L’herència carolíngia al Rosselló

Quin és el llegat de l’època carolíngia al Rosselló? Primerament, una rica documentació! I aquests documents públics o privats ens ensenyen molt sobre els comtats nord-catalans, sobre l’hàbitat, les esglésies, els monestirs, els hispani, els primers castells…

L’herència que més àmpliament s’ha difós, la més extensa, és la xarxa de poblament: la majoria dels pobles del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i la Cerdanya apareixen amb els noms respectius en les nostres fonts d’època carolíngia, en els documents de la Catalunya carolíngia. Existien abans? Sí, sens dubte, tal com ho prova l’arqueologia. Tenien els mateixos noms? Potser, però a part d’Elna i Ruscino, Cotlliure o alguns llocs sobre el traçat de la Via Domitia, no en podem tenir la certesa. D’altra banda, certs noms de viles citades abans de l’any mil estan clarament relacionats amb els fenòmens de creació d’hàbitat, d’intensificació dels cultius i de multiplicació de les esglésies a l’època carolíngia (Vilaclara, Vila-rasa, Vilallonga, Vilanova o Sant Joan la Cella), sense comptar els que testimonien els primers castells o seus de poder (la Roca, mont Esquiu, el Soler…).

En aquestes nombroses viles —en part de nova creació—, es construeixen desenes d’esglésies, que apareixen en els documents de la Catalunya carolíngia i que l’arqueologia permet admetre com a construccions d’aquests segles, fetes per iniciativa dels parroquians, de la catedral d’Elna i molt sovint també per iniciativa de les abadies.

La segona herència d’un valor inestimable és la creació de les abadies benedictines, la major part de les quals es van fundar entre la fi del segle VIII i el començament del segle IX. Algunes van tenir un èxit immediat, un ràpid auge i una llarga perennitat: Santa Maria, als Banys d’Arles —avui Amélie-les-Bains— (abans de ser desplaçada a Arles); Sant Andreu de Sureda; Sant Genís de Fontanes; Sant Andreu d’Eixalada (traslladada posteriorment a Cuixà). D’altres sembla que estiguin en davallada des que es van fundar: Sant Climent de Reglella (a prop d’Illa) o Sant Esteve del Monestir. Els diplomes carolingis han permès conèixer el paper preponderant d’un clergat «hispànic» en aquestes fundacions. Abats i monjos que arriben de l’altra banda dels Pirineus, és a dir, d’Hispània, que estava en mans dels musulmans, moltes vegades són citats com a fundadors d’aquests monestirs.

En efecte, les fonts ens parlen d’aquests hispani, personatges emblemàtics de l’època carolíngia a la Marca i a la Gòtia, que també ajuden a fer valer el territori: alguns són abats i monjos que han fundat abadies, com Castellà als Banys d’Arles; d’altres són colons armats que cultiven terres públiques, com els pares de Recemir a Tresmals, a prop d’Elna; d’altres funden llinatges nobles, com Sumnold i Riculf a Roca Frusindi, a les Alberes; d’altres funden pobles, com Rado a Vilanova…

Com ja hem esmentat, el paisatge actual conserva els vestigis de fortificacions públiques, els castells comtals i vescomtals (Castell Rosselló, Cameles, Castellnou, Pomers al Conflent, Ix a la Cerdanya). Els documents carolingis revelen la multiplicació, des de la segona meitat del segle IX i sobretot durant el segle X, de petits castells privats dels primers llinatges secundaris de l’aristocràcia local (Querroig, Costoja, Madaloc…), als quals s’anomena roca, podium, quer o mons. Fins i tot el bisbe posseeix la seva torre i controla la terra que hi ha sota el seu dominium, que quedarà a la seva senyoria: la Torre del Bisbe (ipsa Turre, 960, avui Latour-bas-Elne).

Aymat Catafau
Université de Perpignan Via Domitia