‘Musica enchiriadis’, Staatsbibliothek Bamberg, Msc.Var.1, f. 57r.
Carlemany era un home interessat en la cultura i així ho va posar de manifest a la seva cort, amb la creació d’un entorn favorable a la intel·lectualitat i amb la renovació de l’ensenyament. L’Església, com a dipositària de la tradició clàssica i cristiana, va ser la institució que es va involucrar en el projecte cultural carolingi, tot i que no ho va fer només com un servei a l’Imperi. El clergat havia entrat en una decadència intel·lectual notable i calia revisar la formació dels sacerdots i la vida litúrgica.
L’emperador va entendre que la uniformització de la litúrgia podia ser el mirall de la unitat de l’Imperi: per això, calia formar els clergues destinats a l’acció pastoral. De fet, aquesta reforma, que va acabar portant a l’adopció del ritu romà arreu, va començar ja en temps de Pipí I, amb la Regula canonicorum (o Regla dels canonges) de Crodegang, bisbe de Metz, l’any 755, que va imposar la vida en comú dels clergues i l’estudi de la Sagrada Escriptura i de les obres dels pares de l’Església, fonamentals per a la predicació i la pastoral. Durant els anys centrals del segle VIII, la cort de Pipí era freqüentada per eclesiàstics instruïts, sobretot procedents de l’abadia de Saint-Denis, on s’havia format el monarca. Però també hi havia clergues i bisbes de procedència romana. A la cort es produïen, doncs, intensos intercanvis culturals i polítics que van posar les bases per al projecte cultural i escolàstic de Carlemany.
L’emperador d’Occident també va promoure el perfeccionament de l’Administració pública. Calien uns funcionaris experts en l’escriptura i en la redacció de documents. Els mestres que van dur a terme el procés d’aprenentatge a la cort van ser Alcuí de York, Pau Diaca, Pere de Pisa, Dungal, Teodulf i Benet d’Aniana. De tots aquests personatges, potser el més relacionat amb l’ensenyament va ser Alcuí, rector de l’escola de York, que va ser enviat per Carlemany cap als centres culturals més importants d’Europa. D’aquesta manera, a la cort d’Aquisgrà, es va instaurar una escola amb magistri (‘mestres’) vinguts d’arreu, però també copistes, cantors i notaris amb qui els fills de l’aristocràcia franca aprenien l’escriptura, el cant i la praxi documental.
Tot això va agafar cos amb l’Admonitio generalis, dictada per Carlemany l’any 789 i enviada a tothom que tingués responsabilitats de govern en el seu regne, incloent-hi les autoritats episcopals i abacials. Es prescrivia l’ensenyament dels salms, el cant litúrgic, el càlcul i la gramàtica. També es dictava que els llibres, per a poder-los estudiar, estiguessin lliures d’errades i, per això, es manava als copistes que estiguessin atents mentre copiaven manuscrits, sobretot en les còpies de la Bíblia i dels textos dels pares de l’Església.
Els mestres i els alumnes
Els mestres eren designats amb els noms de scholasticus, però també amb altres noms com primus scholasticus, primicerius scholasticus, provisor scholae, caput scholae (d’aquí vindria el nom cabiscol, que era el canonge encarregat de l’escola), magister scholae, rector scholarum, magisteri scholaris, magisteri… Però les fonts parlen també de preceptor, pedagogus, doctor, imbutor, eruditor, grammaticus…. Aquests noms indiquen que hi havia una especialització dels mestres? Més aviat no. A cada lloc s’emprava un nom diferent per a designar una persona que tenia la funció d’instruir els infants. Els estudiants rebien el nom de discipuli, scholares, scholastici, alumni… També es diferenciava els pueri (nens de fins a quinze anys) dels adolescentes (nens de més de quinze anys).
La majoria de nens ingressaven a l’escola cap als set anys, encara que sembla que en alguns monestirs irlandesos, fora del context polític franc, es documenten nens d’un o dos anys que ingressaven als monestirs. En l’àmbit monacal, els nens eren acollits gratuïtament, tot i que, depenent del nivell econòmic dels pares, aquests pagaven quantitats variables als cenobis. En les escoles es guardava disciplina i, fins i tot, es guardava silenci, de manera que els alumnes es comunicaven amb els mestres, fora de l’horari escolar, a través de llenguatges de signes. I si calia castigar els alumnes, s’utilitzava el fuet per a pegar els deixebles indisciplinats que trencaven l’ordre i el silenci.
Les aules i les matèries
Les lliçons s’impartien en una sala d’estudi, en què hi havia mobles adequats per a seure-hi com ara una mena d’escambells (scabella, trunci) que estaven al voltant de la cadira del mestre (solium). Allí el nen començava aprenent les lletres de l’alfabet i després les síl·labes. Com a recurs memorístic, els nens copiaven els salms i aprenien també a traçar les lletres en unes tauletes.
Les nocions musicals les posaven en pràctica en els oficis litúrgics, entonant els himnes, les antífones i altres càntics.
S’aprenia també la gramàtica llatina, que es posava en pràctica a través de la comunicació oral entre alumnes i mestres, que havia de ser en llatí. Per habituar-se a parlar aquesta llengua, el mestre proposava petits textos extrets dels Dístics de Cató, que acostumaven a ser petits proverbis i faules.
En l’escola elemental, després de la lectura, l’escriptura i el cant, venia el càlcul (calcula peritia), fonamental per als monjos per a gestionar bé els béns dels monestirs i controlar bé les rendes que generava aquest patrimoni.
La reforma de Carlemany va ser ambiciosa, però quan va morir el nombre d’escoles encara era modest. Va ser el seu fill Lluís el Pietós qui va continuar la seva obra. Va enllestir una rica biblioteca de textos clàssics i l’any 817 va dictar la Institutio Aquisgranensis, en què va establir que en les escoles de les catedrals també hi poguessin estudiar clergues que no fossin canonges.
Daniel Piñol
Universitat de Barcelona
Bibliografia:
Paul, Jacques. Culture et vie intellectuelle dans l’Occident médiéval: Textes et documents. París: Armand Colin, 1999.
Riché, Pierre. Écoles et enseignement dans le Haut Moyen Âge. París: Aubier Montaigne, 1979.
Rosso, Paolo. La scuola nel Medioevo: Secoli VI-XV. Roma: Carocci editore, 2018.
McKitterick, Rosamond. Charlemagne: The Formation of the European Identity. Cambridge: Cambridge University Press, 2008.