Laura de Castellet investiga i recupera sons de l’edat mitjana. Les seves fonts són la documentació, els jaciments i els museus. El seu mètode és l’arqueologia experimental: fabrica instruments com ho feien els artesans d’aquella època. Imparteix tallers virtuals arreu del món i trepitja territori català i francès. De fet, assegura que França és el país líder a Europa en estudis sobre sonoritat medieval. Hem assistit a una de les seves xerrades i hem parlat amb ella sobre les comunicacions i el paper de la música en la societat en temps carolingis.
Laura de Castellet és una divulgadora nòmada. Acudeix on la demanen carregada amb els seus objectes i instruments medievals. Hem assistit a una xerrada que ha fet a Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental. El públic és molt jove: hi ha molts nens, que queden impressionats per l’espectacle de materials naturals, entre els quals hi ha ossos i vísceres d’animals.
«Per a comunicar situacions de perill hi havia tres sistemes: enviar un missatger, però és lent i poc operatiu; fer senyals de tipus visual (fum de dia i foc de nit), però cal tenir en compte el vent, la pluja i altres factors, i el tercer, l’avís sonor, que durant segles s’ha fet amb el corn. Hi havia el corn de banya i, sobretot a partir del segle XI, el corn ceràmic, que sonava molt més fort.»
Els estudis de Laura de Castellet se centren principalment en el paisatge sonor del poble, més enllà de comtes i reis. Per això, s’ha de basar més en l’arqueologia que en la documentació. Els seus camps de treball habituals són els jaciments i els magatzems dels museus, on no sempre és fàcil identificar els objectes que s’hi troben: «Ara estic estudiant un parell de ceràmiques que a mi m’han dit que són embuts (un és del segle X), però jo no crec que ho siguin. No té sentit: han de ser corns.»
La campana més antiga d’Europa
Un altre element sonor important a l’època són les campanes: «He trobat un element, al Museu de Lleida, al jaciment del Bovalar. Hi ha qui creu que aquest indret era un poblat. Jo crec que era un monestir visigòtic, que a principis del segle VIII va patir un incendi i va ser abandonat. Una de les coses que em fa pensar que allò era un monestir és que al mig del pati s’hi va trobar un element catalogat al Museu de Lleida com a caixa de ferro. Jo crec que podria ser una campana de ferro. De campanes de ferro se’n troben a tot Europa entre els segles VI i XI, i algunes estan documentades. Jo crec que la del Bovalar és la campana documentada més antiga d’Europa. Està trinxada, no sona, és com una esquella de bestiar, però és enorme.»
Mentre parlem, ens acompanya el so acollidor del campanar de Sant Llorenç Savall, que ens marca les hores. Però en temps carolingis, les campanes tenien altres funcions: «Als segles altmedievals, el concepte del temps era molt elàstic i molt relatiu. Una hora era una hora litúrgica. Les hores no es comencen a tocar fins a finals del segle XIII i, sobretot, al XIV. En els segles anteriors, les campanes convoquen els morts, assenyalen les festes, fan fugir els llamps. Tenien inscripcions amb un llenguatge molt teúrgic, de tipus meteorològic (“faig fugir els llamps, allunyo les tempestes”), o eren advocacions de sants, com sant Miquel. És una comunicació gairebé animista: “Com ho puc fer per a aturar aquesta pedregada que se m’emportarà tota la collita de l’any? Parlo amb Déu i intento que el so ho aturi.” Encara hi ha llocs on hi ha llegendes que relacionen el so de la campana amb la protecció que donen els sants. Allà on se sent la campana no cauen tempestes. És molt atàvic.»
Els instruments altmedievals
Dels segles VII al X, l’instrument per excel·lència van ser les caramelles de fusta: «A Catalunya no en tenim cap, però se’n troben per tot Europa. L’invent altmedieval evoluciona fins a convertir-se en cornamusa i avui és el grall dels sacs de gemecs.»
De tant en tant es troben també instruments d’os que tenen un o dos forats o, fins i tot, cap. Aquests instruments, però, no eren flautes, sinó que eren reclams per a ocells.
Els millors instrumentistes
Qui tenia habilitat per a fer instruments els feia: «I de sempre, els millors instrumentistes han estat els pastors, perquè coneixien molt els ossos, les vísceres, les fustes. Es passaven llargues estones al bosc i tenien temps, eines i recursos.»
La música religiosa
No sempre hi ha hagut la necessitat d’anotar música: «La música popular no s’apunta, es canta. La música religiosa, cristiana en aquest cas, s’anava aprenent als monestirs, generació rere generació. Hi ha encara ara, a l’església ortodoxa, peces que tenen l’arrel als segles X i XI, i ells no han tingut mai la partitura, se l’han anat aprenent. Al segle X és quan canvia la litúrgia i comença a haver-hi partitures. Es comença a anotar la litúrgia anterior. El primer que tenim amb notació dels segles X i XI és el cant romà antic, el cant gal·licà i el cant visigòtic, que començaven a no ser cantats.»