CATCAR explora un període clau de la història europea que ha prefigurat la construcció de l’actual Unió Europea: el món carolingi. La documentació referent a aquests comtats fins a l’any 1000 ha estat publicada en el si de la col·lecció «Catalunya Carolíngia» (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1926-2020), en vuit toms. Es tracta d’un total de divuit volums que reuneixen més de sis mil documents de l’àmbit del dret públic i, sobretot, del dret privat (testaments, vendes, donacions o permutes), que permeten conèixer l’evolució de la societat i l’economia de l’època. Gaspar Feliu, membre de l’IEC, és actualment el director del projecte, juntament amb Josep Maria Salrach i Marés.
Senyor Feliu, en quin estat es troba l’obra? Es publicarà aviat el volum VIII, corresponent als comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga?
El volum VIII, amb el qual acaba la proposta inicial de Ramon d’Abadal, està a punt de publicació i esperàvem que sortís a la tardor. En aquest moment, és impossible assegurar-ho, però si no és a final d’any, serà a començament de l’any vinent. Quedaran pendents dos volums més: el IX, d’apèndix, epigrafia i correccions, i la segona part del volum I, d’introducció general de l’obra. S’està treballant en tots dos.
L’obra va néixer quan Ramon d’Abadal va començar a recollir documentació a París el 1911 amb la finalitat d’estudiar les fonts legislatives i documentals de la dominació dels reis francs a Catalunya, però aviat es va decantar per la publicació de tota la documentació anterior a l’any mil. Què el va portar a prendre aquesta decisió?
No tinc constància que Abadal expliqués mai la raó d’aquest canvi. Suposo que es va adonar de la riquesa dels documents més enllà dels aspectes legislatius i polítics. D’altra banda, no podia trobar la documentació en què estava interessat sense veure i llegir la resta de documents, de manera que una part de la feina ja estava feta.
Quin paper va tenir l’Institut d’Estudis Catalans en l’inici de l’obra?
La Secció Històrico-Arqueològica —i el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans, a petició d’aquesta secció— va acceptar la proposta de Ramon d’Abadal i es va comprometre a editar l’obra.
L’any que ve l’obra farà cent anys. Aquesta dilació és fruit de moltes circumstàncies (sobretot, polítiques). La dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i la dictadura franquista posterior van tenir conseqüències nefastes per a l’obra. Quines? I per què la van atacar?
Per començar, la dictadura de Primo de Rivera, guiada pel seu anticatalanisme fins a les arrels, va obligar a fondre les paginades preparades per a imprimir, cosa que va representar un primer endarreriment de l’obra. La segona sotragada va ser conseqüència de la resposta revolucionària a l’alçament militar, que va destruir sobretot els manuscrits lliurats a la impremta i els materials que Abadal guardava al seu domicili, que fou saquejat. Després de la Guerra, primer Abadal es va haver d’ocupar de recuperar el seu patrimoni, però el problema principal fou la clandestinitat i la falta de mitjans de l’Institut, derivats del mateix argument de base: l’anticatalanisme més visceral.
Quins altres obstacles ha hagut de superar l’obra? La gran quantitat de documentació? Les falsificacions?
Evidentment, la gran quantitat de documentació i la seva dispersió han estat un factor d’endarreriment constant: no es pot començar un volum fins que no s’està raonablement segur que es disposa de la documentació i, tot i això, sempre acaben apareixent documents que havien romàs desconeguts. Encara ara hi ha un degoteig de documents, que sortiran en un volum d’apèndix. Les falsificacions són un problema tècnic, com la dificultat de llegir alguns documents o d’identificar llocs o personatges; considerar si els documents són originals o còpies; assignar una data als documents en què no en figura cap… Per sort, els editors dels diversos volums han estat gent molt capacitada i els problemes més difícils s’han discutit sempre en equip.
Un cop recollida la documentació per a un volum i després d’haver-la analitzada per a descartar-ne les falsificacions, quin és el mètode de treball que s’aplica a la recerca?
Cal començar, evidentment, per transcriure els documents i datar-los; després, es prepara l’aparat crític i el regest; s’aporta el regest de documents publicats o a publicar en altres volums, però que fan referència al volum en preparació, i, finalment, els documents s’ordenen cronològicament i s’elabora l’índex onomàstic i toponomàstic. Tot el material és vist per més d’una persona i revisat pels directors. Abans d’això, però, hi ha consultes constants de persona a persona o amb tot l’equip, que, d’altra banda, es reuneix dos cops l’any per a resoldre els problemes plantejats o establir normes comunes.
Quina és la informació més valuosa que contenen els documents?
La major part de la documentació és de caràcter privat: compravendes, donacions, testaments, empenyoraments… També hi ha molts documents d’origen eclesiàstic, especialment consagracions i dotacions d’esglésies, i bastants documents judicials. Tot plegat permet conèixer aspectes que van des de la formació i l’ampliació dels comtats fins a l’ocupació i la posada en conreu del territori, passant pels magnats (comtes, bisbes…) i les seves famílies, l’organització política i eclesiàstica, la família, el paper de la dona, el sistema hereditari, els conreus, les relacions entre propietaris i conreadors, els estris, la transformació dels aliments, el comerç, la moneda, les mesures, l’habitatge, l’art… Tot són, però, notícies puntuals que pertoca als historiadors analitzar i interpretar.
Estan en bon estat de conservació?
Tenint en compte que tenen més de mil anys, no ens podem queixar dels documents en pergamí; evidentment, hi ha de tot: alguns fan molt de goig i d’altres són una desferra en què s’ha perdut part del text. La llàstima és el gran nombre de documents perduts al llarg dels mil anys i escaig, però sobretot dolen les pèrdues dels dos darrers segles a causa de la desamortització, les guerres i les revoltes. Molts altres documents només els coneixem per còpies en cartularis o per còpies fetes per erudits, sobretot des del segle XVII. I n’hi ha d’altres, però, dels quals només en tenim un resum d’algun arxiver o historiador.
En un article seu sobre Ramon d’Abadal (Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 2011), afirma que «el treball del veritable historiador no s’ha de limitar a la funció mecànica d’aplegar dades, sinó que ha d’ascendir a la funció intel·ligent d’extreure’n la vida interpretant-les, i per això, la insuficiència d’informació pot obligar sovint a plantejar hipòtesis». Parli’m d’algunes de les hipòtesis importants que s’han desprès dels anys de recerca de la Catalunya Carolíngia.
Tota obra d’historiador —i tota ciència— és sempre hipotètica; per això, les explicacions se succeeixen les unes a les altres, cosa que no vol dir que el treball anterior no sigui important; ben al contrari, sense ell no hi hauria nova explicació possible. Em limitaré a un sol exemple dels molts que es podrien citar: les hipòtesis, que mantenen encara una discussió molt viva, sobre l’ascendència de Guifré el Pilós i, per tant, sobre els orígens de la casa comtal de Barcelona. De fet, la reunió de tota la documentació catalana, que és la finalitat de la Catalunya Carolíngia facilita molt la tasca dels historiadors i, per tant, el llançament de noves hipòtesis.
Catalunya va néixer en el territori fronterer dominat pels francs? En quin moment?
Els pobles i les nacions no neixen com els éssers vius; són un concepte que, en el cas de les nacions, en algun moment es pot materialitzar en una organització política o pot perdre aquesta organització pròpia. La comparació del naixement d’una nació potser és millor fer-la amb la geologia, que, encara que sembli immòbil, es troba en moviment constant. Igual que en la geologia, una sèrie de factors van canviant el relleu, les nacions es van estructurant i desestructurant pel joc conjunt de diversos factors.
Dit això i simplificant molt, hi ha dos processos més o menys paral·lels i interdependents: la formació del poble català, el sentiment de pertinença a una comunitat caracteritzada per una unitat de llengua, costums i dret —que és molt difícil de resseguir—, i l’organització política independent, que també ho és, però no tant. En el moment inicial del domini franc i més o menys fins a l’any mil, la gent de Catalunya —o, com a mínim, els seus grups dominants— tenien com a pàtria la Gòtia, o sigui Septimània, i els nous territoris arrabassats als musulmans. La marxa cap a la independència, tal com deia Abadal, té un primer factor en la pèrdua per part del poder franc del poder de nomenar els comtes, o sigui, l’aparició de les dinasties comtals hereditàries; un segon factor, més decisiu, és la incapacitat de la monarquia franca d’ajudar el comte de Barcelona (que ho era també de Girona i Osona) després de l’atac d’Almansor l’any 985. A partir d’aquest moment, juntament amb el canvi de dinastia a França, els comtes catalans actuen amb total independència: fins i tot desapareixen els preceptes reials en favor d’esglésies, monestirs o magnats. Però Catalunya encara no existeix, s’anirà conformant al llarg dels segles XI i XII amb la reunió dels diversos comtats sota el domini del comte de Barcelona i també com a territori diferencial respecte d’Aragó a partir de la unió. Personalment, crec que es pot parlar amb seguretat de catalans i de Catalunya a partir de mitjans del segle XII.
Quina relació tenien aquells primers catalans amb els musulmans d’una banda i amb els francs de l’altra?
Polítiques (pacífiques o violentes), comercials, culturals… Catalunya ha estat sempre un lloc de passadís i marca, per on circulen persones i mercaderies i també idees i tècniques, que hi poden ser adoptades o transformades.
Tota aquesta informació apareix en els documents de la Catalunya Carolíngia?
La major part sí. Hi ha altres informacions, però, que procedeixen de cròniques franques i de notícies esparses en autors musulmans. En canvi, considero millor prescindir de la Gesta Comitum Barchinonensium, obra tardana i que per a aquesta època ofereix molt més fum que llum.
Quina rebuda van tenir els diferents volums que es van anar publicant? (anys 1950, 1952, 1955, 1986, 1999, 2003, 2006 i 2019)
Tots els volums han tingut molt bona acollida i les citacions que se’n fan a les obres publicades mostren l’interès i la comoditat de l’obra. De fet, del volum II, corresponent als diplomes, i del volum III, dedicat als comtats de Pallars i Ribagorça, se n’han hagut de fer reedicions i tornen a estar pràcticament exhaurits.
Com valora el projecte CATCAR? Creu que aconseguirà acostar la Catalunya carolíngia a la societat?
És important que, després d’una publicació de documents, que és un instrument de treball per a un nombre limitat d’especialistes, hi hagi el doble ajut que ofereix CATCAR: d’una banda, la facilitació de la feina d’aquests mateixos especialistes, aprofitant les eines informàtiques per a mostrar connexions i afavorir la recollida de documents sobre un tema concret, i, de l’altra, la divulgació de les possibilitats d’aquesta documentació, que pot arribar a un públic més general. A més, serà segurament un bon instrument de difusió exterior de la documentació catalana, que cal no oblidar que, en relació amb aquesta època, representa la mostra principal de la documentació de la part meridional de l’Imperi, atès que als territoris sota domini francès han sobreviscut molt pocs documents i, per tant, la documentació catalana pot ajudar a acabar d’entendre molts processos.