Canavelles, Pirineus Orientals
Cadascun dels sis mil documents de la Catalunya carolíngia és únic i irreemplaçable. Fins i tot, els breus, els incomplets i els documents més insignificants esmenten noms de persones, llocs, béns, dates, circumstàncies o fets que són testimonis únics més de mil anys després.
El que demostra la base de dades que es publicarà pròximament —permetrà l’explotació del motor de cerca i la creació de mapes «sota demanda»— és l’encreuament d’un gran nombre de dades. La manera d’explotar-les aporta una mirada nova sobre els homes, les dones —tan desconegudes—, els llocs, les circumstàncies i els paisatges de l’època carolíngia. La totalitat dels documents, gràcies a aquest tractament innovador i digital, permet anar més enllà de la simple lectura anecdòtica i aïllada de cadascun dels documents. Aquesta base de dades i les seves eines de recerca i cartografia estaran disponibles en accés obert. Mentre n’esperem la publicació, a continuació intentaré il·lustrar amb un exemple la riquesa d’aquesta documentació.
El document que he escollit és un «clàssic» de la nostra història carolíngia: el vaig sentir llegir i comentar per primera vegada a Josep Maria Salrach en el seminari dedicat a Pierre Bonnassie, a la Universitat de Tolosa, fa just trenta anys. A tots dos els dec molt.
Es tracta del document núm. 81 del tom VI de la Catalunya carolíngia, que data del 25 de març de l’any 874. Davant del tribunal del comte Miró I de Conflent, reunit a l’esglesiola de Sant Sadurní de Vilallonga, al terme de Vernet del Conflent, el representant del comte desisteix de les seves acusacions contra Llorenç de Canavelles: reconeix que Llorenç és de condició lliure i que no ha de ser esclau del fisc. Som en temps de Carles el Calb i del comte Miró I de Conflent, fill de Sunifred.
El tribunal es reuneix en una església —la modesta primera església de Vernet del Conflent— propera a les possessions i les residències dels comtes, però no ho fa en un dels seus castells. Aquest fet ja és indicatiu d’una certa voluntat d’independència de la justícia. El tribunal, anomenat «tribunal del comte», és constituït per set jutges, dels quals es coneixen els noms, i per onze «bons homes» (també se n’esmenta el nom), entre els quals hi ha un prevere i el saig. El comte no hi consta i, com es veurà, el seu representant només hi consta com una persona que fa justícia.
El representant del comte acusa, en nom del seu senyor, un home de Canavelles, Llorenç, que afirma que ha de ser esclau fiscal perquè ha nascut de pares i avis que van ser esclaus del comte Sunifred, pare del comte actual. Sunifred havia rebut donació d’un fisc per un precepte del rei Carles, a partir del qual es comprèn que, a més de les terres, va rebre els esclaus que hi habitaven.
Aleshores, els jutges demanen a Llorenç: «Què respons a aquesta acusació?» La primera defensa de Llorenç es basa en la referència explícita de residir durant trenta anys en un mateix lloc, tal com es recull en la llei dels gots: «Jo no haig de ser esclau fiscal ni els meus pares ni els meus avis i àvies, paterns i materns, perquè jo com els meus pares vivim i hem viscut des de fa trenta i fins i tot cinquanta anys, com s’estipula a la llei dels gots, en cases on hem nascut i hi residim sense ser sotmesos al jou de la servitud, en el poble de Canavelles, sense que cap comte o jutge ens molesti.»
El fet que sigui l’acusat qui esmenti la llei dels gots és rellevant: fins i tot un pagès de la petita vila de Canavelles sap que la llei dels gots estipula el termini trentenari, protecció suprema dels aprisionaris, dels pobladors, dels pagesos lliures de la Marca. I hi afegeix aquesta altra precisió important: la residència contínua, ja que ell viu, com els seus pares i avis, en les cases on han nascut, és a dir, no han arribat de nou, no són fugitius o refugiats, sinó que són sedentaris i ben coneguts en el seu poble.
Seguidament, els jutges es giren cap al mandatari del comte: «Tens testimonis, escrits o un indici fiable pel qual puguis demostrar que Llorenç, els seus germans o els seus pares han de ser esclaus fiscals del teu senyor?» El mandatari diu que no té proves, però que ha trobat en un «breu» —el capbreu o memòria de les terres i dels béns del comte— del seu senyor l’esment que el comte, pare del comte actual, havia transmès al seu fill la «dona Ludinia», que era parenta de l’home que acusa.
Els jutges, que se suposa que consulten el «breu», demanen a Llorenç: «Qui era aquesta dona Ludinia citada en aquest “breu”, germana de la teva àvia, i que fou esclava pública?» Llorenç replica: «Desconec el significat, però estic segur que no era una esclava restringida a la servitud i, per tant, si aquesta condició no l’hereten els seus fills per cap altra banda, ni pels parents que la lliguen a mi, llavors els seus fills no han de ser de condició servil.» A continuació, els jutges citen textualment la llei dels gots: «Si algú vol fer esclau un home lliure, cal que mostri per quina decisió esdevindrà esclau, i si un esclau pretén ser lliure, deu mostrar de la mateixa manera la seva llibertat.» Aleshores, Llorenç reuneix quatre testimonis que confirmen el que ha dit. El mandatari del comte, que reconeix que no té més testimonis ni proves escrites que puguin demostrar el que diu o rebatre la defensa de l’acusat, renuncia per sempre a les seves acusacions davant del tribunal.
En absència de documents escrits, el testimoni sota jurament d’homes lliures, simples vilatans, és més fort que la voluntat del comte, expressada pel seu mandatari, davant el tribunal de justícia comtal, perquè el mandatari no pot aportar testimonis o proves més eficaces. El comte és, doncs, desestimat i contradit en benefici d’un simple pagès que obté el suport solidari dels seus veïns.
Aquest document demostra que l’esclavatge de tipus antic existeix encara a la Catalunya del segle IX, amb el mateix vocabulari: l’esclau és servus o ancilla i el lliure és ingenuus. En el document es tracta d’esclaus públics, agregats a terres fiscals transmeses per precepte del rei als seus fidels i als seus grans servents. Aquest esclavatge és hereditari i endogen, fet d’homes i de dones iguals que els altres, descendents d’esclaus del mateix origen que la resta de la població: només que un descendent, un germà, un col·lateral o un simple parent de Llorenç és o fos esclau és un motiu suficient per a tenir la condició d’esclau. L’esclau pot ser donat juntament amb les terres per precepte —quan es tracta de terres d’Estat— i transmès de pare a fill, com diu el mandatari.
Això vol dir que no hi ha diferència entre els esclaus del segle I de la nostra era i els del segle IX? No, perquè el món i els temps han canviat, però l’estatus jurídic i social de l’esclau i de l’esclavatge ha continuat sent similar, si no idèntic. Tant el mot com la condició d’esclau són menyspreables, són els signes d’una dependència en què Llorenç no vol caure. Si el servus fiscalis era un «funcionari privilegiat» —tal com descrivien certs historiadors que edulcoren les realitats molestes— o un «servent de l’Estat», com s’explica el gran esforç de Llorenç per a escapar d’aquest estatus «favorable»?
El document és una demostració rellevant de la vitalitat de la llei dels gots, coneguda a grans trets per la gent del poble i llegida, citada i copiada pels experts en dret i pels jutges. Michel Zimmermann n’ha parlat millor que jo.
No és cap sorpresa que aquest judici sigui una de les referències essencials dels debats sobre les relacions entre la justícia, la societat i el poder a l’època carolíngia, així com sobre la qüestió polèmica de l’esclavatge. Hem d’afegir-hi, a més, que la documentació de la Catalunya carolíngia és tan rica que ens permet associar aquest judici a una sèrie de sis documents que fan possible conèixer la família i les possessions de Llorenç entre els anys 870 i 901.
Aymat Catafau
Université de Perpignan Via Domitia