El Congrés d’homenatge a Ramon d’Abadal organitzat a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el passat novembre va permetre als historiadors convidats fer una immersió en la Catalunya carolíngia. Algunes de les intervencions van recordar la ingent tasca de l’historiador i del seu equip per a reunir tota la documentació de l’època. Va ser el cas d’Ignasi Baiges, membre de l’IEC i de l’equip CATCAR. Altres, com Xavier Costa, professor de la Universitat de Barcelona (UB) i col·laborador de CATCAR, Cristian Folch o Jesús Alturo, ambdós de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), van submergir-se en la vida d’aquells primers catalans.
Ignasi Baiges va ser l’encarregat de referir-se a la darrera etapa d’elaboració de la col·lecció «Catalunya Carolíngia», la gran obra d’Abadal, que el professor va definir com «un dels aplecs documentals més importants del món, sobretot si tenim en compte les petites dimensions del territori i la seva cronologia».
Baiges es va referir al període de publicació dels cinc darrers volums, entre el 1999 i el 2020, com una etapa deutora de «l’impuls i el compromís» de l’IEC i de la seva Secció Històrico-Arqueològica: «Aquesta fase de represa se situa en el moment que Miquel Coll i Alentorn, Josep M. Font i Rius i Anscari M. Mundó van encarregar a Jaume Sobrequés i Callicó continuar amb el volum dedicat a Girona, Besalú, Empúries i Peralada, una feina que havia assumit Santiago Sobrequés i Vidal, que se’n va fer càrrec fins a la seva mort».
També va concretar que en aquests cinc volums s’han reunit 5.644 documents, dels quals 2.112 són originals. D’aquests números, va afirmar, se’n dedueix la importància de les còpies, que sovint han estat els «únics testimonis que hem rebut dels textos». Sobre el tipus de documents, va subratllar que una gran quantitat fan referència al domini de les terres i altres immobles. «També és significatiu el nombre de textos relacionats amb l’aplicació de la justícia i la resolució de conflictes», va afegir.
Les jornades van permetre comprovar la vigència de la tasca d’Abadal, però també van portar alguns dels historiadors a oferir una nova mirada sobre la seva tasca i a interpretar els textos i els vestigis carolingis amb les eines tecnològiques i els mètodes més actuals.
La vil·la carolíngia
Cristian Folch, de la UAB, va endinsar-se en el paisatge dels segles VIII, IX i X partint dels estudis d’Abadal, però subratllant que els avenços en la recerca sobre l’alta edat mitjana han fet un pas de gegant en els darrers vint anys. Sobre els assentaments carolingis, va explicar que «sovint eren vil·les visigodes que no van canviar massa de fesomia en els moments inicials». «Presenten una zona d’habitatges, les típiques esglésies preromàniques, associades normalment a tombes antropomòrfiques, una zona d’emmagatzematge en sitges i una altra d’estructures productives». Folch va explicar que el problema d’aquest període és que no existeixen jaciments arqueològics excavats d’una vil·la sencera, sinó que treballen amb excavacions parcials que fan més difícil reconstruir la vida rural d’aquells segles. Tot i això, va apuntar que es tractava de «nuclis petits, amb cabanes de sostres vegetals, enmig de prats i vinyes».
El monacat altmedieval
Xavier Costa, de la UB, va elogiar la tasca d’Abadal en aquest camp: «Va posar les bases de la historiografia monàstica moderna», o, com a exemple, va parlar del seu estudi sobre Eixalada- Cuixà. «Va afrontar l’estudi del monacat com un fenomen amb uns patrons compartits, que calia estudiar en conjunt», va reblar. El professor va recordar que, després de l’arribada dels sarraïns, es produeix un important ressorgiment dels monestirs al territori on va néixer Catalunya: «En dos segles es van fundar 144 monestirs en un espai molt petit, és sorprenent».
D’acord amb els darrers estudis sobre aquell període, Costa va afirmar que, a diferència del que pensava Abadal, «els monestirs no es van crear en espais marginals, sinó en llocs de tradició antiga, zones riques i ben comunicades». Per això, va concloure, ara es planteja que no van ser els mandataris francs des de l’exterior els qui van impulsar la fundació d’aquests nous cenobis, sinó que van ser «producte de les societats locals». Sobre l’expansió dels monestirs, va remarcar que «a l’inici es va fer a través de la compra de terres de l’entorn, però que, amb l’aparició dels llinatges comtals autònoms, es va produir una eclosió de les donacions, fet que va permetre als comtes controlar zones estratègiques i que va tenir com a conseqüència la dispersió dels dominis monàstics».
El nivell cultural de la Catalunya carolíngia
Jesús Alturo, de la UAB, va dedicar la seva intervenció a descriure el nivell cultural de la Catalunya naixent: «Els llibres de tota l’alta edat mitjana que han sobreviscut amb prou feines deuen arribar als tres mil», una dada, per a ell, molt reveladora: «Ens trobem davant una societat globalment analfabeta, illetrada, àgrafa. Això no vol dir, però, que fossin ignorants, sabien altres coses, més necessàries per a guanyar-se la vida». Sobre l’oci cultural de l’època, va explicar que «quedava confiat a la transmissió oral, de la qual no en tenim testimoni, només ens podem referir a la cultura escrita», que bevia tota de la mateixa font, «la breu biblioteca continguda en un sol llibre: la Bíblia».
Alturo va dibuixar «una societat teocèntrica en què la cultura literària era en mans de l’estament eclesiàstic i en què el poble participava a través de la catequesi, la predicació o les imatges representades a les esglésies». Segons va relatar el professor, després de la irrupció dels sarraïns, la creació literària pràcticament desapareix, «la proto Catalunya dels temps carolingis no ofereix cap nom a les lletres llatines», i «el pensament teològic, el més important aleshores, sembla apagar-se». En aquest sentit, Alturo considera que les escomeses bèl·liques que comporta l’entrada musulmana no van ajudar, però afegeix que «la causa principal de l’abandonament cultural va ser la voluntat de Carlemany d’acabar amb qualsevol tipus de dissensió teològica». Per això, subratlla, l’emperador va apostar per una litúrgia uniforme i una grafia única per a l’escriptura. Per a Alturo, en aquest context, «la creació literària i l’expressió lliure del pensament no podia prosperar per por a la censura de l’autoritat sobirana».
Enmig d’aquest erm cultural, va subratllar Alturo, s’hi distingien alguns brots verds: bons cal·lígrafs o bisbes amb sensibilitat literària. També va destacar que, en molts casos, els escrivans tenien en compte a qui s’adreçaven i intentaven ser més planers. Amb aquest objectiu van començar a introduir alguns mots en català: «La força del català es va anar obrint pas molt a poc a poc: al segle VII ja estava format, però no és fins al segle IX que trobem algun mot en català, i fins al segle XI no tenim les primeres frases completes».
El relat d’Alturo i dels historiadors que van completar el programa van permetre, com dèiem en començar, fer un just homenatge a Ramon d’Abadal, però, sobretot, van acostar-nos la realitat d’uns homes i dones que, sense saber-ho, sense ni tan sols sospitar-ho, estaven teixint una nova consciència col·lectiva.