Alkuin Bibel, Staatsbibliothek Bamberg, Msc. Bibl. 1, f. 2r
A la cort de Carlemany hi havia persones que escrivien documents, clergues que copiaven còdexs, infants que aprenien de lletra. Però, amb quin tipus de lletra s’escrivia en els segles VIII i IX?
En temps de l’Imperi romà, en el segle IV, es va crear una escriptura minúscula que es va difondre per diferents zones de l’actual Europa. I en cada lloc va prendre unes característiques concretes, que han servit als experts per a classificar-les i anomenar-les: a la península Ibèrica, la lletra visigòtica; al sud de la península Itàlica, la beneventana; al nord d’aquesta península, la longobarda, i al centre d’Europa, la merovíngia.
En el segle VIII, aquesta diversitat de variants en l’escriptura va canviar i es va cercar una certa unitat gràfica. La difusió d’aquest tipus d’escriptura es pot considerar l’expressió gràfica de la cultura romanocristiana que va representar l’Imperi carolingi. Aquesta escriptura és coneguda amb el nom de minúscula carolíngia. Malgrat el nom, els experts descarten una influència directa de Carlemany en la seva creació i, fins i tot, dubten que fos el mateix emperador qui la difongués.
Es tracta d’una escriptura minúscula rodona, simple, amb equilibri harmoniós entre el cos de les lletres i els pals superiors o inferiors. Alguns d’aquests pals prenen un traçat horitzontal i contrasten amb els superiors, que sempre són rectes i verticals. Pràcticament no presenta lligadures entre les lletres i s’hi utilitzen molt poques abreviatures.
Per què va sorgir la lletra carolíngia?
Alguns estudiosos apunten que es va cercar una escriptura clara a causa de les creixents necessitats de comunicació i de la necessitat de posar en contacte les diferents regions d’un territori molt ampli, que cobria gran part d’Europa. També van ser cabdals la consolidació de les institucions escolàstiques i el consegüent augment de l’ús social de l’escriptura.
Les exigències de naturalesa política, administrativa i ideològica de l’Imperi i la influència dels intel·lectuals de la cort —com l’anglès Alcuí de York, l’irlandès Dungal, el got Teodulf o els italians Pere de Pisa, Paulí d’Aquileia o Pau Diaca— també hi van tenir un paper molt important.
També hi hem d’afegir la necessitat de còdexs litúrgics, lligats al procés d’unificació de la litúrgia sota els usos romans. L’Admonitio Generalis (‘Exhortació general’) del 23 de març del 789 ja parla de la necessitat de tenir unes transcripcions correctes dels textos sagrats.
En aquest context, els nous centres d’escriptura carolingis es van consolidar i es van organitzar millor, sota la direcció de mestres molt capacitats, amb una acurada preparació gràfica i gramatical.
Els orígens
Els orígens de l’escriptura carolíngia són complexos, ja que hi ha diverses hipòtesis. Es diu que es va originar als monestirs francesos de Corbie i Luxeuil amb la confecció de còdexs amb una escriptura molt més acurada que la que s’usava en aquell moment, la lletra merovíngia. Una altra teoria assegura que ve de Roma, on cap a l’any 800, el còdex Liber diurnus s’hauria escrit en lletra carolíngia i des d’allí s’hauria difós. Altres estudiosos sostenen que Alcuí de York, en l’àmbit de l’escola palatina d’Aquisgrà, va exercir la seva influència perquè nasqués la lletra carolíngia a partir d’una evolució de les antigues lletres romanes, sobretot la semiuncial.
En tot cas, el que sí que és força clar és que l’escriptura carolíngia procedeix de l’evolució de la minúscula romana amb la presència d’elements de la lletra semiuncial.
La producció
Es produïen còdexs de diversos tipus: litúrgics, literaris, escolàstics, bíblics… També es redactaven documents que eren enviats des de la cort imperial als centres perifèrics i també des de les escrivanies comtals cap als súbdits. A més, es redactaven documents entre persones privades, que serien els antecedents dels documents notarials que van sorgir al sud d’Europa en el segle XIII.
Un dels primers exemples que posa de manifest aquests inicis de la unió en l’escriptura és l’anomenada Bíblia d’Alcuí, un exemplar de les Sagrades Escriptures conservat actualment a la Zentralbibliothek de Zúric. És un llibre confeccionat per Alcuí entorn de l’any 800 i segurament sota els dictats de Carlemany. En la primera pàgina, que correspon als primers versets del llibre del Gènesi s’hi veuen quatre tipologies de lletra:
Bíblia d’Alcuí, Zentralbibliothek de Zúric. Imatge publicada a F. Steffens, Lateinische Paläographie, Berlín-Lipsia, 1929, vol. I, tav. XLVII.
D’una banda, s’usa la lletra capital romana (majúscula) per a indicar el títol del llibre «Incipit liber Geneseos» (‘Comença el llibre del Gènesi…’); la lletra uncial per a les primeres paraules del capítol: «In principio creavit Deus caelum et terram…» (‘Al principi Déu va crear el cel i la terra…’); la lletra semiuncial per als títols dels versets: «Dixit vero Deus congregentur aque…» (‘Déu va dir: que s’ajuntin les aigües…’), i la minúscula carolíngia per al text: «Et factum est vespere et mane dies secundus» (‘Va passar una tarda, va passar un matí, i va ser el dia segon…’).
Un altre exemple és un document del segle XII escrit en llatí, del comte Ramon Berenguer III de Barcelona. És una lletra minúscula carolíngia, pròpia dels documents, no tan regular com la dels còdexs.
Document en pergamí datat el 13 de febrer de 1128 (segons la datació dels reis francesos, any 20 del rei Lluís el Gros). «Ramon Berenguer, comte de Barcelona i de la Cerdanya i marquès, concedeix a Déu i a l’església de Sant Joan i a l’abat Berenguer i als seus successors el mercat de la vila de Segúries (Sant Pau de Segúries) i que el puguin celebrar el dia que vulguin de cada setmana. També fa donació dels pasquers que té a l’honor de Sant Joan, al comtat de la Cerdanya. Per la seva part accepta de l’abat Berenguer dos muls.» (Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Ramon Berenguer III, n. 295)
Expansió de la lletra carolíngia
La lletra carolíngia va ser usada a França, a Alemanya, al nord i al centre d’Itàlia i a una part de la península Ibèrica (sobretot, a la Marca Hispànica). Es va desenvolupar en centres d’escriptura importants com Tours, però també a les antigues ciutats romanes de Reims, Amiens, Metz i Lió o en monestirs com els de Corbie, Fleury i Cluny. Òbviament, en lletra carolíngia s’escrivia a la cort d’Aquisgrà i a la seva escola palatina, però també a Trèveris, Colònia, Magúncia o Regensburg, juntament amb l’escriptori monàstic de Fulda. A més, cal considerar el monestir suís de Sant Gall, l’escola italiana de Verona o el monestir de Bobbio. I, evidentment, també en l’escriptori monàstic de Ripoll o en l’entorn dels scriptoria dels comtes catalans. Els exemples italians i els catalans, però, ens transporten molt més enllà del segle VIII, moment en què situem el naixement d’aquesta escriptura, ja que aquesta va ser usada fins a mitjans del segle XII, moment en què ja apuntava a una evolució cap a noves formes gràfiques que, en el segle XIII, van derivar en la lletra gòtica.
Es veu molt clar, doncs, que l’escriptura carolíngia va arribar a cobrir gran part de l’Europa medieval i es va difondre gràcies a factors com l’Administració, com va succeir als comtats catalans, que depenien políticament i culturalment de l’Imperi carolingi. Era el que Armando Petrucci descrivia com «el llenguatge escriptural comú a tota l’Europa alfabetitzada».
Daniel Piñol
Universitat de Barcelona
Bibliografia:
Arnall, M. Josepa. «La escritura carolina». A: Riesco (ed.), Ángel. Introducción a la paleografía y la diplomática general. Madrid: Síntesis, 1999, p. 89-110.
Battelli, Giulio. Lezioni di paleografia. Ciutat del Vaticà: Libreria Editrice Vaticana, 1999, p. 173-196.
Cencetti, Giorgio. Lineamenti della scrittura latina. Bolonya: Pàtron Editore, 1997, p. 151-184.
Cherubini, Paolo; Pratesi, Alessandro. Paleografia latina: L’avventura gràfica del mondo occidentale. Ciutat del Vaticà: Scuola Vaticana di Paleografia, Diplomatica e Archivistica, 2010, p. 357-419.
Petrucci, Armando. Breve storia della escrittura latina. Roma: Gabatto Libri, 1989, p. 106-118.