© Biblioteca Histórica de la UCM, BH MSS 22
En el volum II de Catalunya carolíngia, Ramon d’Abadal va donar a conèixer 114 preceptes reials atorgats a institucions o particulars de les terres de la futura Catalunya. D’aquest conjunt de documents, només n’ha arribat el text complet o fragmentari de vuitanta-tres dels preceptes; els altres trenta-un només es coneixen per notícia documental (regest).
Dels 322 documents dels comtats carolingis de Pallars i Ribagorça només n’hi ha vuit d’originals. Tots els altres són còpies, conservades en llur majoria en els cartorals dels monestirs de Gerri, Lavaix, Alaó i Ovarra.
La major part dels pergamins de l’arxiu del monestir de Sant Joan de les Abadesses (uns 1.600) s’han conservat in situ i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (960 pergamins). Però ja al final del segle XVI se n’hi trobaven a faltar 380.
Podríem anar desgranant notícies semblants referents a gairebé tots els arxius catalans. N’hi ha hagut molt pocs que s’hagin conservat pràcticament íntegres. Per sort, un d’aquests és l’Arxiu Reial de Barcelona, que, per la seva condició, ha tingut sempre arxivers i conservadors. Això no obstant, una de les seves peces fonamentals, el Liber feudorum maior, ha arribat fins avui totalment desmembrat i disminuït.
La incúria humana ha estat una de les causes principals per les quals la documentació històrica no ha arribat amb més integritat fins avui. Alguns suports documentals tampoc no han superat la usura dels agents naturals contraris: humitat, sequedat, paràsits animals, etc.
Amb tot, hi ha hagut un període especialment perjudicial per a la documentació històrica: el període revolucionari europeu del final del segle XVIII i principi del XIX. El pas revolucionari des de l’antic règim feudal al règim democràtic liberal fou precedit per una desqualificació intel·lectual sense precedents contra tot el que fes olor d’Antic Règim, documents inclosos. La documentació antiga, específicament, havia estat sotmesa a anàlisis molt crítiques des del punt de vista social i polític, i s’havia estès el convenciment que una gran part dels antics privilegis reials i altres documents que afavorien laics i institucions religioses eren falsos.
Un dels espais la documentació dels quals els fets revolucionaris van castigar amb més duresa fou l’actual Catalunya del Nord.
L’any 1793, d’acord amb un decret del 5 de gener, tres carretades de pergamins procedents de les institucions eclesiàstiques secularitzades foren lliurats a l’artilleria de l’exèrcit dels Pirineus Orientals, i una part encara fou enviada a l’arsenal de Toló. El 2 de març del mateix 1793, el ciutadà David, arxiver del districte de Perpinyà, lliurà al sotscap de la marina de Cotlliure 375 manuscrits de pergamí destinats a la fabricació de gargousses, és a dir, embolcalls per a la càrrega de canons.
El 21 d’octubre del mateix fatídic 1793 se celebrà una festa cívica al camp de Mart de Perpinyà en el transcurs de la qual fou cremada una quantitat indeterminada, més aviat alta, de «vells pergamins».
No és estrany, doncs, que el 1798, quan el ministre de l’Interior de torn demanava a l’Administració dels Pirineus Orientals que enviessin a la Biblioteca Nacional de París tots els cartorals eclesiàstics de la regió, l’única cosa que es va trobar fou un registre del monestir cistercenc de Fontfreda.
A la Catalunya del Sud, la desamortització de Mendizábal del 1835 havia estat precedida per la del Trienni Liberal. De 1822 a 1824, arxiu i manuscrits de Ripoll foren custodiats a Barcelona per l’arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Pròsper de Bofarull. Malgrat els trasllats, es va malmetre poca documentació. Per les visites que hi feren erudits i les inspeccions ordinàries dels monjos claustrals benedictins, se sap que l’arxiu del monestir, excepcionalment ric, era ben tingut i ordenat.
El 15 de juliol del 1835 els convents de Barcelona foren assaltats i cremats. El diumenge 9 d’agost un regiment indisciplinat de miquelets, vinguts de Barcelona, assaltaren el monestir de Ripoll i van calar foc a l’arxiu, al qual van entrar per les finestres. A part de la documentació, van sucumbir a Ripoll cap a un centenar dels manuscrits que Bofarull havia anat tornant amb parsimònia, després de fer-los enquadernar. Entre aquests manuscrits hi havia el famós saltiri carolingi que Jaume Villanueva encara havia vist, escrit amb lletres daurades i purpúries.
Jaume de Puig i Oliver
Institut d’Estudis Catalans