesta unió, amb la línia comtal de Tolosa. Aquest fet, però, no sembla haver afectat la política. No obstant això, Ramon d’Abadal ja va detectar amb encert una evolució cap a unes relacions exteriors més actives a partir de la dècada del 950. Per exemple, es van enviar ambaixades a Còrdova —per pura necessitat— i també es van establir nous contactes amb el papat. Naturalment, els contactes de Borrell amb el papat van ser precedits per les relacions d’eclesiàstics, i també pels seus cosins comtals Miró Bonfill i Oliba Cabreta, que van anar a la Santa Seu separadament abans que el mateix comte Borrell. En un article del 2010 («Archbishop Ató of Osona. False metropolitans on the Marca Hispanica», Archiv für Diplomatik: Schriftgeschichte, Siegel- und Wappenkunde, 56 [2010], p. 1-42), vaig afirmar que, quan Borrell hi va anar, la seva missió va ser, de fet, un fracàs!
Un altre fet que prova els contactes de Borrell i que ha passat desaperecebut per la crítica és la missió de Borrell cap al nord per a buscar muller i en què va trobar-se amb Gerbert d’Orlhac, a qui va manar anar a estudiar a Vic. Si un dels alumnes de Gerbert no hagués deixat per escrit aquesta missió, no hauríem tingut constància del possible origen franc de les comtesses. Potser aquests viatges eren bastant habituals, però està clar que no tots van ser tan fructífers com aquest, que va reclutar un futur papa, que, al seu torn, va tenir com a alumne el cronista Richer de Reims!
Un altre problema que trobem a l’hora de poder valorar aquests contactes amb l’exterior és la manca de fonts, que no augmenten fins als anys 940 i 950. Abans d’aquest període, la feina dels historiadors es fa més difícil.
«Es pot dir que va mostrar enginy, energia i determinació i que, malgrat els fets negatius que hem esmentat, quan va morir, els seus comtats eren més rics i segurs, estaven més ben organitzats i tenien una administració de justícia millor que quan els va heretar» (p. 101)
Aquesta és la seva conclusió sobre el govern de Borrell. Va fer una bona tasca? Va ser, doncs, com diu el títol del capítol, l’arquitecte involuntari de Catalunya?
És molt més senzill dir que Borrell va ser artífex de Barcelona que de Catalunya i, de fet, d’Osona, d’Urgell i de Girona, encara que allà hagués de compartir eventualment el poder amb el comte bisbe Miró Bonfill. També és fàcil afirmar que la seva actuació va comportar una evolució positiva per als seus territoris pel que fa a aspectes judicials, eclesiàstics, administratius i defensius, malgrat que no es va poder defensar de la Còrdova musulmana. No crec que treballés per unir els comtats en una política compartida; de fet, una vegada es va enfrontar amb els seus cosins de Besalú i va perdre. Per això, per al títol del meu capítol al llibre he escollit la paraula involuntari. Els seus esforços per a competir o avançar contra els seus cosins, per a ampliar el seu territori i per a trobar noves formes de governar-lo, probablement van establir les bases —a la llarga— dels sistemes de govern utilitzats després per comtes i reis i van permetre al seu fill atacar Còrdova entre 1010 i 1018. A més, assegurant la frontera —encara que fos només parcialment—, protegia els comtats que es trobaven dins, malgrat que no fossin seus. Tanmateix, eren estratègies que els seus parents i veïns podien aprendre d’ell, com ell també ho feia d’ells. Si Borrell va ajudar a construir Catalunya, va ser un resultat accidental de la seva tasca principal, que era el govern de les seves terres. Crec que Catalunya pot continuar estant orgullosa d’ell. Ara bé, ell potser se sorprendria de l’existència de Catalunya!