Michel Zimmermann (1937) historiador especialista en l’edat mitjana, acaba de publicar el seu darrer llibre Naissance de la Catalogne, una obra on indaga sobre els orígens de Catalunya. Aymat Catafau, de l’equip de CATCAR, ha parlat amb l’autor sobre els punts de vista que defensa en aquest treball.
Per què un llibre nou sobre la «Naissance de la Catalogne»? Es tracta d’una nova història de Catalunya? No s’ha dit tot sobre aquest assumpte?
De cap manera! No es tracta d’una nova història de Catalunya. Ja n’hi ha moltes (jo mateix em vaig arriscar a escriure’n una de molt breu en col·laboració amb la meva esposa, Marie-Claire Zimmermann, l’any 1997, publicada en la col·lecció «Que Sais-je?»). Les més recents, en diversos volums, són excel·lents, exhaustives, d’una precisió exemplar, d’un rigor de redacció excepcional, i manifesten una preocupació ben lloable per l’objectivitat. També és cert que actualment no hi ha grans novetats per aportar-hi. Tanmateix, precisament, les històries són relats (el terme remunta a Heròdot), i aquests relats evidentment foren escrits molt més tard que els esdeveniments que narren; tenen una forma lineal i, sigui quina sigui l’honestedat intel·lectual dels historiadors que els escriuen, els relats no poden esquivar mai el problema següent: com s’explica la gènesi d’una realitat contemporània, seguint-ne el desenvolupament com si existís des d’un principi (però quin principi?) i com si la situació actual tingués una base ferma i les diferents etapes s’expliquessin de manera lògica. La paraula història és polisèmica: defineix a la vegada el mateix relat i el significat que l’autor entén que li ha de donar en funció dels seus resultats. Dos perills amenacen així la redacció del «relat nacional»: una mena de determinisme i una temptació de teleologia, que dota la història d’una forma de posada en marxa d’un projecte inicial, la materialització d’una realitat ontològica que durant temps resta virtual (la famosa identitat). Certes històries de Catalunya comencen amb l’home de Taltavull! El relat nacional és necessari i estimulant, perquè dona la possibilitat social de cohabitar i de compartir una herència comuna. Això no obstant, el meu projecte és un altre. El meu objectiu és tractar de comprendre com Catalunya, una realitat viva irrefutable, un territori que allotja una comunitat humana que es reconeix en un mateix nom, ha pogut emergir i imposar-se tant als qui l’habiten com als seus veïns. Tota realitat humana és producte de la història, però la història és construïda per una successió d’esdeveniments o d’accidents imprevisibles. Quins són els que han donat naixement de manera progressiva a Catalunya, realitat avui en dia tan viva que alguns desitjarien veure-li reconeguda una existència pròpia, excloent tota relació o tota dependència de l’esguard de les comunitats veïnes?
Com heu abordat aquesta qüestió complexa? Quina és l’originalitat del vostre enfocament? Quina perspectiva ha guiat la vostra escriptura?
Per a mi, la tasca de l’historiador professional (i no l’autor d’un relat històric) es basa en una exigència fonamental: no afirmar res —tant en relació amb els fets com amb els sentiments o les idees atribuïbles als individus i a les col·lectivitats— que no es pugui justificar a partir dels documents. Per a l’historiador, aquests documents són els textos escrits. No sabria afirmar la cosa més insignificant sense justificar-la en una nota mitjançant una citació precisa, manllevada d’un text l’autenticitat del qual és garantida. Només a partir dels documents contemporanis es pot atribuir una ideologia, proporcionar una explicació o formular un judici; qualsevol temptativa que se n’abstingués provindria d’una maniobra d’extrapolació o d’anacronisme.
Estudiar el naixement de Catalunya és, doncs, mirar de conèixer el que podien pensar i creure els habitants de la futura Catalunya, del territori cridat a esdevenir Catalunya (com se situaven en el món contemporani i quina era la idea que se’n feien (Weltanschauung)), acompanyant aquells habitants fins al moment en què van ser capaços de definir-se com a catalans en tant que habitants de l’espai anomenat també Catalunya.
Aquest estudi de la representació, tant ideològica com geogràfica o política, només pot recolzar sobre els testimoniatges contemporanis, sobre l’escriptura que els perpetua; és en l’escrit on l’historiador s’esforça per reconstituir les diverses etapes de l’evolució d’aquella representació. Tota afirmació ha de ser justificada per un testimoniatge escrit l’autenticitat del qual és garantida. Només l’escriptura que emana del marc de la vida diària i és produïda per aquells el pensament dels quals l’historiador s’esforça per conèixer permet comprendre el que podia ser llur visió del món en una època donada. El recurs a altres tipus de documentació és perillós; la referència a relats contemporanis, siguin cròniques o tractats, ja és afectada per una construcció, per una reconstitució, que també té en compte sens dubte els documents de la pràctica diària, però ja en fa una interpretació. Disposat a fer servir una fórmula que pot sorprendre, gosaria dir que és l’escriptura qui fa la història, l’escriptura produïda pels qui estan immersos en la història. L’historiador, preocupat per desxifrar el pensament dels qui constitueixen l’objecte de la seva recerca, ha negligit sovint les fonts contemporànies per raó del seu caràcter pragmàtic, del seu contingut molt material. Ara bé, l’espai cridat a esdevenir Catalunya proporciona a la recerca històrica des de la fi del segle IX una impressionant quantitat de fonts escrites; per als segles anteriors (l’època visigòtica en particular), l’historiador només disposa ben sovint de textos historiogràfics, annals o cròniques, que ja són una forma d’escriptura de la història, i la proposen des d’una mirada distanciada, cosa que comporta també —i per això mateix— una forma d’interpretació. El recurs prioritari, la submissió als documents de la vida diària, és, doncs, el mitjà més segur, encara que potser també el més complicat, per a descobrir, exhumar, reconstituir les idees i les preocupacions dels qui els han escrits. Fins a la fi del segle XI, un gran nombre de documents catalans comencen per l’evocació imperativa d’un text de la llei gòtica que recorda l’obligació de transcriure per escrit tot afer conclòs entre individus («lex gotica iubet ut in omnibus causis scriptura intercurrat»). Posaré només l’exemple del mode de datació dels documents; la data i la denominació atribuïda als posseïdors del poder poden variar: aquestes variacions tradueixen una evolució en la percepció de les realitats circumdants. També l’historiador ha de saber aprofitar la diversitat, la llibertat, l’espontaneïtat i fins i tot la subjectivitat que es detecta en l’escriptura documental abans del segle XIII, abans que no es posi en marxa i no s’imposi un notariat regulador, que s’esforça per fixar l’expressió escrita en formularis que responen a finalitats noves. La submissió a l’escriptura del dia a dia planteja un problema major: en una societat en què gairebé la totalitat dels individus era analfabeta, qui tenia el privilegi de saber escriure? Més encara, i d’escriure en llatí? Com era la població en nom de la qual l’scriptor escrivia, bo i perpetuant-ne la representació ideològica i política? O era ell qui imposava a la població la seva representació personal? A qui s’adreçava l’scriptor? Qui podia tenir accés a la seva escriptura i estar d’acord amb les representacions que aquesta vehiculava? Un munt de qüestions a les quals l’historiador ha d’esforçar-se per donar una resposta si vol que el seu propòsit tingui una mínima credibilitat. I és aquí on ha d’intervenir el seu esperit crític; ha de donar gràcies a l’escrivà que, amb prudència, assimila l’any 1019 el poder del comte Hug d’Empúries al que exercien abans els reis («potestatem quam Reges ibi pridem habuerunt iste Hugo comes ibi habebat»), però de seguida ha de rebutjar l’acta en què s’esmenta l’existència d’un rei de Barcelona, document que, algunes dècades més tard, en el moment d’ésser transcrit en un cartoral, és tingut com un fals evident.
Quin lloc ocupa el període carolingi en la història de Catalunya?
Diria de bon grat que ocupa un lloc essencial, fundador. La història de Catalunya com a entitat territorial comença al segle IX. Però, en aquell moment precís, la seva situació és sobretot fruit de la casualitat. Fins a aquesta data, la futura Catalunya havia pertangut a altres conglomerats polítics: província de l’Imperi romà, regne visigòtic de Toledo, emirat omeia a conseqüència de la conquesta musulmana del 711. En aquests diferents conglomerats, la seva situació geogràfica —marginal o fronterera— havia pogut portar-la a desenvolupar una certa forma de particularisme temporal, que una mirada exterior (sobretot la de les cròniques històriques) podia atribuir a una permanència gòtica (com és ara quan, després de la rebel·lió l’any 673, el duc Pau es proclama rex Hispaniae orientalis). Però l’esdeveniment essencial consistirà en la conquesta parcial de la futura Catalunya per part de la monarquia carolíngia i la seva incorporació a l’Imperi franc, allò que el gran historiador tolosenc Philippe Wolff anomenava el seu «arrabassament» a Hispània. Tant si aquesta conquesta va ésser el fruit de l’expansió conqueridora dels francs com l’inici d’una empresa de reconquesta cristiana, tant si fou celebrada com un triomf com si va semblar un fracàs respecte a projectes més ambiciosos de la dilatatio Christianitatis, tant si fou patida a contra cor com acollida favorablement pels habitants de l’espai català, el fenomen és incontestable. Després de la presa de Barcelona l’any 801 i, de manera més clara encara, després del 814 i les vanes temptatives de prolongar la conquesta fins a la vall de l’Ebre, el Llobregat marca el límit meridional de l’Imperi franc; l’espai cridat a esdevenir català és d’ara endavant totalment estranger al destí de la península Ibèrica, al qual havia estat lligat fins aleshores. La futura Catalunya —almenys el que més tard s’anomenarà Catalunya Vella— és incorporada a l’espai franc i, quan l’Imperi es divideix, la seva situació geogràfica l’associa a altres regions del regne franc, tot i que, fins al 850, ha pogut ser un focus temporal de resistència visigòtica o ha pogut suscitar temptacions separatistes per part de dignataris francs associats a la família reial (aventura de Bernat de Septimània i del seu fill Guillem).
De la Marca Hispànica a Catalunya, quines continuïtats hi ha? Quines ruptures? I quines diferències? Entre l’època de la Marca Hispànica i la de Catalunya, el segle X ocupa un lloc important, fins i tot essencial, en un temps on la primera ja no existeix i la segona encara no és nada?
Primer de tot: què entenem per Marca Hispànica? El terme s’inventà al segle XVII per recolzar les reivindicacions de la corona francesa sobre Catalunya. Pierre de Marca, arquebisbe de Tolosa, nomenat l’any 1644 visitador general i intendent de Catalunya, va escriure una obra històrica dotada d’un apèndix històric rellevant, que encara avui constitueix un recull fonamental de fonts per a qui vol estudiar la Catalunya medieval. La va intitular Marca hispanica sive limes hispanicus, hoc est geographica et historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis et circumjacentium populorum, en què la denominació Marca hispanica hi és clarament com a equivalent de Catalunya. D’aleshores ençà, l’expressió ha estat utilitzada regularment, fins a l’època contemporània, per molts historiadors per a designar la Catalunya d’abans de Catalunya, abans de l’emergència del mot Catalunya. Pierre de Marca va manllevar el terme a algunes ocurrències (una quinzena) trobades en les cròniques carolíngies referents a esdeveniments d’entre els anys 821 i 850 (sobretot els Annals reials) i va concloure que el terme servia per a designar la futura Catalunya en el marc de l’Imperi franc: una mena de marge o de marca de l’Imperi, territori hispànic incorporat a l’Imperi franc. Ramon d’Abadal ha demostrat que aquesta interpretació era errònia i jo mateix he consagrat un breu estudi a l’expressió en el col·loqui La Marca superior d’Al-Andalus y el Occidente, tingut a Osca. L’expressió es troba durant un període curt de temps (segle IX), però no designa la futura Catalunya com a entitat territorial, ans subratlla el fet que el territori cridat a esdevenir català marcava el límit meridional de l’Imperi franc, la frontera amb la Hispània musulmana; molt sovint, d’altra banda, l’expressió marca hispanica és substituïda per la de limes hispanicus, clarament més explícita, i, a vegades, al terme marca se li afegeixen qualificatius territorials com és ara extrema o ultima. El segle IX, doncs, no és pas el segle de la Marca Hispànica; la futura Catalunya, repartida entre diferents comtats, s’integra a l’Imperi franc, després al regne franc occidental, i en compartirà el destí. Pel que fa al segle XI, es pot dir que ja és el segle de Catalunya: el segle en què Catalunya neix? És un fet que el país, dividit en diversos comtats, s’organitza en el marc del feudalisme, com ha remarcablement demostrat Pierre Bonnassie en una obra magistral, el títol de la qual no ofereix el més mínim equívoc: La Catalogne du milieu du Xème à la fin du XIème siècle. Croissance et mutations d’une société. Però els seus dirigents, comtes i bisbes, si a vegades es reuneixen per a la consagració d’un edifici religiós, mai no manifesten la més petita presa de consciència d’un destí comú ni, fins i tot, de pertànyer a una unitat territorial que es podria sancionar amb l’ús d’un nom. Tancar-se en etapes tan rigorosament delimitades de la successió històrica representa un risc per a l’historiador que s’entesta a seguir una evolució continua, bo i ignorant-ne les interrupcions brutals, i que consagra la seva anàlisi a la recerca del que podien experimentar els contemporanis, de manera imprecisa o fins i tot contradictòria, quan ens ho lliuren parsimoniosament en els textos que ens han deixat.
Dit això, si la Marca Hispànica no ha existit mai com a espai territorial prefigurador de Catalunya i si Catalunya no existeix al segle XI com a entitat original i identificada com a tal, és incontestable que el segle X representa una etapa essencial en la formació de Catalunya, podria fins i tot dir que n’és l’etapa fundadora, expressió que ja he utilitzat per a qualificar el període carolingi; si, institucionalment, el regne franc resta en el marc de la vida col·lectiva dels comtats «catalans», no l’organitza i intervé cada vegada menys en la seva existència. Sense obligacions envers l’autoritat reial ni control per part d’ella, els comtats avancen progressivament cap a l’exercici d’una sobirania plena, una sobirania natural, més aviat acceptada o patida que no pas escollida o conquerida. De cap manera, en efecte, no es pot concebre aquesta etapa com una ruptura decidida, una separació, una cerca voluntària d’independència. L’any 1988, el Govern de la Generalitat de Catalunya havia decidit de fer d’aquell any l’Any del Mil·lenni de la Independència Política de Catalunya. Al final d’un col·loqui tingut l’any 1987 a Barcelona sobre el tema del mil·lenni de l’adveniment d’Hug Capet, com que els meus treballs gaudien d’una certa notorietat —fins a arribar a trobar un ressò en l’entorn del poder— l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, em va convidar a pronunciar una conferència a l’Ajuntament de la ciutat. Havent preparat acuradament el meu discurs i havent-lo fet traduir al català per Marie-Claire Zimmermann, em vaig aventurar al final de la conferència a evocar la qüestió de la «independència» i em vaig permetre de preguntar: «independència, però independència de què?». Quan, algunes hores més tard, l’alcalde em va rebre a la seva residència de Pedralbes, em va felicitar per la troballa d’aquesta formulació. Va dir que li havia encantat, de tant que responia a la situació concreta del país a les vigílies de l’any mil.
En efecte, si Catalunya no existeix pas abans del segle XII, data del seu naixement documental i del seu reconeixement per l’atribució d’un nom propi, també és cert que al segle X constitueix un moment essencial en la història de la seva formació. Però aquesta evolució decisiva, aquesta «marxa cap a la sobirania» (per a reprendre la formulació de Ramon d’Abadal) no és pas el fruit d’una tria política conscient i voluntària; és més aviat suportada que perpetrada, molt menys fins i tot que pensada; durant tot el segle X, la futura Catalunya continua formant part del regne de la Francia occidental i participa en la seva evolució. Però, en el marc del regne, es produeixen al final del segle IX dos fenòmens decisius. El primer, nascut d’una decisió de la voluntat reial, de la qual els comtes són els representants, és el reagrupament de la major part dels comtats «catalans» entre les mans d’una mateixa família indígena arrelada al Conflent; procedint l’any 878 a una nova repartició dels comtats «catalans», Lluís el Quec atribueix Barcelona i Girona a Guifré —ja comte de Cerdanya i Urgell des del 870—, mentre que Miró, germà de Guifré, rep el comtat de Rosselló. El segon fenomen és que Guifré i Miró són els últims comtes nomenats per l’autoritat reial; transmetran llur càrrec a la seva pròpia descendència, inaugurant el temps de les dinasties comtals hereditàries, quan el poder es transmet de pares a fills, llevat de si una dinastia s’extingeix per falta de descendència masculina. En aquest cas, el comtat desapareix o és transferit a una altra família amb la qual hi ha llaços de parentiu. Els esdeveniments de la fi del segle IX han donat naixement a una interpretació nacionalista: Guifré ha estat erigit el primer sobirà d’una Catalunya independent, i la decisió del rei carolingi fou dictada pel reconeixement d’una especificitat gòtica de les poblacions locals. Això és oblidar que el fenomen no és específic de l’espai català, sinó que és general en el regne franc: comença el temps dels principats; el regne es disloca en entitats territorials que tenen arrels identitàries de tipus geogràfic o ètnic; paradoxalment, l’espai català no es constitueix en principat, però resta dividit en comtats que cap ducat no reagruparà, si s’exclou, al final del segle X, l’efímera temptativa del comte barceloní Borrell d’atribuir-se repetidament el títol de dux Gothiae. La nova organització del poder inaugura una etapa nova de la vida política en l’espai català; en el transcurs del segle X, els comtats s’allunyen contínuament més i més del poder reial, que ja no exerceix cap control sobre ells; de fet, el poder reial no para d’afeblir-se i ja no és capaç d’exercir cap mena d’autoritat sobre els comtes que teòricament són els seus representants; la comunicació entre l’autoritat reial i els comtats, que es manifestava a través de la tramesa de diplomes, es redueix progressivament i acaba per apagar-se. Però la situació de Catalunya no és diferent de la dels altres comtats meridionals del regne franc; la seva identitat hispànica no té cap paper en aquest allunyament del rei. A l’inrevés, contràriament al que es podria pensar, els comtats catalans no queden indiferents al que passa en el regne, assenyaladament pel que fa a la successió reial; ho testimonia la manera de datar els documents emanats de la cancelleria comtal i els dels simples particulars: continuen datant amb una precisió exemplar (fins i tot pel que fa al dia) segons els anys de regnat del rei carolingi. Quan, a partir del 880, el poder dels reis carolingis topa amb usurpacions vingudes de la família robertina, els documents catalans rebutgen de reconèixer els nous reis considerats il·legítims i són datats pels anys pòstums del sobirà antic («anno V quod Karulus rex obiit») o decideixen posar-se sota el regnat exclusiu de Crist, bo i esperant un nou rei legítim («Christo regnante, regem expectante o regem sperante»). Els comtes catalans continuen situant-se en l’ordre franc. Esdevinguts mestres de llur destí, els comtes no vacil·len, a partir de les dècades 920-940, a l’hora de practicar una autèntica imitatio regis dotant-se d’una titulatura prestigiosa (marchio, princeps), decorant-la amb una adjectivació hiperbòlica (illustrissimus, excellentissimus, etc.), mencionant-hi el seu parentiu (esposa o fills) i, sobretot, inserint-hi de manera quasi sistemàtica després de 950 l’esment de la gràcia de Déu (gratia Dei comes): la gràcia divina se substitueix al precepte reial per a legitimar el poder comtal. D’altra banda, la nebulosa inicial de comtats es converteix al final del segle X en diversos conglomerats territorials, el més important dels quals —Barcelona, Girona i Vic, que pertany a la branca primogènita descendent de Guifré—, ja no es desmembrarà més després de la seva mort. La solidaritat familiar i la necessitat renovada de fer front a perills comuns a conseqüència de l’aparició del califat de Còrdova i la seva voluntat expansiva en detriment dels principats cristians del nord de la Península, porta els comtes a emprendre accions conjuntes, tant si es tracta d’erigir una metròpoli comuna a Vic o de cercar noves proteccions, com la del «papa de Roma», que un document del 956 associa al «rei dels francs», bo i qualificant-los de «prínceps de la nostra regió». Indiscutiblement, si Catalunya no existeix al final del segle X com a espai delimitat o entitat política que reivindica la seva independència i que és reconeguda des de l’exterior, gaudeix ja, com ho observava Pierre Bonnassie, d’una incontestable unitat de govern, sota l’autoritat tàcita del comte barceloní; l’homenatge que entre 1018 i 1026 el comte Ermengol II d’Urgell prestarà a Berenguer Ramon és un dels primers homenatges censats a Catalunya; el 15 de novembre de 977, l’acta de la tercera dedicació de Santa Maria de Ripoll, lloc d’afirmació precoç de la comunitat catalana, arrelat al cor de la nebulosa de comtats, censa els béns de l’abadia disseminats en els diversos comtats, i representa la producció historiogràfica catalana més antiga (s’ha pogut definir com una «acta de naixement»); a través del tema del «segon alliberament», exalta la dinastia barcelonina, començant per Guifré, únic autor de l’alliberament, passant en silenci l’episodi carolingi; així mateix, certs laics així com les abadies disposen d’un patrimoni dispers en la majoria dels comtats. Si no és afirmada ni fins i tot potser pensada, Catalunya existeix, en filigrana.
És una amenaça exterior el factor que obrirà una nova etapa, decisiva i irreversible, en la història de la Catalunya en formació. El 6 de juliol de 985, al-Mansur, amo autèntic de Còrdova des de la mort del califa al-Hàkam II, s’apodera de Barcelona: incendia i destrueix la ciutat, massacra una part dels habitants i s’emporta els altres en captivitat. El comte de Barcelona Borrell demana auxili espontàniament al rei franc Lotari, el seu protector natural, però aquest mor de seguida i el seu successor, Lluís V, només regna uns quants mesos. En el transcurs de l’any 987, els prínceps del regne franc escullen el duc dels francs, Hug Capet, per conferir-li el poder reial, en detriment del representant de la dinastia carolíngia. Semblaria (si hom s’ha de fiar d’una lletra de Gerbert, escrita en nom del nou rei el gener-març del 988) que Borrell va renovar la seva demanda d’ajuda al nou sobirà, però que aquest va embolicar la seva promesa d’intervenció amb unes condicions que Borrell no podia —o no va voler— admetre («si prefereixes obeir-nos més que no pas als ismaelites, envia’ns abans de Pasqua legats que ens assegurin la teva fidelitat»).
L’episodi és important perquè posa un terme definitiu a tota forma de relació entre el rei franc i els comtats catalans; la datació dels documents posteriors al 987 menciona amb commiseració el regnat d’Hug Capet, que només és un duc, és a dir, algú que acaba d’arribar, privat de la més mínima legitimitat («Hugone regnante que dux fuerat pridem»), i el seu poder es limita només a «in Francia». Els comtats catalans adquireixen una sobirania plena. Es pot parlar d’independència? No es troba cap formulació o afirmació d’aquesta naturalesa i el concepte és massa jurídic per a haver mobilitzat el pensament dels contemporanis. D’altra banda, després d’alguns anys de tergiversació corresponents al regnat d’Hug Capet, els documents reprenen una datació pels anys de regnat dels reis capetians. Plenament sobirans i sense tenir comptes a retre en el govern del seu comtat, els comtes catalans, i en primer lloc el de Barcelona, que una abundant documentació permet seguir en el govern del seu comtat i en la seva relació amb els altres comtes, reconeixen que la seva sobirania s’inscriu en un espai més ample i molt imprecís. Però és clar que els esdeveniments de 985-987 marquen una ruptura decisiva en la història de la Catalunya en formació. En el transcurs de les dècades següents, la catàstrofe del 985, que ha trastocat la vida de la societat barcelonina, és evocada de manera recurrent en la documentació no només com una data o fita que serveix de referència per a la resolució dels problemes que ha suscitat, sinó com una data fundadora, la de la mort de Barcelona o de la seva destrucció (obsessa, apprehensa, deprehensa, capta, dissipata, destructa, devastata, depopulatia; periit, interiit, periclitavit). A partir del començament del segle XI, no només els dignitaris catalans no mantindran cap més relació amb el poder franc, sinó que se senten inclinats, després de la catàstrofe del 985, a girar la mirada cap al sud, cap a una Hispània que redescobreixen i on aviat, gràcies a la desmembració del califat, seran temptats d’intervenir i d’imposar als regnes de taifes veïns un protectorat generador de tributs o paries substanciosos. Des del 1010, l’expedició de Còrdova, «primer acte d’afirmació col·lectiva del poble català» (Ramon d’Abadal), revenja o venjança del raid de 985, va reunir la majoria dels comtes i bisbes catalans. Aviat, la data de 985 serà inscrita en les cròniques catalanes i, a més llarg termini, serà posada al capdavant com la data fundadora de la història catalana. El segle X és aquell en el qual, si Catalunya encara no ha nascut amb l’organització d’una vida comuna ni en la consciència dels seus habitants, ja no es manté arrelada només en la memòria de la seva història anterior, sinó que inicia una existència pròpia, certament encara dispersa, però compartint ja perspectives noves i projectes determinats.
Pel que fa a l’etimologia del nom de Catalunya, evoqueu les dues hipòtesis antigues, la de «terra dels gots» i la de «terra dels castlans» (encarregats dels castells). Aquestes dues hipòtesis estableixen un enllaç simbòlic entre els vostres treballs i els de Pierre Bonnassie. Com es completen les vostres dues percepcions de la història de Catalunya?
El problema de l’etimologia del nom de Catalunya ha suscitat les hipòtesis més nombroses i enginyoses, certament versemblants des d’un punt de vista lingüístic, però poc creïbles des d’un punt de vista lògic. En aquesta matèria, sobretot, l’historiador ha de recórrer a les fonts, a les dates d’aparició d’un terme i al context que pot ajudar a comprendre’n el significat. Les hipòtesis més enginyoses fan de Catalunya el país dels gots i dels alans (Gotholonia) o un anagrama evocant la tribu de les Laketani; d’altres van a buscar l’etimologia encara més lluny, cap als temps dels huns o als límits de l’expansió musulmana lligant-la a un lloc representatiu de la història catalana (Montcada, Taluniya). La hipòtesi més sovint retinguda i sens dubte la més versemblant és la que ha estat formulada des del 1899 per J. Balari i Jovany: parteix de l’etimologia de castlà i ha estat adoptada i precisada per Pierre Bonnassie, per a qui els castlans «constitueixen ells tots sols l’única potència militar del país; no s’erren pas els estrangers que, prenent contacte amb Catalunya gràcies als seus guerrers, designen el país amb el nom dels seus castlans… El nom dels guardians de castells acabarà per aplicar-se al conjunt de la població». La hipòtesi presenta l’avantatge de fer correspondre l’aparició del nom a una realitat social viscuda des de dins (el terme apareix precoçment com antropònim) i igualment perceptible des de l’exterior, ja que les primeres ocurrències de la paraula català figuren en un poema pisà, el Liber maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, relat en versos de l’expedició conduïda l’any 1114 per Ramon Berenguer III contra Mallorca; el país que governa hi és anomenat Catalonia. Dit això, les primeres ocurrències del terme per a designar el conjunt de Catalunya, fins i tot com un espai geograficopolític, apareixen durant les últimes dècades del segle XII: en documents públics i, sobretot, en el testament d’Alfons II, text en què el terme és emprat per a designar, enfront d’Aragó d’on és rei, el territori patrimonial que governava, per via hereditària, com a comte de Barcelona. L’emergència del terme responia a una necessitat i es comprèn que hagi sorgit a partir d’una cosa que llavors era percebuda com una realitat social visible. La situació no és massa clara, ja que els primers documents on apareix el terme l’afegeixen als que designen els diferents comtats («et Catalonia»), mentre que d’altres documents, bo i rebutjant d’atribuir-li un nom, s’estimen més delimitar de manera geogràfica el territori no aragonès on s’exerceix el poder del monarca («de Salsis ad Tortosam»). No és cert que tots els comtats catalans siguin inclosos des de la fi del segle XII en el concepte de Catalunya. Però es pot dir que, a partir del moment que els redactors d’actes oficials empren el terme per a designar el territori on s’exerceixi el poder del sobirà que acumula les funcions de rei d’Aragó i de comte de Barcelona (concepte que ha permès absorbir els diferents comtats caiguts en desheretatge), Catalunya ha nascut tant en l’esperit del sobirà com en el dels individus que participen en el poder o que hi són sotmesos. Queda per saber si el simple habitant d’un poble pirinenc ja té accés al terme i si la seva pròpia representació es pot estendre a aquesta determinada forma de conceptualització geogràfica.
Des de sempre he estat partidari de la hipòtesi etimològica formulada per Pierre Bonnassie, perquè es fonamenta en documentació escrita i en la versemblança que implica la percepció social d’on parteix, atès que abans de servir per a designar una categoria social —i un espai polític— el terme catalanus ha estat un antropònim molt usat que deriva evidentment de castlanus. Mai no he optat per l’etimologia gòtica, encara que, des del començament de les meves recerques, hagi estat colpit per la memòria gòtica que irradiava la percepció de l’espai cridat a esdevenir Catalunya i per la referència permanent al dret gòtic fins a mitjan segle XII, fins al punt, en els actes de la pràctica diària, de precedir la invocació divina!
Si no em sembla possible de dir que la cerca etimològica de l’origen de la paraula Catalunya constitueix un enllaç entre els nostres treballs respectius, estic d’acord a admetre que les nostres recerques constitueixen dos enfocaments diferents i complementaris de la història medieval de Catalunya i, més precisament, del que podem anomenar la seva emergència en el món contemporani. He conegut Pierre Bonnassie molt d’hora, en el moment que acabava de redactar la seva tesi rellevant, i de seguida em va encoratjar a treballar també sobre la Catalunya dels segles X-XII i, per tant, sobre les mateixes fonts que va fer servir ell. Ho he fet sense cap problema ni esperit de competència i, ràpidament, Pierre em va convidar a participar en col·loquis en què la meva anàlisi permetia ampliar o comprendre més bé fenòmens socials que havien constituït el fonament de les seves recerques (penso ara en els juraments de fidelitat escrits). La diferència d’enfocament que pot caracteritzar els nostres treballs respectius és que Pierre Bonnassie —amb un rigor exemplar destinat a quedar com un model per als joves investigadors— ha reconstituït la societat catalana dels segles X i XI, l’ha descrita i feta viure, ha permès comprendre-la i penetrar-hi, mentre que jo m’he esforçat —amb una recerca tant de tipus històric com literari, inquirint tant el sentit dels mots com el seu abast social— per arribar a la vida dels individus, conèixer llur pensament i les representacions que se’n feien, bo i reconstruint-les a partir dels mots que feien servir per a comunicar-se entre ells.
El meu treball ha consistit menys a tractar de comprendre l’organització i el funcionament de la societat feudal catalana, explicant-ne la formació gràcies a la identificació i la confrontació dels textos, que no pas a tractar de percebre quina representació se’n feien els contemporanis que n’eren els actors, bo i fent-ho a partir de les seves mateixes paraules. El meu intent, tant literari com històric, no exigeix pas la construcció d’una síntesi, sinó que més aviat se situa en l’anàlisi minuciosa i en el desxifratge.